Descartes: Déu, Substància i la Garantia del Coneixement

Déu i la Teoria de les Substàncies en Descartes

Déu és, doncs, l’única substància pròpiament independent. Les altres dues substàncies són imperfectes i depenen de Déu per subsistir.

L'existència del món exterior i el dubte

Com sé que els cossos existeixen? Tinc la idea innata d'extensió, però aquesta idea no implica la d'existència (a diferència de la idea de Déu). Podria ser que l'estar despert no fos més que un nou somni? Descartes, que s’ha proposat dubtar del coneixement sensorial i empíric, ha d’assumir el repte de demostrar que el món que tots tenim per real no és només una il·lusió o un somni. El punt de partida és el subjecte pensant, i això implica el problema de com sortir de la pròpia subjectivitat i assolir el coneixement dels objectes.

Déu com a garantia de veritat

Descartes afirma que és evident l’existència de la substància pensant, i més fàcil de conèixer que el cos. De fet, com sé que existeixen els cossos? Com puc estar segur que no m’enganyo quan crec que veig quelcom, com sé que no somio? Déu és la garantia que això no és així. Un Déu que permetés que m'enganyés constantment seria un geni maligne i no pas un ésser perfecte. La bondat i la veracitat són dues de les perfeccions de Déu. Déu és la substància perfecta que em permet de fer ús dels sentits si aquests estan subordinats a la raó. Déu té totes les perfeccions i sosté el món. L'ésser del món i de les nostres ànimes depèn de Déu. Déu és el creador tant de l'existència com de l'essència de la realitat. Així, no hi ha veritats independents de la voluntat divina.

Claredat, distinció i el cercle cartesià

Si Déu és el creador de les idees, hem d'admetre que la claredat i distinció (evidència) de les nostres idees prové de Déu. L'obscuritat i confusió (dubte o error) provenen de la nostra imperfecció. Déu és la garantia que em permet confiar en la meva capacitat intel·lectual per fer matemàtica o ciències, inclosa la filosofia. De tota manera, he de confiar en les facultats intel·lectuals del meu esperit pensant per tal de poder demostrar l’existència de Déu (a partir de l’anàlisi de la idea de perfecció, a l’estil de Sant Anselm). Això és un cercle pervers que serà denunciat posteriorment per altres filòsofs com Hume.