Dialectes del català: nord-occidental, balear i valencià

El català nord-occidental

EL CATALÀ NORD-OCCIDENTAL anomenat lleidatà o occidental, és un dialecte constitutiu, és a dir és una llengua que apareix com a resultat de l’evolució in situ d’un altre idioma. Aquest dialecte té tres subdialectes: el pallarès, el ribagorçà i el tortosí. Es parla a Andorra (n’és la llengua oficial), a la Franja de Ponent (no és oficial ni compta amb la valoració de la majoria dels parlants, que diuen que parlen una barreja de llengües) i a la zona occidental de Catalunya. Les característiques principals són:

• La distinció de la a i e àtones (pobre/pobra)
• La distinció de la o i u àtones (pontet/puntet)
• Plurals acabats en –ns (hòmens, jóvens)
• Manteniment de l’article masculí lo/los (propi del català antic)

La desinència de la primera persona del present d’indicatiu es pronuncia o. Verbs incoatius amb l’increment en -ix (servix, partix). Present de subjuntiu en -e i en -a (cante, cantes; perda, perdes). El pronom feble ens/-nos passa a dir-se mos a totes les posicions. Aquest dialecte té paraules pròpies com per exemple: espill = mirall, llombrígol = melic, xic = noi, corder = xai, romer = romaní, granera = escombra, xiquet = nen.

Balear

Les illes Balears són un arxipèlag de la Mediterrània occidental, format per quatre grans illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i diversos illots. Es troba a 87 quilòmetres del litoral espanyol. El seu nom prové del grec. Els seus parlants pertanyen al bloc dialectal del català oriental. Principals característiques: Utilitzen l’article salat: es, sa, so, es i ses (sa cadira, ses dones). Una característica important és la terminació de la primera persona del present d’indicatiu: jo canto (en català central), jo cantø (en balear).

Paraules i expressions pròpies

Paraules i expressions pròpies: Parlar – Xerrar / T’estimo – T’estim / Ens han – Mos han / L’aigua – S´aigo.

El valencià

El País Valencià és una regió d’Europa i de la Mediterrània, situat a l’est de la península Ibèrica. D’acord amb el seu Estatut d’autonomia, els seus habitants, el poble Valencià, és una nacionalitat històrica constituïda com a comunitat autònoma d’Espanya amb el nom de Comunitat Valenciana. La seva referència històrica és tradicionalment el Regne de València, entitat política i administrativa. Els seus orígens es remunten al segle XIII, amb la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Alpont, Dénia, i part de Múrcia. Una vegada finalitzada aquesta conquesta, el rei Jaume I promulga els Furs de València el 1261 creant el Regne de València, amb dret territorial propi durant més de quatre segles.

Característiques

El valencià és el català que es parla a les terres valencianes. Aquest català va començar a establir-se com a llengua valenciana amb l’arribada dels repobladors cristians posteriors a la conquista de les nostres terres per les tropes catalano-aragoneses de Jaume I. En establir-se al País Valencià, els catalans aportaren la seva llengua (l’única que parlaven) i aquesta, per tant, és la que s’hi parla des del segle XIII. El valencià és una varietat diatòpica, és a dir, un dialecte geogràfic de la llengua catalana. Aquesta varietat es parla en la part meridional (sud) del domini lingüístic, en les zones catalanoparlants del País Valencià. Xai = cordes / aquest = este / sortireixir.