Directives i Decisions UE: Transposició, Efecte Directe

Directives de la UE: Obligació, Transposició i Efecte

Obligació de resultat de les directives

Imposa a l’Estat Membre una obligació de resultat a complir en un termini. Consisteix a donar desenvolupament legislatiu a allò que estableix la directiva. Exemple: homologació de títols universitaris. Aquesta directiva no defineix tots els detalls. És una obligació de caràcter absolut, ja que l’Estat està compel·lit a complir l’obligació en un termini màxim. No complir-la implica una omissió subjecta a responsabilitat internacional.

La transposició de directives al dret intern

Transposar una directiva implica complir amb l’obligació d’interioritzar-la al dret intern. La transposició està subjecta a certes característiques. El propi dret de la UE estableix que els Estats Membres poden triar a través de quins mecanismes legislatius harmonitzen la legislació interna a la directiva, sempre que la selecció de la forma compleixi algunes condicions:

• Termini: S’ha de complir el termini que estableix la directiva.
• L’adequació en la selecció dels mitjans a la consecució de l’objectiu i a la seguretat jurídica: El tipus de norma ha de tenir el suficient rang per aconseguir l’objectiu pretès.

Vinculació dels efectes jurídics de la directiva

L’oponibilitat d’una directiva als subjectes de dret depèn de com s’hagi fet la transposició. En principi, no es pot invocar directament una directiva no transposada. Els Estats Membres estan obligats a transposar-la; per tant, s’invoca el resultat de la transposició. La vinculació dels efectes de la directiva es visualitza a través del resultat de la transposició, de l’harmonització de la legislació interna, i es podrà invocar davant la justícia nacional.

Efecte Directe de la directiva no transposada

La qüestió del possible Efecte Directe de la directiva no transposada dins de termini: Imaginem que un particular vol invocar una directiva que no ha estat transposada però conté una disposició que li reconeix un dret. Hi ha una doctrina que defensa l’efecte directe de les directives, per tal que la falta de transposició no generi efectes lesius als particulars. El particular pot argumentar que certes disposicions podrien generar-li efectes directes i ser susceptibles de ser invocades per un particular en el dret nacional. Perquè això sigui possible, la disposició ha de complir unes condicions:

• Precisa: La disposició ha de ser clarament descriptiva quant a la descripció dels drets i de les obligacions contingudes.
• Incondicional: No pot estar subjecta a cap mena de circumstància que generi suspensió dels efectes del contingut de la disposició.
• Efecte directe vertical: Fa referència a les relacions jurídiques entre particulars i Estats Membres. L’efecte horitzontal fa referència a les relacions entre particulars. L’efecte directe d’una directiva no es pot invocar contra un altre particular (efecte horitzontal), només contra un Estat Membre (efecte vertical), però no de l’Estat cap a un particular. És a dir, és vertical i unidireccional.

La Decisió de la UE: Característiques i Abast

Norma base de la Decisió

La decisió serà obligatòria en tots els seus elements. Quan designi destinataris, només serà obligatòria per a aquests.

Característiques i abast de la Decisió

La decisió, tot i que comparteix algunes característiques amb el reglament (aplicabilitat directa i obligatòria en tots els seus elements), presenta algunes diferències respecte a aquest, ja que la decisió escull els destinataris. És el que la diferencia fonamentalment del reglament: l’abast. Absència d’abast general: Es reserva a destinataris concrets. El seu abast no és general sinó específic: pot afectar un col·lectiu professional, un Estat Membre, dos... Els destinataris són restringits o limitats, però l’aplicabilitat és directa, igual que el reglament, quant a drets i obligacions. Els Estats Membres no poden modelar amb normes ulteriors el contingut de les decisions.