La dona i l'actitud vital en la literatura universal
La dona en l'obra de Baudelaire
La dona a Baudelaire apareix amb la contraposició d'un mateix ésser que ofereix dues cares: per una banda, és l'ésser sensual que inspira al poeta i que li serveix de refugi, d'esperança i li provoca l'èxtasi dels sentits. A la vegada, aquesta mateixa dona arrossega el poeta cap a la destrucció, talment l'alcohol, la droga o el mal; una i altra no s'exclouen, sinó que proporcionen la bellesa i l'ideal a través de l'anihilació i la cabellera.
La dona a Antígona, Hamlet i Càndid
La imatge femenina que apareix al llarg de les tres obres ofereix una progressió que va de la fortalesa d'Antígona a la passivitat de Cunegunda.
- Antígona: Ens trobem amb una dona forta, valenta i decidida, capaç de sacrificar-se per la veritat i la justícia. En aquesta línia, s'enfrontarà amb el poder, amb el tirà Creont.
- Hamlet: La imatge ens ve donada per Gertrudis i Ofèlia, que representen respectivament la fragilitat en les decisions i la sensibilitat extrema. Gertrudis, en menys d'un mes, canvia de marit i Shakespeare farà famosa la seva frase:
Fragilitat, el teu nom és de dona
. Ofèlia no resistirà el desamor de Hamlet ni els esdeveniments posteriors, com la mort del seu pare; per això perdrà la raó. - Càndid: La dona presenta una imatge de passivitat i d'objecte en mans dels homes. Cunegunda simbolitza la bellesa i el desig; curiosament, totes les dones que apareixen al conte filosòfic de Voltaire han estat víctimes d'abusos sexuals.
Actitud davant la vida
Baudelaire manifesta una actitud de transgressió de la moral i dels bons costums per fugir del tedi (spleen), com si aquest fos l'estat d'ànim pitjor en què es pot trobar l'home. Aquesta mateixa transgressió la trobem a Antígona: en el seu afany de justícia eterna, es rebel·larà contra la justícia dels homes.
Un i altra seran castigats: Antígona amb la mort i Baudelaire amb la marginació, com hem vist a L'albatros. Curiosament, tots dos volen aquest càstig perquè, d'alguna manera, els allibera. El poeta, desencantat amb la musa, parla de la mort i el suïcidi com una porta per fugir, per alliberar-se.
Hamlet també veurà el suïcidi com un alliberament i serà temptat per la mort, però la fe i la seva creença li ho impedeixen. De la mateixa manera, Antígona veu la mort com un alliberament, la desitja i, finalment, se suïcidarà.