Dret Romà: Matrimoni, Concubinat i Successió Hereditària
El Matrimoni i la Successió en el Dret Romà
El Matrimoni Romà: Concepte i Elements
El matrimoni romà era un consorci o associació, entès com la unió d'un home i una dona dirigida a la unitat de vida. No calia seguir cap ritual; només que dues persones visquessin juntes amb caràcter permanent.
Desfer un matrimoni era molt senzill: només calia deixar de conviure.
Elements Essencials del Matrimoni Romà
- Affectio maritalis: La voluntat interna de voler conviure i formar matrimoni.
- Honor matrimonii: Les demostracions externes que honraven el matrimoni.
Canvi en la Configuració del Consentiment Matrimonial
El matrimoni començava amb l'inici de la convivència.
- Consentiment durador: Mentre hi havia la voluntat de conviure, hi havia matrimoni. Si un dels cònjuges canviava de pensament, es deixava de conviure i es trencava el matrimoni.
- Consentiment inicial: En el dret postclàssic, influenciat pel dret canònic, si es volia desfer el matrimoni, calia demanar el divorci.
Requisits per Contraure Matrimoni Vàlid
Per a un matrimoni vàlid en el dret romà, es requerien tres elements fonamentals:
- Capacitat jurídica: Els requisits eren marcats per l'ordenament jurídic.
- Capacitat física: S'havia de tenir entre 12 i 14 anys, és a dir, a partir de la pubertat.
- Consentiment: Tant el noi com la noia, si estaven sotmesos a un pater familias, havien de demanar el seu consentiment. Si el pater familias es negava sense cap motiu justificat, el pretor podia obligar-lo a acceptar.
El Concubinat Romà
El concubinat estava molt normalitzat en la societat romana; fins i tot s'enterraven les concubines amb els seus amants. El concubinat era la unió d'un home amb una dona sense honor matrimonii i sense affectio maritalis.
Principis del Dret Successori Romà
1. Primacia de la Successió Testamentària sobre la Intestada
Si hi havia un testament, primer s'obria la successió testamentària. El testament sempre predominava sobre la successió intestada.
2. Universalitat de la Successió
L'hereu entrava en la mateixa posició jurídica del causant i, per tant, havia d'assumir tots els seus deures i drets. Això comportava la fusió de patrimonis, i l'hereu havia de respondre de forma il·limitada als deures del causant.
D'aquest principi se'n desprenen d'altres aspectes clau:
- Tot testament havia de contenir la figura de l'hereu.
- Hi havia incompatibilitat de la delació de la successió testamentària i la intestada (no podien coexistir per a la mateixa herència).