Dualisme, Monisme i Mecanismes de Defensa: Una Visió Filosòfica

L'antropologia dualista de Descartes

L'antropologia de Descartes és dualista. El cos, que anomena substància extensa, és material. Com totes les coses materials, ocupa un lloc en l'espai (és extens) i està subjecte al determinisme. L'ànima és una substància pensant; com que no es tracta de res material, l'ànima no està subjecta al determinisme. Per això, l'ànima humana és lliure i immortal. Descartes pensava que l'ànima actua com a guia del cos.

El monisme panteista de Spinoza

El problema de la interacció cos-ànima és solucionat per Spinoza mitjançant el seu monisme panteista. Spinoza afirma l'existència d'una única substància; la seva concepció de la realitat és monista. L'única substància que existeix és la substància infinita o divina, és a dir, només existeix Déu.

Això significa que també és panteista: Déu i la Naturalesa són el mateix, s'identifiquen. El cos i l'ànima són dues maneres de manifestar-se de la substància única. Però ni l'un ni l'altre subsisteixen com a éssers separats o independents; formen part d'una mateixa realitat substancial. Aquesta teoria s'anomena paral·lelisme psicofísic.

Els mecanismes de defensa

• Projecció: El subjecte atribueix a altres persones les pròpies virtuts o defectes, fins i tot mancances. Es projecten els sentiments i pensaments que no són acceptats perquè generen angoixa.
• Introjecció: És la incorporació subjectiva per part d'una persona de trets que són característics d'una altra.
• Negació: Consisteix a enfrontar-se amb els conflictes negant la seva existència o la seva relació o rellevància amb el subjecte. Es rebutgen els aspectes de la realitat que es consideren desagradables.
• Dissociació: L'inconscient ens fa oblidar enèrgicament esdeveniments o pensaments que serien dolorosos si se'ls permetés accedir al nostre pensament conscient.
• Racionalització: És la substitució d'una raó inacceptable, però real, per una altra totalment acceptable.

L'emergentisme

L'emergentisme considera que la ment és una qualitat nova (emergent), encara que en certa manera depenent de la matèria. L'emergència és l'aparició d'una novetat que té unes propietats específiques a partir d'uns elements que, per separat, no tenen aquestes mateixes propietats.