Elogi de l'Aigua d'Eduardo Chillida: Anàlisi Completa

Documentació General

Títol

Elogi de l'Aigua

Autor

Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924 - íd. 2002)

Cronologia

1987

Estil

Abstracte

Tècnica

Forja

Material

Formigó i acer

Formes

Escultura exempta

Cromatisme

Monocroma

Localització actual

Parc de la Creueta del Coll a Barcelona

Tema

Al·legòric

Anàlisi Formal

Composició

Elogi de l'Aigua es compon d’una descomunal estructura de formigó de 54 tones subjecta en l’aire mitjançant potents cables d’acer. A sota, hi ha un estany artificial amb el qual interaccionen les quatre urpes que dibuixen els apèndixs que sobresurten del cos central, i que convergeixen en un mateix punt intern, on sembla congregar-se tota la força expressiva de l’escultura.

D’aquesta manera, Chillida aconsegueix que el material, en la seva intrínseca limitació física, es manifesti molt més enllà a l’espai amb unes formes lliures i espontànies, que tradueixen en termes visuals unes preocupacions metafísiques de l’escultor.

En la seva audàcia escultòrica, Chillida aconsegueix que apareguin en escena dos nous protagonistes: la gravetat i l’aire. La primera és present en la capacitat de l’artista d'aconseguir que una estructura tan pesada sembli lleugera, levitant, i així desafiar totes les lleis físiques. Quant a l’aire, la seva presència no només es limita a embolcallar l’espai de l’escultura, sinó que, d’alguna manera, és convertit per l’artista en un material més, sense el qual no seria possible la total comprensió de l’obra.

Consegüentment, l’escultura presenta també un clar agermanament amb la naturalesa que l’envolta i els seus elements. Visualment, gràcies a les característiques orogràfiques de l’entorn que l’aixopluga, la seva bellesa i espectacularitat pot apreciar-se des de diferents punts de vista i nivells.

Estil

L’estil d’Eduardo Chillida s’aparta de la figuració i s’endinsa en l’abstracció. Les seves obres van augmentant progressivament de dimensió fins a arribar a les populars grans estructures de ferro o formigó, que s’integren al paisatge i reflecteixen la tensió de les forces de la naturalesa a partir d’una gran simplicitat de formes.

L’artista basc acostuma a treballar materials tan diversos com el ferro, l’acer, la pedra, la fusta, el formigó i l’alabastre. El seu estil es caracteritza pels encreuaments de les diferents superfícies formant angles imprevistos, que ofereixen simultàniament la cara interna i l’externa de les escultures. Chillida estudia amb rigor geomètric l’equilibri entre les zones plenes i les buides i calcula amb precisió el contrast de la llum i l’ombra.

Aquest escultor és considerat avui dia com un dels més importants de l’època contemporània. Tot i que va començar estudiant arquitectura, es decantà finalment per l’escultura. Seguí l’estètica escultòrica iniciada per Gargallo en utilitzar austerament elements de fusta i, sobretot, de ferro per tal de donar forma a les seves primeres construccions no figuratives. A partir de 1966 va començar a treballar amb altres materials com el marbre, el ciment i el granit.

El seu domini de la tècnica de la forja és especialment destacable, i és als espais oberts on les seves creacions adquireixen la plenitud expressiva. Chillida ha actualitzat l’estètica tradicional basca amb obres com:

• Enclusa de somnis
• Modulació de l’espai
• Entorn del buit
• Iru zulo
• Pinta del Vent
• Homenatge
• Topos
• Lurra

Bona part de la seva obra pot admirar-se a casa seva —el museu Chillida Leku— a Hernani.

Interpretació

Contingut i Significació

Suspesa en l’aire, els quatre braços que componen la seva gegantina morfologia recorden els dits d’una mà en la seva intenció de tancar-se per poder atrapar el buit o l’aire que els envolta. Una idea de relació entre entorn i escultura similar formalment al que també desprenen les tres pinces que conformen la seva escultura més coneguda, Pinta del Vent, i que, igualment, a escala conceptual, és un dels objectius principals de la seva obra.

D’altra banda, el reflex de l’escultura a l’aigua duplica la seva existència, quelcom que el propi artista ha relacionat amb el famós mite grec de Narcís, aquell jove de gran bellesa, a qui el desig de possessió de si mateix el va portar a ofegar-se en un llac.

Considerat el creador de l’escultura urbana, la profunda relació que aconsegueix entre Art i Naturalesa, i que recorda el caràcter màgic i fins i tot ritual dels monuments prehistòrics, marca un concepte contemporani d’escultura en el qual es pot percebre la història de l’home des del principi fins als nostres dies.

Funció

Aquesta obra va sorgir en resposta a una invitació de l’Ajuntament de Barcelona —essent Oriol Bohigas responsable d’urbanisme— perquè l’escultor basc realitzés una obra per a la ciutat.