La generació literària dels 70 i la narrativa catalana contemporània

La generació literària dels 70

La generació literària dels 70 és un grup d'escriptors nascuts i formats a la postguerra (marcats pels canvis sociopolítics dels 50-60, per les conseqüències del Maig francès del 68 i per l'agonia del final de la dictadura franquista) que donaven a conèixer la seua obra en un moment en què el realisme històric estava en crisi, i tots tenien els mateixos elements formatius.

L'experimentalisme i la narrativa valenciana

En la narrativa utilitzaven l'experimentalisme narratiu. La societat és posada en qüestió. Moltes novel·les se centren en la fugida com a reacció contra la situació de l'entorn familiar i de l'entorn sociopolític (dictadura), però el cicle es tanca a partir del 75 amb unes novel·les en les quals el protagonista retorna. En altres novel·les es presenta un nucli humà, com una família o un poble. La narrativa valenciana dels 70 va aparèixer una mica més tard en el món cultural català, molt lligada a la normalització; es donaren a conèixer escriptors com Arlandis o Fabregat, i altres com J. F. Mira, l'obra del qual respon a plantejaments diferents dels de la generació dels 70, amb El bou de foc, on va recordar la seua infantesa a la postguerra.

De la dècada dels 80 fins a l'actualitat

Des dels anys 80 fins a l'actualitat: l'evolució de la societat envers uns models de producció i consum de les societats industrials, i el fet que el català haja tingut un suport institucional com l'obligatorietat en l'ensenyament, han sigut dos factors que han marcat l'evolució de la literatura catalana, però no és prou per aconseguir un autèntic protagonisme de la literatura. Als 80 desapareixeren grans escriptors com Mercè Rodoreda, però es reivindicaren altres, com Pere Calders. Uf, va dir ell, de Quim Monzó, va marcar una nova etapa; era un llibre de contes amb una literatura directa i imaginativa que mostrava amb humor la desorientació postfranquista.

Línies de la narrativa contemporània

El gran protagonista de la literatura catalana va ser la narrativa, i es poden detectar diferents línies:

• Una caracteritzada per la disgregació de la identitat del personatge on l'angoixa i la sensació d'absurd acompanyen l'humor.
• La segona caracteritzada per l'exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i l'ambientació rural de les històries, com Jesús Moncada i Maria Barbal.

La novel·la històrica ha recreat des del passat medieval fins a la Transició, i hi ha hagut novel·la filosòfica i de gènere, on destaca Ferran Torrent amb quatre novel·les policíaques, com No emprenyeu el comissari.