L'ètica de Kant: Imperatiu categòric i postulats

L'ètica a la "Crítica de la raó pràctica"

Kant exposa la seva ètica a l'obra Crítica de la raó pràctica. En aquesta obra, Kant es planteja: Què he de fer? Kant contesta que hem d’actuar segons un imperatiu categòric o principi d’universalitat.

L'ètica de Kant és una ètica formal. Kant no indica què hem de fer per actuar moralment, sinó que ens diu com hem d’actuar, i cada persona ha d’actuar segons un imperatiu categòric o un principi d’universalitat.

L'imperatiu categòric

Kant formula l’imperatiu categòric en dues interpretacions:

• "Obra només segons una màxima que puguis voler que es torni llei universal".
• "Obra de tal manera que tractis la humanitat sempre com un fi i mai com un mitjà".

Els postulats de la raó pràctica

A la Crítica de la raó pràctica, Kant parla de tres postulats. Un postulat és una idea o una proposició que no és evident i, per tant, no sabem de forma immediata que és vertadera. Es tracta d’una idea o proposició que no es pot demostrar racionalment que és vertadera. Tot i així, hem de suposar que és una idea vertadera.

1. La llibertat de l’ésser humà (el lliure albir)

   Per a Kant, l’ésser humà, a diferència dels altres éssers vius, és lliure; pot triar entre fer una cosa i no fer-la. És per això que l’ésser humà és responsable dels seus actes. En conclusió, Kant postula la llibertat de l’ésser humà per poder explicar el fet moral o la moralitat, perquè si no actuem lliurement, no som responsables dels nostres actes.

2. La immortalitat de l’ànima humana

   Kant postula la immortalitat de l’ànima humana per a garantir la perfecció moral.

3. L’existència de Déu

   Kant postula l’existència de Déu per garantir que la perfecció moral serà recompensada. Hem de tenir en compte que a la vida terrenal molt sovint la virtut no va acompanyada de la felicitat. És per això que Kant postula l’existència de Déu per assegurar que la virtut anirà acompanyada de la felicitat.

L'esperança i els límits de la raó

Finalment, a l'obra Crítica del judici, Kant es pregunta: "Què m'és permès esperar?" (més enllà d’aquesta vida). Kant contesta que puc esperar més del que puc saber.

A diferència de Plató o Descartes, que eren molt optimistes pel que fa al coneixement, Kant afirma que la raó humana és limitada: no podem saber com són les coses realment, la seva essència és incognoscible (no es pot conèixer). Només podem conèixer les coses a la manera humana, segons la sensibilitat humana, l'enteniment humà i la raó humana. Aquestes tres facultats condicionen el coneixement que podem tenir de la realitat.