Ètica Kantiana i Crítica Social Marxista: Raó i Alienació

L'ús pràctic de la raó: l'ètica kantiana

L'ètica tradicional: les ètiques materials

Kant arriba a la conclusió que, malgrat l'enorme varietat de normes ètiques, totes tenen un tret comú: són ètiques materials.

Per Kant, les ètiques materials són aquelles que consisteixen en una llista de normes o preceptes. Considera que la majoria d'ètiques tradicionals ho són i, per això, presenten dos inconvenients principals:

• Són ètiques empíriques: Ja que tenen contingut, ens diuen què hem de fer o evitar. El seu contingut prové de l'experiència, ja que és on es comproven les conductes correctes per assolir l'objectiu desitjat. Són ètiques que es fonamenten en un bé suprem i que estableixen el camí per aconseguir-lo. És a dir, són ètiques interessades, ja que s'han de fer unes determinades accions en funció de la recompensa o gratificació esperada. Per això, es basen en normes o preceptes que guien l'actuació correcta. Kant anomena aquests preceptes imperatius hipotètics. Els imperatius hipotètics ordenen o prohibeixen una acció en funció de l'objectiu que ens hem fixat. Es tracta, per tant, d'un imperatiu condicional ("Si vols X, fes Y"). Només si s'accepta la condició (voler X), la segona part (fer Y) té sentit.
• Són ètiques heterònomes: La nostra voluntat es troba determinada per principis que no provenen de la raó mateixa, sinó d'alguna instància que hi és externa (Déu, la natura, la societat, la felicitat...). Les ètiques materials justifiquen un seguit de preceptes en funció de fins (com la felicitat o la salut) que depenen d'interessos individuals i són aliens a la pròpia raó.

Aquestes característiques fan que les ètiques materials siguin inacceptables per a Kant. Segons ell, una ètica ha de ser universal (vàlida per a tothom en qualsevol circumstància) i autònoma (que la voluntat es doni la llei a si mateixa des de la raó), és a dir, ha de ser una ètica racional.

La majoria d'edat de l'home i l'ètica autònoma

Kant s'inscriu en el moviment de la Il·lustració, seguint la idea d'una reivindicació de la llibertat i l'emancipació respecte de qualsevol subjecció o dependència externa. Un cop l'home ha arribat a la majoria d'edat (és a dir, és capaç de pensar per si mateix), l'emancipació exigeix una ètica autònoma, on l'home mateix determina la llei moral a través de la seva raó. Una ètica autònoma és incompatible amb una ètica material, per això Kant desenvolupa una ètica formal.

L'ètica formal kantiana

Les ètiques formals són aquelles que estan mancades de contingut concret; no ens diuen què hem de fer, sinó com hem d'actuar. Els imperatius d'aquesta ètica no són hipotètics (com en les ètiques materials), sinó categòrics: obliguen i exigeixen compliment de manera absoluta, sense condicions ni excepcions.

Kant formula l'imperatiu categòric o principi d'universalitat de diverses maneres. Una formulació clau ens diu que hem d'actuar de tal manera que puguem voler que la màxima (el principi subjectiu) de la nostra acció es converteixi en llei universal. No ens diu què hem de fer en concret, sinó que estableix la forma (la universalitat) que ha de tenir una norma per ser considerada moral.

Una altra formulació important de l'imperatiu categòric subratlla la dignitat humana: Kant diu que els éssers humans no poden ser usats merament com a instruments per satisfer els nostres desitjos, sinó que s'han de tractar sempre, alhora, com a fins en si mateixos. Això significa actuar amb respecte i de manera desinteressada envers els altres.

Els postulats de la raó pràctica

Som morals quan el que ens mou a actuar és la voluntat de complir amb el nostre deure, dictat per l'imperatiu categòric. Segons Kant, la llibertat humana, condició indispensable per a la moralitat, no es pot demostrar científicament per la raó teòrica (la que s'ocupa del coneixement). Intentar demostrar la llibertat, la immortalitat de l'ànima o l'existència de Déu (les idees transcendentals) xoca amb els límits de les possibilitats intel·lectuals humanes. Per això, Kant adopta una posició agnòstica respecte al seu coneixement teòric.

No obstant això, aquestes idees són imprescindibles des del punt de vista de la moral. S'han de considerar postulats de la raó pràctica: idees indemostrables científicament, però necessàries moralment. Aquests postulats són:

1. La llibertat humana: Sense llibertat, no hi hauria responsabilitat moral.
2. La immortalitat de l'ànima: Necessària per pensar que podem progressar indefinidament cap a la santedat (la perfecta adequació entre voluntat i llei moral) i assolir la plena realització moral.
3. L'existència de Déu: Com a garantia última que la virtut (actuar per deure) i la felicitat (que no és el motiu de l'acció moral, però sí una aspiració legítima) podran coincidir finalment.

Només la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu poden garantir, segons Kant, que virtut i felicitat s'arribaran a identificar en un bé suprem complet.

MARX: La denúncia social

El marxisme no és només una teoria de la història i la societat; també té una voluntat explícita de transformació social. Per a aquesta transformació, cal denunciar les injustícies i les incoherències del sistema capitalista, tasca que Marx va dur a terme.

L'alienació econòmica

El treball, segons Marx, és una activitat natural i essencial en l'ésser humà. Com a forma de transformació de la natura i mitjà per garantir la subsistència, el treball esdevé una necessitat, però també hauria de ser una forma d'humanització i realització personal. Tanmateix, en la societat capitalista, el treball no dignifica, sinó que, a l'inrevés, desposseeix i aliena (treball = explotació).

El terme alienació (Entfremdung), que Marx utilitza, té el sentit d'estar estranyat, fora d'un mateix. Realment, significa deshumanització. Això es produeix quan el treballador no se sent reconegut ni valorat en la seva feina, ni sent que el que fa sigui realment seu. Aquesta alienació es dóna a un doble nivell:

• Respecte del producte del treball: Hi ha alienació quan el treballador no es reconeix en allò que crea, perquè no li pertany. L'objecte del seu treball es converteix en mercaderia i, amb la transacció comercial, acaba sent capital per a l'empresari. És a dir, es transforma en un instrument més d'explotació contra el propi treballador.
• Respecte a l'acte de treballar: L'home també se sent alienat perquè el treball és un acte que se li imposa des de fora, que no controla i que sovint es dóna en condicions infrahumanes. El treballador no té possibilitat de desenvolupar lliurement les seves capacitats físiques, intel·lectuals i espirituals; esdevé una simple peça més, una mercaderia, dins del procés de producció.

Aquesta alienació econòmica es concreta fonamentalment en la plusvàlua, el mecanisme que, segons Marx, constitueix la base de l'explotació dels treballadors per part dels capitalistes (la burgesia). L'acumulació de capital només és possible si uns quants (els burgesos) acaparen els mitjans de producció (fàbriques, terres, maquinària) i se n'aprofiten per extreure un valor addicional del treball aliè.

Aquesta acumulació es produeix perquè el valor del producte final és superior al cost dels seus components (inclòs el salari pagat al treballador). Aquesta diferència (la plusvàlua) només afavoreix l'empresari, ja que prové del treball no retribuït a l'obrer en el seu salari. (Per exemple, el preu de venda d'una cadira no és igual al cost dels materials més el que cobra l'obrer per fer-la; el propietari justifica el seu benefici dient que la maquinària és seva i ell assumeix riscos, però Marx argumenta que els mitjans de producció haurien de ser de propietat social i no privada).

La plusvàlua és inherent al sistema capitalista, on tot es converteix en mercaderia (fins i tot la força de treball) i tot queda supeditat a les lleis de l'oferta i la demanda.

Alienació social i religiosa

L'alienació social i la religiosa deriven, segons Marx, de l'alienació econòmica fonamental:

• Alienació social: Es manifesta en la divisió de la societat en classes socials antagòniques (burgesia i proletariat), una divisió discriminatòria i estricta basada en la possessió o no dels mitjans de producció. Això comporta el reconeixement (o no) de privilegis socials, polítics i econòmics.
• Alienació religiosa: Marx considera les religions com un mitjà ideològic per a mantenir oprimida la classe més desafavorida. La religió ofereix consol i esperança en un més enllà, desviant l'atenció dels problemes reals i justificant l'ordre social existent. És, en la seva famosa expressió, "l'opi del poble", una forma d'adormir la consciència crítica i la voluntat de canvi revolucionari.