Ètica Provisional de Descartes, Emotivisme Moral de Hume i Utilitarisme

Ètica Provisional de Descartes

Al Discurs del Mètode (1637), a la 3a part, Descartes fa un esbós d’una moral provisional, que significa que serà una aproximació, seguint les regles del mètode:

1. La primera regla és obeir les lleis i les costums del país, sent moderat i allunyant-se de l'excés (camí del mig aristotèlic).
2. Vèncer-se a un mateix més aviat que a la fortuna, és més fàcil canviar els meus desitjos que no pas l’ordre del món. Autocontrol: substine et abstine.
3. Fer revisió i ser tan ferm com pugui, avaluar calculant el plaer i les conseqüències.

En conclusió: dedicarà tota la seva vida a cultivar la raó i pensar amb el coneixement de la veritat.

Avaluació de l'Emotivisme Moral de Hume

Hume fa una ètica emotivista; tots els actes morals depenen de sentiments o emocions i no es poden justificar amb raons. Si agafem la forquilla, veurem que les màximes ètiques són obligacions. Els judicis morals són imperatius i totes les màximes morals són sentiments, emocions, perquè no farem res si no ens sentim obligats a fer-ho. La simpatia que sentim respecte als altres fa que creguem necessari allò que veiem fer a la majoria i rebutgem el que el grup no accepta. Els objectes del desig van canviant a cada època i no sabem on ens portaran. Resumint, la investigació són els principis de la moral. 8 punts:

1. No hi ha drets naturals, el naturalisme és una suposició.
2. L’enteniment mostra el que és desitjable i agradable o no.
3. La raó és l’esclava de les passions.
4. La conducta ha de ser raonable, F. racional.
5. Els judicis de valor són emocions variables.
6. L’enteniment humà es mou per atracció convencional, no hi ha naturalesa moral innata.
7. No podem mostrar la validesa de la llei moral/política.
8. Les convencions no es poden evitar, seran vàlides mentre la gent els trobi utilitat.

Definició d'Utilitarisme

Ètica que considera que la finalitat de la humanitat està vinculada a la realització d’accions útils: “el màxim benestar per al màxim de persones”. Per a Mill, només es pot arribar a la felicitat personal rodejat de gent que també ho és. Bentham vincula la felicitat a la quantitat de plaers i per a Mill l’important és la qualitat. Bentham considera les satisfaccions individuals igual que les dels béns públics; Mill distingeix entre satisfacció privada i bé públic: “cap sacrifici personal té valor per ell mateix sinó per la mesura en què augmenta la suma total de felicitat”. Cadascú ha de trobar la felicitat de tots.