Evolució de la Narrativa Catalana de Postguerra (1939-1970)
La Narrativa Catalana de Postguerra: Context i Evolució
La narrativa d'aquesta època està condicionada per un doble exili: el dels escriptors que es veuen obligats a abandonar el país i l'anomenat «exili interior», protagonitzat pels autors que s'hi queden sense poder intervenir en la vida pública.
La narrativa catalana passa per tres etapes principals:
La Narrativa del Silenci i de l'Èxode (1939-1950)
La literatura viu en la clandestinitat i molts escriptors han d'exiliar-se per fugir de la repressió del règim franquista. Alguns exemples són Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda i Pere Calders. Alguns van morir a l'exili, però d'altres van tornar al país quan les condicions van ser més favorables. En l'exili es van organitzar ben aviat, van començar a escriure revistes com Quaderns de l'exili (1943-1947) i Pont Blau (1952-1963), i van publicar les primeres novel·les.
La Narrativa de la Resistència (1950-1960)
Als anys cinquanta, es passa de la clandestinitat a la resistència cultural. Comencen a publicar-se obres d'escriptors formats i coneguts abans de la guerra, com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu. Paral·lelament, apareix una nova generació de novel·listes que inicien la seva carrera literària, entre els quals destaquen Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs i Joan Perucho. Aquests tendeixen a defugir el tractament directe de la realitat i es refugien en l'ús de la simbologia i el mite o en la narració imaginativa o fantàstica. Obres representatives d'aquesta tendència són Mites (1954) de Jordi Sarsanedas, Cròniques de la veritat oculta (1955) de Pere Calders, i Les històries naturals (1960) de Joan Perucho.
La Narrativa Realista (1960-1970)
Aquesta etapa va suposar un canvi important en l'evolució de la narrativa en català. Coincidint amb la major permissivitat de la dictadura, es produeix un ressorgiment literari que facilita l'accés dels escriptors a un públic més ampli, la creació d'una precària infraestructura cultural i el retorn d'alguns exiliats. Dues obres destacades d'aquest període són Bearn o la sala de les nines (1961) de Llorenç Villalonga i La plaça del diamant (1962) de Mercè Rodoreda.