Factors i teories de l'aprenentatge: guia per a l'educació especial
Factors: exercici o pràctica, experiència, observació.
Corrents teòrics: conductisme (aprenentatge associacionista), cognitivisme (conductiu).
Tipus d'aprenentatge: desenvolupament cognitiu, aprenentatge per descobriment, aprenentatge significatiu, aprenentatge per processament d'informació.
Aprenentatge: procés d'adquisició d'habilitats i conductes que permeten adaptar-se al medi.
Necessitats educatives especials: tipus específics d'aprenentatge que necessiten les persones amb discapacitat o trastorn que requereixen suports addicionals.
Trastorns generalitzats del desenvolupament: trastorns caracteritzats per alteracions de les interaccions socials i de les modalitats de comunicació.
Demència: deteriorament progressiu i persistent de les capacitats cognitives i afectives que provoca alteracions de la conducta.
Motiu: factor o conjunt de factors que indueixen a un comportament determinat.
Autoestima: valoració positiva o negativa que té una persona sobre les seves capacitats.
Diferències individuals intel·lectuals: saber posar en pràctica allò après, estratègies de resolució de problemes, atenció, identificar passos que integren l'activitat.
Tècniques específiques auditives: estimulació auditiva, parla, lectura labial, llenguatge de signes, llenguatge gestual.
Tècniques per a discapacitat visual: braille, recursos informàtics adaptats, bastó, gos guia.
Tipus de visió: cegesa total, parcial, ambliopia profunda, ambliopia.
Tècniques per a sordcegueses: sistema alfabètic i no alfabètic.
Trastorns generalitzats: síndrome autista, Rett, trastorn desintegratiu infantil, síndrome d'Asperger.
Objectiu en demència: fer més lent el deteriorament i la demència cognitiva.
Deriven necessitats educatives generals grans: del deteriorament progressiu que experimenten les capacitats intel·lectuals (atenció, memòria).
Pautes generals: repetir instruccions tantes vegades com calgui, ajudar per poder executar correctament les tasques, utilitzar materials adaptats, explicar clarament i senzillament.
Motiu primari i secundari: primari (presents des del naixement, motiu biològic: regulació de la temperatura, gana... i motiu d'adaptació ambiental: evitar dolor, por...). Secundari: adquirits i venen determinats per l'entorn i la cultura on es desenvolupa la persona, ex: necessitat d'afecte.
Motius de l'ésser humà: autorrealització, autoestima, socials, seguretat, fisiològiques.
Estudi del motiu: orientació associacionista: motivació per estímuls externs, investigació basada en la conducta animal, motiu relacionat amb l'aprenentatge per condicionament operant. Orientació cognitiva: motivació per processos interns, investigació basada en la conducta humana, motiu relacionat amb l'aprenentatge per descobriment i aprenentatge significatiu.
Variables de la motivació: valoració de capacitats, expectatives, actituds, estat d'ànim.
Motivació sensorial: sana de centrar en aprenentatges de canals sensorials que no estan afectats i en l'adaptació de les activitats a la seva problemàtica. L'art i l'esport ofereixen adaptacions tècniques que fomenten la creativitat.
Teories: condicionament clàssic (Pavlov), aprenentatge per imitació (Bandura), aprenentatge significatiu (Ausubel), aprenentatge constructivista (Piaget).
Aprenentatge significatiu: es fonamenta en la incorporació de nous continguts relacionant-los amb coneixements previs de l'individu. Presentar primer les idees generals i després les particulars. Referència: Ausubel.