La Felicitat segons Aristòtil: Ètica, Virtuts i Sentit de la Vida
La Felicitat: El Bé Suprem segons Aristòtil
Una de les grans obres de la història de l'ètica és Ètica a Nicòmac, d'Aristòtil. La felicitat és, en primer lloc, el bé suprem, aquell que tots desitgem en grau màxim, aquell que no desitgem per a res més, sinó per ell mateix. Tindria un cert sentit preguntar-nos per a què volem cadascun d'aquests béns (guanyar diners, estudis, tenir amics...). No en tindria, tanmateix, preguntar-nos per què volem ser feliços. Per això la felicitat és un fi últim.
La Recepta de la Felicitat segons Aristòtil
Aristòtil examina en què pot consistir la felicitat dels homes. Per entendre l'explicació que ens dóna, hem de tenir present que ell parlava de la felicitat dels adults, homes i lliures, i no dels joves, dels estrangers, les dones ni els esclaus (tothom pot fer referència, però, a aquests conceptes).
En primer lloc, es pregunta si la felicitat es troba en el plaer i arriba a la conclusió que, si bé és possible que el plaer proporcioni alguns tipus de felicitat, no és el fi últim. Un dels objectius que tenen algunes persones destacades, continua dient Aristòtil, és l'honor i la glòria (ser famós). Encara és més fàcil eliminar un d'altre dels fins que molta gent sembla proposar-se: els diners. Acumular riquesa no pot ser el fi de ningú que tingui seny, perquè els diners són mitjans per a altres fins; és pitjor que el plaer i la glòria.
Després, Aristòtil troba que la felicitat de l'home rau en la pràctica d'allò que és peculiar de l'ésser humà: la raó i l'activitat de l'ànima segons la raó. Això es manifesta en:
- Virtuts ètiques (ser una bona persona, com la justícia, la valentia, la temperança).
- Virtuts de coneixement o dianoètiques (pensar, saber racional, com la saviesa i la prudència).
A més, un cert benestar material (com tenir una casa) i la pràctica de l'amistat són importants. La felicitat no és producte de l'atzar, sinó de l'esforç. Tot i que hi ha factors externs (com la pèrdua d'una persona estimada, que pot ser vista com un "do dels déus" en el sentit de destí), la felicitat no és possible sense la justícia (respecte als drets humans).
Tipus de Virtuts Aristotèliques
Aristòtil distingeix principalment dos tipus de virtuts:
- Virtuts dianoètiques (de la intel·ligència): Consisteixen en la saviesa pràctica i la saviesa teòrica.
- Virtuts ètiques (del caràcter): Exigeixen la pràctica i la política per al seu desenvolupament.
El Sentit de la Vida i l'Ètica
La relació amb el sentit de la vida implica respondre diferents qüestions per a l'ètica i per al lloc on viu l'ésser humà.
Eticitat: Reflexió Personal i Ideal
L'eticitat és la reflexió que fan els éssers humans sobre la diferència entre allò real i allò ideal. Això implica replantejar-se el desig de fer alguna cosa o ajudar algú, distingint allò real de l'ideal mitjançant una balança i reflexionant-hi. És una reflexió personal, del "JO".
Moralitat: La Dimensió Social de l'Ètica
La moralitat (societat) consisteix a diferenciar allò real d'allò ideal. Si els pensaments ètics són compartits, esdevé moralitat; és a dir, és l'opinió d'un grup o deixar-se portar pel que diuen. Representa "què pensa el conjunt de la societat".
Legalitat: Normes i Sancions de l'Estat
La legalitat implica respectar les persones, amb la implicació de l'Estat i la sanció en cas d'incompliment.