La fi del Segon Bienni i el Front Popular (1934-1936)
Les reformes del bienni negre
La paralització de les reformes
El nou govern presidit per Alejandro Lerroux va iniciar la seva acció paralitzant una gran part de la reforma agrària. Va intentar contrarestar la reforma religiosa amb l’aprovació d’un pressupost de culte i clergue i l’inici de negociacions per signar un concordat amb la Santa Seu. A l’exèrcit es va aprovar una amnistia per als qui s’havien revoltat juntament amb Sanjurjo l’any 1932 i col·laboradors de Primo de Rivera. Pel que fa a l’educació, es van respectar els canvis del govern anterior, malgrat que se’n va reduir considerablement el pressupost.
Francisco Largo Caballero va proposar deixar de col·laborar amb les forces burgeses, va propugnar la revolució social i es va apropar així a les posicions anarquistes.
La crisi del segon bienni
Les conseqüències de la revolució d’octubre van ser notables. La CEDA va augmentar la seva influència en el govern i es va mostrar partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Al 1935 la CEDA va presentar un projecte per modificar la Constitució que recollia la revisió de les autonomies, l’abolició del divorci i la denegació de la possibilitat d’expropiar terres.
A Catalunya es va suspendre l’Estatut d’Autonomia i es va anul·lar definitivament la Llei de Contractes de Conreu.
A la tardor del 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical es va veure afectat per un seguit d’escàndols de corrupció i els casos de malversació de fons per part de diferents polítics radicals. Gil Robles va intentar ser president del seu partit, però Alcalá-Zamora s’hi va negar i a la darrera del mes de desembre va decidir convocar noves eleccions legislatives per al febrer del 1936.
El Front Popular (eleccions febrer de 1936)
Les eleccions
Els partits catalanistes d’esquerra es van agrupar en el Front d’Esquerres. El programa electoral es basava en l’amnistia política per als empresonats pels fets de l’octubre del 1934 i el restabliment de l’Estatut, la Generalitat i la Llei de Contractes de Conreu. Donava suport al programa del Front Popular, que pretenia conquerir el poder i tornar a aplicar la legislació reformista suspesa pels governs dels radical-cedistes. La CNT no participà en el pacte, però aquest cop no va demanar l’abstenció. Les partits dretans van reaccionar amb la formació del Front Català d’Ordre (coalició electoral organitzada per la Lliga). A la resta d'Espanya les dretes van agrupar-se en el Bloc Nacional.
En les eleccions, el Front Popular obté el 48% dels vots i va ser la força guanyadora. Les dretes van obtenir el 46,5% i les forces de centre un 5,4%.
El nou govern va quedar format pels republicans d’esquerra (tal com s’havia signat al programa del Front Popular), mentre que els socialistes i els altres partits de la coalició es van comprometre a donar-ls-hi suport parlamentari. Manuel Azaña va ser elegit president de la República.
El govern del Front Popular
El nou govern va posar ràpidament en marxa el programa pactat en la coalició electoral. Es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers acomiadats arran de les vagues d’octubre del 1934. Un sector del socialisme es va orientar cap a solucions més radicals i pròpies a les del PCE. Es convoquen vagues a algunes ciutats per demanar el millorament de les condicions laborals i al camp els jornalers inicien l’ocupació de terres.