Filosofia i Ciència a l'Edat Moderna: Sobirania, Raó i Revolució
La Sobirania i el Dret Natural
La importància que van assolir les grans monarquies europees a partir del Renaixement explica el renovat interès per la política que van sentir els autors d’aquesta època. Els filòsofs renaixentistes estaven especialment interessats a aclarir el problema de l’origen i la legitimitat del poder.
Algunes de les qüestions que es van plantejar aquests pensadors continuen sent d’actualitat:
- D’on procedeix l’autoritat que exerceixen els governants?
- Quines condicions cal que es compleixin perquè l’exercici del poder pugui ser considerat vàlid i acceptable?
- Quines són les relacions que han d’existir entre el governant i els governats?
El pensador Jean Bodin va intentar respondre totes aquestes preguntes en la seva obra Els Sis Llibres de la República. Aquest tractat té una importància especial perquè Bodin explica la seva idea de la sobirania, un concepte que des d'aleshores ha tingut un paper fonamental en tota la filosofia política moderna.
Bodin defineix la sobirania com “el poder absolut i perpetu”. El sobirà és qui té capacitat per elaborar les lleis i decidir sobre els afers d’Estat. D’acord amb aquesta definició, el sobirà està per damunt de la llei, perquè precisament és ell qui dicta i fa complir les normes. Això no obstant, pensa que existeixen certes lleis naturals dictades per Déu que fins i tot el sobirà està obligat a respectar.
La Revolució Científica
Els grans avenços científics que es van produir en l’època renaixentista van començar a mitjan segle XVI, amb la teoria heliocèntrica proposada per Copèrnic. La idea que la Terra gira al voltant del Sol topava frontalment amb el model geocèntric que havia estat acceptat de manera general des de temps d’Aristòtil. En desplaçar la Terra del centre de l’univers, Copèrnic va fer trontollar una de les conviccions més profundes en la societat del seu temps, i això va suposar una autèntica revolució en el camp del pensament.
Després de Copèrnic, l’astronomia va continuar progressant. El danès Tycho Brahe va elaborar un catàleg d’estrelles molt complet i detallat, que va ser decisiu per facilitar els descobriments de Johannes Kepler. Basant-se en el model heliocèntric, Kepler va aconseguir trobar les lleis que governen el moviment dels planetes al voltant del Sol.
Els avenços més sorprenents en astronomia es van produir quan Galileo Galilei va perfeccionar el telescopi. Galileu va poder veure per primera vegada les muntanyes de la Lluna, estrelles, etc. Aquests descobriments, que contradeien completament els principis bàsics del model aristotèlic, van servir per elaborar una nova imatge del cosmos molt diferent de la que havia estat acceptada fins aleshores.
Galileu també va posar en pràctica un mètode d’investigació nou que va esdevenir la base fonamental de la ciència moderna gràcies al moviment i la gravetat.
La ciència moderna neix amb la generalització del mètode hipoteticodeductiu, que consisteix a contrastar experimentalment les hipòtesis i a descriure les regularitats naturals mitjançant lleis matemàtiques.
Els descobriments d’Isaac Newton van contribuir a elaborar una nova imatge del cosmos, molt diferent de la inspiració aristotèlica. Segons la cosmovisió moderna, l’univers és homogeni, mecànic i determinista.
Els avenços científics van fer que els autors de l’Edat Moderna s’interessessin en qüestions relacionades amb la ciència i el coneixement, i es formulessin preguntes sobre l’origen, l’abast i la validesa del coneixement sobre la realitat.
Els Orígens de la Modernitat
La Raó en Cerca de la Veritat
Amb Descartes comença el pensament autènticament modern. L’aspecte més rellevant del seu pensament és la importància que li dona al subjecte com a punt de partida per a la reflexió filosòfica.
Descartes és un filòsof racionalista, rebutja els arguments d’autoritat, i afirma en canvi el poder de la raó per trobar la veritat.
La filosofia de Descartes aspira a dissenyar un mètode que ens permeti aconseguir veritats fermes i segures sobre les quals es puguin construir tots els nostres coneixements.
Per trobar veritats absolutament indubtables, Descartes va utilitzar el dubte metòdic, que consisteix a no acceptar cap coneixement que tingués la més petita possibilitat de ser erroni.
La primera veritat del tot inqüestionable trobada per Descartes és el cogito cartesià: “Penso, per tant, existeixo”.
En la filosofia de Descartes, el caràcter indubtable del cogito serveix com a model per establir un criteri de veritat. Segons Descartes, una idea serà veritable si es pot copsar de manera clara i diferent per mitjà de la intuïció directa, tal com passa amb el cogito.
El Subjecte Pensant
Descartes classifica les idees presents en la consciència en tres grans grups:
- Idees adventícies: procedeixen de l’exterior i es copsen amb els sentits.
- Idees factícies: són producte de la meva pròpia activitat mental.
- Idees innates: són al meu interior des del naixement i poden ser copsades de manera directa mitjançant la intuïció.