Filosofia de la Ciència: Mètodes i Conceptes Clau
Filosofia de la Ciència: Anàlisi dels Mètodes
La principal tasca de la filosofia de la ciència és analitzar els mètodes d'investigació usats per les diferents ciències. Podríem preguntar-nos per què és una tasca de filòsofs i no dels propis científics. És una bona pregunta. L'anàlisi de la ciència des d'una perspectiva filosòfica ens permet aprofundir més per descobrir qüestions assumides implícitament per la pràctica científica que els científics no analitzen exclusivament.
La importància del pensament en la ciència
La filosofia de la ciència és la branca de la filosofia que s'encarrega d'estudiar la ciència i els seus mètodes. Com va dir Bertrand Russell, filòsof i matemàtic: "Sense pensament, la ciència no avança".
Galileo i el Mètode Científic
Galileo, al segle XV, va establir les bases del mètode científic. Va afirmar que l'univers està escrit en llenguatge matemàtic i que els seus caràcters són triangles, cercles i altres figures geomètriques, sense les quals és humanament impossible entendre'n les paraules. L'univers ens mostra les seves formes.
El Mètode Cartesià
Descartes proposa un mètode que ha de ser matemàtic i universal, sigui quina sigui la seva aplicació o camp del saber a què es refereixi. El primer avantatge que ens proporciona és evitar l'error. Però, a més de proporcionar-nos un conjunt de regles o procediments per deduir el que ja coneixem, pot aplicar-se a qualsevol nou camp del saber. El mètode permetrà que augmentem els nostres coneixements i descobrim noves veritats. Les regles del mètode són quatre:
- Evidència: Només acceptar com a veritat allò evident.
- Anàlisi: Anar del més complex al més simple.
- Síntesi: Deduir. Del més simple a conèixer-ho tot.
- Revisió: Comprovar que no hi hagi cap error.
Relació entre Ciència i Filosofia
Aristòtil i el Coneixement Universal
Per primera vegada en el món grec, Aristòtil va parlar del coneixement universal. Per a ell, el coneixement és la recerca de l'essència de les coses. En el món grec, tant la ciència com la filosofia es deien episteme. Per Aristòtil, tant la ciència com la filosofia eren tipus de coneixement amb pretensions d'universalitat, necessitat, immutabilitat i eternitat.
La Revolució Científica
La revolució científica (Edat Moderna, Renaixement, s. XV-XVI) és quan la ciència i la filosofia es comencen a separar. La física i l'astronomia es separen. La ciència s'orientaria més cap a l'aplicació de les matemàtiques i la línia experimental.
L'Experiment
L'experiment és un conjunt d'activitats convenientment planificades amb l'ajuda de fórmules matemàtiques amb les quals es pretén descobrir com es comporten les coses.
Objectius del Coneixement Científic
Els objectius són construir hipòtesis, lleis i teories (productes científics). La tasca científica implica controlar i revisar que no ens deixem cap dada important. Hem de construir el nostre esperit i controlar-lo.
Mètodes Científics
1. Mètode de les Ciències Formals
S'utilitza tant l'individu com l'universal deductiu. Tant les matemàtiques com la lògica (ciències formals) utilitzen el sistema deductiu.
- Deducció: Procés de raonament que permet derivar d'una o diverses proposicions donades (premisses) una altra (conclusió), que n'és la conseqüència lògica necessària.
- Axiomes: Principis fonamentals indemostrables dins del sistema. Per exemple: "El tot és més gran que la part".
- Teoremes: Enunciats deduïts a partir d'axiomes o d'altres teoremes ja demostrats. Per exemple: el teorema de Pitàgores.
- Regles de formació i transformació: Permeten extreure nous enunciats vàlids per ampliar el sistema.
2. Mètode de les Ciències Naturals
- Demostració inductiva: Anar cas per cas. S'entén per inducció un tipus de raonament en el qual s'obté una conclusió general a partir de casos singulars coneguts per experiència (anar del particular a l'universal).
- Inducció completa: Parteix del coneixement individual de tots i cadascun dels casos que tenen lloc en un àmbit.
- Inducció incompleta: Es recolza en una sèrie de comprovacions individuals que no inclouen la totalitat dels casos possibles (probabilitat que sigui veritat).
- Mètode hipotèticodeductiu: És el primer procés de les ciències naturals i, a partir de Galileo, s'introduirà dins el mètode hipotèticodeductiu. Té tres elements:
- Enunciats protocol·laris: Expressen fenòmens del món susceptibles de ser contrastats empíricament. Són enunciats objectius i comunicables unívocament.
- Lleis: Són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d'una manera regular i invariable.
- Teories: Són enunciats dels quals poden deduir-se totes les lleis d'una ciència en particular. Donen unitat a una ciència i permeten trobar noves lleis.
Passos del Mètode Hipotèticodeductiu
- Observació: Es detecta, mitjançant l'observació o l'experimentació, un problema no resolt pel saber del qual es disposa.
- Formulació d'hipòtesis: El nostre coneixement previ ens aporta una base per formular hipòtesis. S'elaboren una o diverses hipòtesis explicatives del fet o del problema detectat. La imaginació és imprescindible en les ciències.
- Formulació matemàtica de les hipòtesis i deducció: La hipòtesi es formula matemàticament i es dedueixen conseqüències contrastables per l'experiència.
- Contrastació: Contrastar amb la realitat. Pot ser:
- Verificació: Una hipòtesi és certa quan els fets observats concorden amb els fets deduïts de la hipòtesi. Alguns autors prefereixen parlar de corroboració, ja que, encara que la hipòtesi concordi amb els fets, mai es podrà dir que és certa, sinó que només ha estat confirmada.
- Falsació: Una hipòtesi és refutada o falsada quan els fets en el món no concorden amb els fets deduïts de la hipòtesi.