La filosofia de David Hume: Causalitat, metafísica i ètica

Causalitat: Causa i efecte

A partir dels seus principis empiristes, Hume va examinar la idea de causa i efecte. Cal recordar que, per a Hume, totes les idees procedeixen de les impressions. Hume assenyala que no és possible percebre cap impressió específica de la presumpta connexió necessària entre tots dos. L’únic que podem copsar és que tots dos fenòmens es presenten units.

Quan repetim moltes vegades la mateixa experiència, l’obtenció de resultats semblants crea en nosaltres un hàbit que ens predisposa a esperar que la pròxima vegada les coses succeiran de la mateixa manera. Segons Hume, no existeix connexió necessària entre causa i efecte. Aquesta relació només és una sensació que procedeix de l’hàbit generat en nosaltres per la repetició de moltes experiències semblants.

Coneixement probable

Les inferències causals ens són útils en la vida quotidiana, de manera que tenen un gran valor pràctic per desenvolupar-nos en la nostra activitat. Si la relació causal és alguna cosa només probable i no exacta amb rigor, aleshores les lleis de la ciència no són veritats necessàries, sinó que només poden ser suposicions raonables, tot i que no segures del tot.

Crítica a la metafísica

Locke, en la seva investigació sobre el coneixement, va dedicar una atenció especial al concepte de substància, que va definir com a suport de les qualitats que es poden percebre amb els sentits. Sobre la substància, tots els filòsofs de l’època estan d’acord amb la següent definició: la substància és allò que existeix per si mateix de manera independent. Allò que ens dicta el sentit comú és que les coses al nostre voltant existeixen independentment de nosaltres.

El món exterior

Hume mai no posa en dubte l’existència del món sensible, tot i que per a ell és una creença de sentit comú. Segons Hume, creure que existeixen substàncies exteriors i independents de nosaltres és només una suposició útil, no una certesa indubtable.

Identitat individual

El que Hume afirma és que aquesta convicció no és, com sostenia Descartes, una certesa indubtable, sinó tan sols una creença sensata que només és possible de mantenir gràcies a la memòria.

El problema de Déu

Hume recorda que les úniques veritats realment necessàries són les relacions d’idees, que són sempre veritables perquè el contrari implica una contradicció i ens porta a un enunciat sense sentit. L’existència de Déu no és una relació d’idees, sinó una qüestió de fet. Per saber si Déu existeix, hauríem de comprovar-ho en la pràctica. Segons Hume, no és possible demostrar l’existència de Déu creador a partir del concepte de causalitat.

Escepticisme de Hume

Per a Hume, només és possible tenir un coneixement indubtable d’allò que percebem gràcies a les nostres impressions. La teoria del coneixement de Hume és un fenomen escèptic: només podem tenir seguretat dels fenòmens que capten els nostres sentits. Segons Hume, no ens és possible conèixer amb certesa les suposades realitats metafísiques que hi pot haver darrere dels fenòmens.

La crítica de Hume a la metafísica del seu temps no pretén qüestionar el valor de la ciència; Hume només aspira a recordar-nos que el saber científic no està format per veritats absolutes, sinó només per creences raonables.

Ètica emotivista

L’ètica no pot estar més basada en la raó, perquè la raó només és capaç d’explicar-nos com són les coses, però no ens pot dir com haurien de ser. L’ètica no descriu la realitat, sinó que indica com hem d’actuar i quines són les normes que hem de seguir.

• Les accions que considerem moralment bones són les que susciten en nosaltres un sentiment d’aprovació.
• Les accions que considerem moralment dolentes són les que provoquen a l’interior una emoció de rebuig.

La teoria ètica de Hume, anomenada emotivisme moral, afirma que l’ètica no es basa en la raó, sinó en els sentiments.