La filosofia del martell de Nietzsche: crítica i tragèdia
La crítica de la tradició occidental: la filosofia del martell
L’objectiu de la filosofia del martell és destruir els pilars que han aguantat la filosofia perquè sigui possible una nova forma d’entendre-la. Nietzsche considera que l’art és la millor manera de captar l’Ésser a través de la intuïció. Nietzsche vol donar validesa a les respostes pel diagnòstic que facin sobre la vida. Es pregunta si és possible trobar un model de cultura que comprengui la vida i si aquesta comprensió és capaç de mostrar que val la pena viure.
Nietzsche pren com a model la tragèdia àtica. Apol·lo representa la vida individualitzada. Es correspon a l’instint figuratiu (les formes) i representa la civilització. És el déu dels somnis i les aparences. Mostra un món lluminós, clar i precís, on es veuen clarament les coses que existeixen. Dionís representa la vida com a fons originari, indeterminada. Es correspon amb la música i representa la naturalesa. És el Déu de l’oblit, la nit, el desordre i l’embriaguesa. És el gran ímpetu vital que esborra les figures i forma un únic i infinit mar original. Tot té una part de cadascun, i es mostra la tensió que hi ha entre aquests dos pols.
Nietzsche compara la vida amb un mar on les ones es formen i s’acaben fonent. La individualització (nosaltres, les ones) és només el resultat d’un joc innocent dels fons vital primordial (el mar, la vida), que juga a crear i destruir el món. Diu que és innocent perquè no hi busca un sentit moral com fa el cristianisme. La individualització és el principi del sofriment, ja que vida i mort estan lligats. Però la mort no és una aniquilació total, sinó una tornada al fons originari, ja que és necessària perquè una altra figura neixi. Combina vida i mort, de manera que és una afirmació radical i íntegra de la vida. Sòcrates defensa la raó com a únic camí. Darrere del pensament socràtic hi ha la fal·làcia de creure que és possible conèixer i corregir l’Ésser, però sobretot hi ha la lluita contra la por a la mort.
Es va crear una oposició entre l’”home teòric” i l’”home artístic”. L’home teòric es guia per la seva raó. Es preocupa de sobreviure i busca viure d’una manera segura. D’aquesta manera lluita contra la por a la mort, però el coneixement no li aporta felicitat. L’home artístic es guia per la seva intuïció. Es preocupa de viure i busca la plenitud vital, fer de la seva vida una obra d’art. D’aquesta manera deixa de banda la por a la mort i se sent viu, ple de felicitat.
L’oposició entre l’home teòric i l’artístic porta a l’oposició entre intuïció i concepte. La intuïció correspon a la vida artística i és una metàfora: permet expressar una experiència única, evocar-ne les sensacions i vivències. El concepte correspon a la vida racional i és una essència, el residu d’una metàfora: expressa el que és comú, abstreu i generalitza les intuïcions per elaborar conceptes universals, de manera objectiva.