Filosofia grega: Protàgores, Sòcrates i Plató — teories clau

Teoria de l'home mesura (Protàgores)

Empirisme epistemològic: considerava que els sentits eren l'únic camí del coneixement. Només podia ser conegut allò que podia ser captat pels sentits. La realitat per a nosaltres és allò que percebem. Conclusions:

• És un empirisme, perquè els sentits són l'origen i els límits del coneixement.
• És un fenomenalisme, perquè la realitat queda reduïda a tot allò que impressiona o afecta els sentits.
• És un relativisme, ja que no existeix una veritat absoluta o categòrica: la veritat depèn de cadascú. Totes les opinions són vàlides. No existeix un patró absolut que pugui ser acceptat per tothom.

Dialèctica socràtica (Sòcrates)

Mètode socràtic: escepticisme — «Només sé que no sé res». El diàleg busca una veritat comuna i objectiva. Les eines principals són la ironia, la maièutica i la definició.

Objectiu: Sòcrates estava convençut que en la definició d'una paraula hi trobaven la seva veritat; per això pretenia recuperar la funció significativa de les paraules i arribar a l'universal.

Teoria de les idees (Plató)

Dualitat ontològica: la realitat estava dividida en dos mons, un món ideal i un món material.

Dualitat antropològica: la naturalesa humana estava dividida en ànima i cos.

Dualitat epistemològica: el coneixement humà es pot desenvolupar a través de la raó o dels sentits.

Psicologia de l'ànima: la part espiritual de l'ésser humà era espiritual, immortal i reencarnable, i tenia la possibilitat de fer de mitjancera entre el món de les idees i el de les coses.

Teoria de la reminiscència (mite del carro alat)

El coneixement, segons Plató, necessàriament ha de ser reminiscència, és a dir, reconèixer a través del record el que ja se sabia sense saber-ho. Mite: l'ànima és comparada a un carro tirat per dos cavalls i conduït per una auriga que viatja pel món espiritual. L'auriga no pot dominar el seu carro quan aquest es precipita cap al fons del món material, arrossegat per la força del cavall rebel (tendència passional de l'ànima humana) que supera l'altre, l'espiritual. En el món espiritual, l'ànima abandona temporalment el seu estat i, en ocupar un cos material, aquest li servirà de presó i farà que oblidì la seva existència anterior.