La Filosofia de Nietzsche: Crítica a la Moral i la Religió
El pensament de Nietzsche revela la sospita que sota el concepte del subjecte de la modernitat, sota la noció tradicional de consciència, s’hi amaga un condicionant: el ressentiment cap a la vida.
En l’exposició de les seves idees, Nietzsche va defugir qualsevol tipus de coartació o sistematització; per aquesta raó, és complicat fer un esquema del seu pensament. Tot i això, podem distingir dins de les seves obres dos eixos principals: per una banda, el que ell mateix anomena la “Filosofia del Martell” i, per l’altra, la part que podem definir com a constructiva del seu pensament, que seria la revelació de la nova taula de valors.
La Filosofia del Martell consisteix a fer filosofia a martellades, atacant l’edifici del saber tradicional i les seves expressions. Nietzsche fa una crítica a la cultura occidental i a tots els àmbits en què aquesta es manifesta. Ens dirà que és una cultura decadent, dogmàtica, i situa l'origen d’aquest dogmatisme en un personatge històric concret: Sòcrates. Ell és el principal culpable d’aquesta decadència, perquè és el creador de les bases del pensament occidental. La millor formulació, però, la va dur a terme Plató, i el millor difusor dels valors socràtico-platònics va ser el cristianisme.
Segons Nietzsche, abans de Sòcrates, la cultura grega s’expressava a través de dos valors: el de l’esperit dionisíac (que representava el valor de la vida) i el de l’esperit apol·líni (que representava el valor de la raó). Ambdós valors es complementaven, i Sòcrates el que va fer va ser crear una divisió, un distanciament entre ells. Plató, per la seva banda, va situar el món de les idees per sobre del de la vida i ens va dir que la veritat es trobava en l’intel·ligible. Finalment, el cristianisme hi emplaça un únic Déu, omnipotent i superior a tots els homes. A partir d’aquest moment, la cultura occidental es manifestarà a través d’un únic valor: el de la raó que oprimeix la vida. Per això, la filosofia del Martell de Nietzsche consisteix a anar desmantellant tots els àmbits de la cultura que es veuen afectats per aquest fet.
La crítica més important i més extensa és la crítica a la moral occidental. A la Genealogia de la Moral, ens dirà que és una moral d’esclaus; és la moral del ressentiment perquè menysprea la vida considerant que les accions més elevades no poden ser obra dels homes. El món real, el dels instints vitals, queda subordinat a una moral de ressentits, i els senyors, els únics capaços d’acceptar la vida, queden sotmesos a una moral d’esclaus que fomenta valors falsos com l’obediència i el sacrifici. La moral occidental és antinatural, ha capgirat els valors imposant les lleis dels dèbils en contra dels instints primordials de la vida. I la conseqüència és que ara l’home està malalt.
La crítica a la religió és complementària a la de la moral. Segons Nietzsche, la religió occidental neix de la por que l’home té de si mateix. L’home, incapaç d’afrontar el món real, busca una explicació en un món inventat i superior on hi emplaça un Déu. El problema és que quan s’atribueix el propi destí a un ésser superior que viu en un altre món, al mateix temps el que es fa és sotmetre el món de la vida, el món real. I això fa que dins l’home s’introdueixi la idea que la vida terrenal no té sentit. La conseqüència és l’alienació de l’home, perquè aquest situa el propi destí i la pròpia naturalesa, el propi ésser, en un altre ésser, un ésser aliè (Déu).