La Fragmentació d'Al-Andalus: Taifes, Almoràvits i Almohades
- Disjunció dels poders entre dues persones amb funcions diferents: l’espiritual, que seguia en mans del califa, i la política i militar, que ostentava Almansor, en qualitat de regent (o hayib).
- Manca de cohesió entre els soldats berbers per les disputes internes tribals i religioses.
- El pes del militarisme en un imperi comercial.
- Feblesa de la classe mitjana en un món urbà sense poder polític.
- Grans diferències socials.
- Fortalesa dels poders locals (marques militars, ciutats administratives, etc.).
Almansor va sobreviure a aquesta situació fins a l’any 1002 i va transmetre els seus títols al seu fill, Abd-al-Malik, que els va conservar fins a la seva mort. El seu germà, Abd-al-Rahman “Sanchuelo”, no va poder dominar la situació i, a més, va demanar al califa ser el seu successor. Els omeies es van rebel·lar i s'hi van afegir totes les circumstàncies abans esmentades per acabar definitivament amb el califat.
Els Regnes de Taifes (1031- segle XIII)
A partir de l’any 1008, la unitat del califat es va començar a desintegrar. L’aristocràcia, els alts funcionaris i l’exèrcit lluitaven per escapar-se del control dels califes i convertir-se en la màxima autoritat als seus territoris. En menys de trenta anys, Al-Andalus es va fragmentar en més de 25 regnes, les taifes, una espècie de ciutats-estat envoltades de territori, amb la ciutat com a centre econòmic. Les més importants van ser les de Sevilla, Toledo, Badajoz, Saragossa, Tortosa, Dènia i Granada. Les taifes van tenir una època de gran prosperitat econòmica, però van ser incapaces de frenar l’avanç dels exèrcits cristians. Malgrat l’ajuda dels musulmans procedents del nord d’Àfrica (almoràvits i almohades), al segle XIII els cristians van conquerir gairebé totes les terres d’Al-Andalus.
Els Almoràvits (finals s. XI - mitjans s. XII)
El progrés dels reis cristians, sobretot Alfons VI de Castella i Lleó, va atemorir els monarques islàmics, que van veure que ni pagant les pàries els podien aturar. Per defensar-se, van demanar ajuda als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica: els almoràvits. Entre el 1086 i el 1109, els exèrcits almoràvits, capitanejats per Yusuf ibn Tasfin, van entrar diverses vegades a la Península i, amb la derrota dels reis cristians (batalla de Sagrajas, batalla d'Uclés...), van frenar temporalment el progrés dels regnes del nord, però la situació es va tornar contrària als regnes de taifes quan el 1090 els almoràvits es van apoderar del territori, unificant-lo al seu imperi. Els reis cristians van conservar Toledo, conquerida per Alfons VI, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada per Rodrigo Díaz de Vivar, anomenat el Cid Campeador. L’any 1140, el domini dels almoràvits es va afeblir, després de ser derrotats per Alfons el Batallador d’Aragó (que va prendre Granada) i per Alfons VII de Castella i Lleó, i van aparèixer els segons Regnes de Taifes.