Francesc Vicent García i el Barroc Català: Poesia, Decadència i Anàlisi

Francesc Vicent García: El Rector de Vallfogona i el Barroc Català

Aquest poema fou escrit per Francesc Vicent García (Tortosa, 1579 – Vallfogona, 1623), reconegut com el Rector de Vallfogona. Va ser un destacat poeta i eclesiàstic del Barroc català.

García va escriure en prosa, teatre i poesia. La seva obra poètica, caracteritzada per la seva elegància, el converteix en el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca.

D'altra banda, la seva obra va rebre una gran popularitat, donant lloc al fenomen conegut com a «vallfogonisme». Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant, ple d'ironia i de tòpics literaris, i se l'ha comparat amb Quevedo.

El Barroc i la Decadència de la Literatura Catalana

El poema se situa en el Barroc, una època que va significar l'abolició del Renaixement i un retorn a qüestions de l'Edat Mitjana, coincidint amb una crisi de l'època moderna. La causa principal del Barroc va ser el desengany social i individual.

Aquest període va comportar diversos enfrontaments, fins i tot entre escriptors, i lluites internes, creant una gran obsessió pel pas del temps i una aproximació a la mort. La poesia barroca es caracteritza per:

• Contrastos entre la vida i la mort, el blanc i el negre.
• Una gran exageració.

Ens trobem en uns segles en els quals la producció literària catalana va disminuir significativament. És un període de Decadència catalana pel que fa al tractament culte de la llengua.

La mort de Martí I «l'Humà» sense descendència el 1410 va propiciar la unió dinàstica entre Castella i Aragó mitjançant el casament de Ferran i Isabel. Aquesta unió va provocar el trasllat de la cort a Castella, i amb ella, la cultura i la política. Tota la cultura i literatura catalana va decaure, d'aquí el terme «Decadència».

Malgrat aquesta Decadència, hi va haver diversos autors catalans amb trets característics, com Pere Serafí i el mateix Rector de Vallfogona.

Finalment, a causa de la Guerra de Successió, que va resultar en la derrota catalana, Felip V va crear el Decret de Nova Planta, que va abolir les institucions i lleis catalanes, intentant també suprimir el català progressivament, fins a l'inici del preromanticisme.

Anàlisi del Poema: Contrast i Figures Retòriques

Aquest poema es basa principalment en el contrast entre el color blanc i el negre:

• El blanc és expressat pel marfil i la pura neu, simbolitzant la pell de la dama.
• El negre, totalment contrari, simbolitza el color de l'atzabeja dels cabells.

El poeta contempla com la dama es pentina amb una pinta de marfil, amb l'esperança que ella també s'enamori d'ell. L'observador queda molt enlluernat per aquest fort contrast entre el negre carbó dels cabells i la pell totalment blanca de la dama.

Primera Estrofa: Hipèrbaton i Personificació

La primera estrofa fa referència al moment en què la dama es pentina. Es presenta un desordre en l'estructura sintàctica, parlant d'un hipèrbaton que ocupa tota l'estrofa. Es refereix al fet que aquells cabells d'or tenen enveja dels negres, utilitzant una personificació (ja que els cabells no poden tenir enveja). Que els cabells siguin d'atzabeja és una metàfora.

Segona Estrofa: Metàfora i Epítet

En la segona estrofa, el contrast entre el blanc i el negre continua. El color blanc està representat a través del coll, i el color negre pels cabells de la dama. Tot això forma una gran metàfora. A partir d'aquí, també podem veure com l'adjectiu «pura» davant de «neu» forma un epítet, ja que sempre s'ha atribuït que la neu és pura.

Primer Tercet: El Jo Poètic i l'Oxímoron

Al primer tercet, el poema comença a partir del «jo poètic», referint-se més als seus sentiments. Pel que fa al dolç combat, es tracta de la figura retòrica anomenada oxímoron, ja que un combat no pot ser dolç.

Últim Tercet: Angoixa i Resolució

En l'últim tercet del poema, el poeta mostra la seva angoixa i, sigui com sigui, vol aturar-la.

Estructura del Poema

Pel que fa a l'estructura del poema, es tracta d'un sonet:

• Dividit en dues quartetes i dos tercets.
• Catorze versos decasíl·labs d'art major.
• Rima consonant: ABBA, ABBA, CDE, CDE.

Quant a l'estructura interna, en primer lloc tenim una descripció de la dama i en segon lloc el «jo poètic».