Franquisme Primerenc: Estructura, Societat i Política (1939-1957)

Els Inicis del Franquisme (1939-1957)

1. Estructura i Etapes del Franquisme

A. Què va ser el Franquisme?

Manuel Azaña el definia com «una dictadura militar i eclesiàstica de caràcter tradicional». Franco va imposar normes i lleis inspirades en el feixisme. Per a Antonio Elorza és «una dictadura personal, de base militar, amb un sistema repressiu feixista».

La llarga durada del franquisme s'explica per tres idees clau:

1. Franco: El seu origen i professió li van ensenyar que havia d’ocultar la seva ideologia, mantenint sempre un equilibri de poder entre les diferents «famílies» del règim.
2. Col·laboració: Va comptar amb la col·laboració de l’Església, l’Exèrcit, Falange i partits de dretes.
3. Por i ignorància: La por i la ignorància de gran part de la població a Espanya els va fer acceptar aquestes idees.

Els quaranta anys del franquisme tenen en comú la concentració de poders en Franco, per a suprimir totes les reformes progressistes. Franco imposa el «pensament únic» i restableix l’ordre i la decència.

B. Com va institucionalitzar Franco el totalitarisme inicial?

L'Exèrcit, l'Església i Falange van ser els tres pilars del franquisme. Mitjançant decrets, Franco construeix un Estat totalitari o nacionalcatolicisme, basat en normes molt estrictes. Franco prolonga el conflicte amb dos objectius: consolidar el seu poder en l’Exèrcit i eliminar qualsevol oposició al Règim.

Va obtenir el suport de l’Església i dels conservadors. Va prohibir partits i sindicats, va establir la censura de publicacions, va eliminar la reforma agrària i va prohibir el divorci. L’Església va recuperar el seu prestigi i importància.

Pel Decret d’Unificació, Franco va obligar a la fusió dels carlistes amb Falange Española i es va proclamar Jefe Nacional del Movimiento y Caudillo de España.

C. Com va evolucionar el Franquisme?

Sis aspectes que defineixen el franquisme:

1. Una ideologia inspirada en Falange.
2. Una religió i ensenyament: la catòlica.
3. Informació a través de la premsa oficial i els púlpits de les esglésies.
4. Cultura i art no intervenen en política i religió.
5. Una societat submissa i silenciosa que no creï conflictes, només en manifestacions a favor del Règim.
6. Un Estat centralista.

Es poden diferenciar quatre etapes:

1. 1a. Els anys 40: Són anys grisos i tristos. Misèria i fam, venjança, repressió i por.
2. 2a. Els anys 50: S’atenuen o suavitzen els aspectes citats i molta gent accepta les normes franquistes: pobresa, oposició limitada a grups d’estudiants.
3. 3a i 4a. Les dècades de 1960 i 1970: Que inicien el final del franquisme.

D. La Consolidació Legal del Règim

El 30 de gener del 1938, Franco va reafirmar el seu poder amb dues decisions:

1. Va decretar la Llei d’Administració Central de l’Estat, que el nomenava president de govern i li atorgava poder legislatiu.
2. Va crear i presidir el seu primer govern amb les forces que el recolzaven.

Aquest equilibri de les forces es mantindrà al llarg de tot el franquisme i, si es produeix alguna disputa, Franco és l’àrbitre. El 1938 va imposar el Fur del Treball i la Llei de Premsa.

El 1942, es va aprovar la Llei Constitutiva de les Corts. El 1945, l'aprovació de la Llei del Referèndum i el Fur dels Espanyols. La Llei de Successió del 1947 va suposar la consolidació del Règim, aprovada pel 78% dels espanyols. Definia Espanya com una monarquia catòlica i Franco com a regent vitalici.

El 1958, es va promulgar la Llei dels Principis Fonamentals del Moviment. El 1967, la Llei Orgànica de l’Estat i la Llei de Successió a la Direcció de l’Estat.

Franco va haver de superar intents d’acabar amb el seu règim pels seus adversaris. Es va envoltar de persones fidels com Ramón Serrano Suñer o Luis Carrero Blanco.

2. La Difícil Postguerra per a Tots els Espanyols

A. La Repressió

El 1939, Franco va publicar la Llei de Responsabilitats Polítiques, que considerava culpables els revoltats i els que es van oposar al Moviment Nacional. Això va originar una dura repressió en la postguerra.

El 1939, la població reclusa ascendia considerablement. Alguns van morir a la presó, altres van ser afusellats. La repressió va ser política: intel·lectuals, artistes i funcionaris van ser destituïts dels seus càrrecs. També hi va haver una repressió lingüística i una repressió moral. El nom del Caudillo apareixia a les façanes dels edificis públics.

En la dècada del 1940, es va posar de manifest l’esperit de venjança dels vencedors.

B. L'Oposició Republicana: Exili o Maquis

Per a evitar la repressió, molts republicans van emigrar:

• A França van ser agrupats en camps de concentració, on faltava de tot.
• Els exiliats que van emigrar a Mèxic van ser molt ben rebuts. Es va formar un govern republicà a l’exili.
• Els membres del PCE que van arribar a Rússia van ser ben rebuts si es mantenien fidels a Stalin, però hi va haver comunistes que van acabar en camps de concentració a Sibèria.

L’oposició al franquisme a l’interior d’Espanya va quedar limitada als comunistes. Els seus intents van fracassar. Grups d’anarquistes i comunistes es van reorganitzar i van crear un escamot, que va rebre el nom de maquis.

3. Els Governs i la Política Internacional

En política interior, el franquisme es caracteritza pel poder indiscutible de Franco. En política exterior, va intentar aproximar-se a les potències dominants.

A. Espanya davant la Guerra Mundial i la Crisi del 1942

La Segona Guerra Mundial va tenir dues fases: en la primera, Hitler va obtenir grans victòries; la segona, va suposar derrotes alemanyes. Les postures a Espanya estaven enfrontades: els falangistes eren partidaris d’intervenir al costat de Hitler, molts militars defensaven la neutralitat, i els monàrquics es declaraven proaliats.

El règim es definia com totalitari. Hitler va canviar de plans: va decidir envair Europa oriental i l’URSS. Hitler va arribar a pensar substituir Franco per Muñoz Grandes.

1. L'Etapa Blava

Es denomina Etapa Blava els primers governs de Franco per la importància de Falange. Els dirigents de Falange van dimitir. La solució de Franco va ser crear el Ministeri de Treball. Es van aprovar els estatuts de FET i de les JONS. Li van proposar a Franco acabar amb els intents de feixistitzar el Règim, però Franco s’hi va negar. El 1942, les disputes entre falangistes i monàrquics eren constants.

2. De la Crisi del 1942 al Final de la Segona Guerra Mundial (1945)

El 1942, es va produir un primer enfrontament directe entre dues de les «famílies» del Règim. Un grup de falangistes va intentar sabotejar l’acte fent esclatar dues granades. Li van demanar a Franco mesures contra els falangistes. El falangista responsable va ser afusellat. Des de llavors, el Moviment va substituir Falange com a partit.

El major perill del Règim el protagonitzaven els monàrquics. Joan de Borbó, el 1943, va demanar-li a Franco la «restauració» de la monarquia. Després hi va haver un tercer intent, més greu.

En política exterior, el nou govern va intentar acostar-se a les posicions dels aliats occidentals. Va enviar a Rússia la Divisió Blava.

Van adoptar mesures econòmiques i polítiques:

1. Els Estats Units van deixar d’enviar petroli a Espanya.
2. França va donar cobertura als maquis. Els republicans, socialistes i monàrquics, van preparar la caiguda del franquisme.
3. Els Estats Units, l’URSS i Gran Bretanya, que van guanyar la guerra, van decidir que havien de desaparèixer tots els règims totalitaris.

B. Aïllament i Oposició al Règim

El 1946, l’Assemblea General de l’ONU va condemnar el Règim de Franco. Els Estats Units van aprovar el Pla Marshall, del qual Espanya va quedar exclosa. Franco només va tenir ajuda de l’Argentina.

El 1945, es va constituir el nou govern, que va donar més poder al sector democristià. Franco necessitava la complicitat i adhesió total de l’exèrcit.

L’oposició interna va ser desmantellada per la Guàrdia Civil, la Guàrdia Armada i l’Exèrcit, i Franco va assolir un recolzament a les urnes.

Una de les tàctiques de Franco enfront de l’oposició va consistir en manifestacions de suport a Franco i en contra dels opositors.

C. L'Apogeu del Règim i l'Aliança amb els EUA

L’anticomunisme de Franco el va convertir en aliat dels EUA. En la dècada del 1950, va finalitzar el boicot internacional. Hi va haver un major acostament i van augmentar les inversions i ajudes americanes: entrada d’Espanya en l’ONU, es va signar el Concordat amb la Santa Seu.

El nivell de vida estava millorant, però el govern va haver d’afrontar dos greus problemes: l'airada protesta estudiantil i les vagues. Franco va formar un nou govern amb novetats: Carrero Blanco, braç dret de Franco, va intentar reformar la Universitat. Finalment, es van nomenar ministres tècnics professionals per a les carteres econòmiques.

D. Les Crisis del 1956

La nova situació va millorar la política exterior. El 1956, la crisi econòmica i les vagues van coincidir amb una revolució estudiantil. Els estudiants no estaven d’acord amb l’organització Falange. Hi va haver enfrontaments entre els líders falangistes del SEU i els estudiants opositors. Franco va resoldre la crisi cessant els dos ministres implicats: Cuesta i Ruiz Giménez.

4. Economia: De l'Autarquia a la Tecnocràcia

A. Política Autàrquica, Misèria i Fam

Van ser destruïts 250.000 habitatges i moltes carreteres i ferrocarrils. No hi havia reserves d’or al Banc d’Espanya. La producció industrial i agrícola havia descendit. L’autarquia casernària dels governs de Franco va originar un nul creixement de la producció agrària i industrial. Això va provocar un endarreriment industrial d’Espanya respecte a Europa i un increment de la població rural.

La dècada del 1940 va ser desastrosa, marcada per la misèria social. La situació econòmica es pot resumir en dues paraules: misèria i incapacitat per a solucionar quatre problemes:

1. La fam i les dolentes collites.
2. La mancança de primeres matèries.
3. La falta de capitals, de tecnologia i d’idees.
4. Una creixent inflació i un descontrol de la política monetària.

Els aliments eren escassos i de poca qualitat. Les dolentes collites de cereals, l’elevada mortalitat, l’alimentació i la higiene pèssimes van provocar l’emigració interna.

La mancança de primeres matèries va fer impossible que l’economia d’Espanya es pogués beneficiar de les exportacions. L’autarquia ja no era una política triada per Franco, sinó imposada pels altres.

La intervenció de l’Estat en l’economia va ser una constant:

1. La reforma agrària de la Segona República va ser suprimida i substituïda per una sèrie d’organismes estatals com l’Institut Nacional de Colonització o el Servei Nacional del Blat. Moltes àrees bladeres van desaparèixer.
2. A la indústria, el sector més perjudicat va ser el tèxtil. Es va crear l’INI (Institut Nacional d'Indústria).
3. Cada any la inflació i els preus pujaven més del 13%. Joan March va crear un hòlding d’empreses elèctriques, navilieres, etc. Els set grans bancs van multiplicar els seus beneficis mentre que la situació econòmica i laboral dels treballadors empitjorava.

B. Inicis del Canvi i de la Liberalització Econòmica

S’inicia l’anomenat «decenni frontissa» que separa l’estancament del primer franquisme de l’expansió i desenvolupament econòmic. Franco va assumir el fracàs de l’economia autàrquica i va permetre que aquests canvis iniciessin el trànsit cap a una liberalització de l’economia. Aquests canvis es van notar a partir del 1952.

L’ajuda econòmica i tècnica dels EUA i la integració d’Espanya en el comerç internacional van permetre augmentar la importació de béns, modernitzar i ampliar. Es van reprendre les relacions comercials amb els països europeus i es va iniciar una recuperació econòmica. Espanya va ingressar en l’OECE, el FMI i el BIRF.

C. La Difícil Situació dels Treballadors

No hi havia suficient mà d’obra i Franco va engegar l’humanitari pla de redempció pel treball per a la població reclusa, que proporcionava mà d’obra barata. El govern controlava els salaris. Part de la població urbana va emigrar al camp en la dècada del 1940.

El 1946, va esclatar la primera vaga general. El 1947, les vagues es van estendre.

En la dècada del 1950, en iniciar-se la recuperació econòmica, la població va emigrar a les ciutats i regions industrials. Franco va manifestar que la vaga era un delicte. L’increment salarial de fins a un 25% que Girón va assolir per als treballadors el 1956 va ser significatiu. També es va crear la Seguretat Social per als treballadors. El procés de liberalització econòmica fou lent.