El Franquisme Tardà: Reformisme, Desenvolupament i Immobilisme (1960-1975)

El Franquisme Tardà: Reformisme i Immobilisme

4.1 El Govern dels Tecnòcrates i l'Opus Dei

L’ascens polític de **Carrero Blanco** va significar el reforçament dels *tecnòcrates* vinculats a l’**Opus Dei** al si del govern i la marginació de les famílies tradicionals del règim. Els successius governs van anar incorporant nous ministres de caràcter tecnocràtic, com **Alberto Ullastres** i **Laureà López Rodó**, i joves falangistes reformistes com **Manuel Fraga Iribarne**. L’objectiu d’aquests governs es va orientar cap a la promoció del *desenvolupament econòmic* i cap a una renovació política. El seu programa es centrava en el convenciment que la prosperitat econòmica de la població crearia pau social i supliria la manca de llibertats i de participació política de la societat espanyola. Per tant, el “*desarrollismo*” esperava consolidar el franquisme per mitjà de reformes legislatives i un millorament del benestar social que modernitzaria la imatge de la dictadura sense canviar el seu caràcter antidemocràtic. La prosperitat com a substitut de la democràcia.

4.2 Reformes Legislatives i Apertura Controlada

En **1963** es va crear el **Tribunal d’Ordre Públic (TOP)**, que remetia els delictes polítics a aquesta jurisdicció civil. Malgrat que això no va significar una disminució de la repressió, la creació d’aquest tribunal buscava suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior, que estava mal vista a causa de l’execució del comunista **Julián Grimau**. La **Llei de la Seguretat Social** va ampliar els mecanismes de cobertura social amb càrrec a l’Estat (assegurança de malaltia, etc.) i va començar així la construcció d’un cert *Estat del benestar*, malgrat que amb retard respecte a Europa i amb un sistema fiscal que permetia el frau generalitzat.

En el sindicat vertical es van realitzar unes eleccions sindicals en les quals les candidatures no identificades amb el franquisme i impulsades pels sindicats van obtenir un èxit notable.

En **1966**, **Fraga Iribarne** (ministre de Turisme) va promoure la **Llei de Premsa**, que suprimia la censura prèvia i permetia la publicació de noves revistes periòdiques i de llibres que fins aleshores havien estat prohibits.

En **1967**, la **Llei de Llibertat Religiosa** va reconèixer la igualtat de totes les religions i la llibertat de pràctica, i la **Llei Orgànica de l’Estat** va introduir retocs en algunes lleis fonamentals, va depurar el seu llenguatge de retòrica feixista, va confirmar la institució monàrquica del règim i pretenia deixar el futur “*atado y bien atado*”, dit amb paraules de Franco.

En **1969**, amb la **Llei de Successió**, Franco va designar **Joan Carles de Borbó**, fill de Joan de Borbó, com a successor seu, amb el títol de Príncep d’Espanya. Això va significar un augment de tensions entre tecnòcrates i falangistes: els primers eren partidaris de la successió monàrquica representada per Joan Carles de Borbó, mentre que els altres pretenien impulsar les institucions del *Movimiento* com a garantia de la continuïtat inalterable del règim. El nomenament del príncep va posar fi a les aspiracions de **Joan de Borbó**, en qui requeia la legitimitat monàrquica, però Franco en va desconfiar per les seves declaracions anteriors a favor de democratitzar el sistema polític espanyol.

4.3 Les Relacions Internacionals d'Espanya

Durant els anys **60**, Espanya va sol·licitar l’ingrés a la **Comunitat Econòmica Europea (CEE)**, però li va ser denegat, ja que només podien ser admesos els règims democràtics. No obstant això, en **1970** van aconseguir la signatura d’un *Acord Preferencial* que va permetre reduir els aranzels i va afavorir les exportacions industrials espanyoles.

Espanya també va participar en el procés de *descolonització africana*. L’any **1956**, França va pactar amb el rei del Marroc el reconeixement de la independència de la zona francesa del protectorat francoespanyol. Espanya es va veure forçada a retirar-se del Marroc el mateix any. Més endavant, es va concedir la independència a **Guinea Equatorial** i es va cedir al Marroc el territori d’**Ifni**. De l’antic imperi espanyol a Àfrica només en quedava el **Sàhara Occidental**, que es va mantenir fins al **1975**.

4.4 El Triomf de l'Immobilisme i la Repressió

Les dissensions entre *oberturistes* i *immobilistes* van esclatar arran de l’anomenat **escàndol Matesa**, una empresa de maquinària tèxtil connectada amb l’entorn de l’Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil, i les denúncies per corrupció van implicar alguns alts càrrecs del règim. L’escàndol va ser difós per la premsa, i els sectors més immobilistes del govern van culpar l’obertura informativa propiciada per la Llei de Premsa d’haver contribuït a una campanya de desprestigi.

El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants, perquè va provocar l’expulsió dels sectors més tecnòcrates del govern, als quals es responsabilitzava també de l’augment de la contestació social. El vicepresident del nou govern, **Carrero Blanco**, va defensar la necessitat d’endurir la política interna del règim, modificant la Llei de Premsa.

Alguns delictes van tornar a ser considerats de *protesta militar*, i l’*Estat d’excepció* va esdevenir un recurs freqüent, mentre augmentaven les detencions i la violència policial. El **Consell de Guerra de Burgos**, amb la petició del fiscal de sis penes de mort contra militants d’**ETA**, va fer esclatar la contestació popular i va provocar una onada de protestes internacionals.

Les tensions internes centrades en la continuïtat del règim de Franco es van decantar a favor de les posicions immobilistes, alabades per Carrero Blanco i pel mateix dictador, i es va endurir la pràctica sancionadora de la Llei de Premsa.