Geografia Humana d'Espanya: Població, Urbanització i Desequilibris Regionals

La Població a Espanya: Distribució i Dinàmica

1. Distribució de la Població Espanyola

Espanya, després d’haver estat durant gran part del segle passat un territori que enviava emigrants cap a terres americanes i cap a l’Europa desenvolupada, ha esdevingut el principal centre de rebuda d’immigració de la Unió Europea en els darrers anys.

1.1. Un Procés Històric: Despoblament Interior i Litoralització

Un tret característic del creixement demogràfic espanyol ha estat que aquest s’ha produït sobretot a la zona costanera. Aquest procés de pèrdua de pes demogràfic de les regions peninsulars de l’interior, sobretot de les situades a l’altiplà central, començà ja al segle XVII. L’estancament es va produir a finals del segle XVIII. Mentre que a finals del segle XVI la meitat de la població de l'actual Espanya vivia a les regions de l’altiplà central, en l’actualitat només hi viu una quarta part de la població. Aquest procés de pèrdua de pes demogràfic interior i de despoblament és comú a tota la península Ibèrica.

1.2. Espais Dènsament Poblats i Gairebé Deshabitats

Dins l’Estat espanyol podem trobar des de zones amb una densitat de població elevadíssima fins a espais molt despoblats. Espanya mostra cinc espais territorials amb una densitat de població elevada o molt elevada:

• La façana peninsular mediterrània (de Girona fins a Múrcia).
• Andalusia occidental (Sevilla, Cadis i Màlaga).
• Madrid (àrea metropolitana madrilenya).
• La façana litoral atlàntica i cantàbrica (des de Pontevedra fins a Guipúscoa).
• Les illes Canàries.

Territoris gairebé despoblats:

• Les províncies castellanes i aragoneses (Sòria, Guadalajara, Conca i Terol).
• Les comarques pirinenques (Osca i Lleida).
• Les comarques castellanes i extremenyes situades al llarg de la frontera portuguesa.

Característiques de les zones poblades:

• Xarxa urbana compacta i ben integrada.
• Xarxa de comunicacions ben estructurada.
• Població relativament jove.
• Zones dedicades a les activitats del sector secundari.
• Sector terciari molt potent i diversificat.

Característiques de les zones menys poblades:

• Zones poc poblades solen coincidir amb zones muntanyoses de l’interior peninsular.
• Envelliment de la població.
• Creixement vegetatiu negatiu.
• Dedicades tradicionalment al sector primari com l’agricultura.

1.3. Moviments Interns de Població

La distribució actual de la població espanyola és conseqüència de dos processos de moviment de població importants en el temps:

• Durant els segles XVII-XVIII es va provocar el despoblament de l’interior peninsular i l’increment de la població a les zones litorals i prelitorals, tendència que ha continuat fins ara.
• Degut al franquisme, es van produir moviments de població dins de l’Estat espanyol com a conseqüència del desenvolupament econòmic a les ciutats.

2. Estructura de la Població

2.1. Procés d'Envelliment Ràpid

La gran disminució de la fecunditat i de la natalitat a partir del 1980 va fer que la població espanyola entrés en un ràpid procés d’envelliment que s’ha reflectit en un gran augment de la població de més de 65 anys. L’esperança de vida és de les més elevades tant de la UE com de la resta del món.

L'índex d’envelliment s’obté dividint la població vella (+65 anys) per la població jove (0-14 anys). A partir d’un índex d'1, l’envelliment és elevat.

2.2. Diversitat Cultural

Espanya té una gran diversitat cultural. Dins del nostre territori hi ha quatre cultures reconegudes oficialment: la castellana o espanyola, la catalana, la basca i la gallega. La llengua castellana és pròpia de l’Estat i és oficial a tot el territori, mentre que les altres tres cultures tenen reconeguda l’oficialitat de la seva llengua en les comunitats autònomes corresponents. Podem trobar algunes zones de l’Estat espanyol en què es parlen altres llengües (asturlleonesa a Astúries i Lleó, aragonesa a Osca i portuguesa a Badajoz). L’arribada d’immigració ha diversificat el panorama cultural espanyol, sent rellevants les cultures sud-americanes, la romanesa, la berber (o amazic) i l’àrab.

3. La Immigració Dinamitza la Demografia

La població immigrant s’ha anat instal·lant a la costa mediterrània (de Catalunya a Màlaga), a les illes Balears i Canàries i a l’àrea metropolitana madrilenya. La presència de població immigrada és reduïda als sectors septentrionals i occidentals d’Espanya (des de la costa cantàbrica fins a l’Andalusia occidental).

Per comunitats autònomes, Catalunya i Madrid concentren el 40% dels nouvinguts, un altre 40% es distribueix entre el País Valencià, Andalusia, Múrcia i les Illes Canàries, i l’últim 20% entre les altres comunitats autònomes. L’aportació immigratòria ha estat molt important per elevar la natalitat i el creixement vegetatiu espanyols i en el rejoveniment de la població (la majoria d’immigrants tenen entre 20 i 40 anys).

Urbanització i Sistemes Urbans a Espanya

4. El Sistema Urbà Espanyol

4.1. Característiques del Sistema Urbà Espanyol

Aquest sistema no és un sistema tancat, sinó que les seves ciutats es relacionen amb els centres urbans d’altres països. Les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona estan situades en cinquè i sisè lloc dins d’Europa per ordre d’importància demogràfica, després de les àrees de Londres i París i les conurbacions del Randstad i el Ruhr.

El sistema urbà espanyol s’estructura en sis sistemes urbans principals:

• Mediterrani: És el més important per la quantitat d’habitants, el nombre de ciutats i la densitat de població. És la principal connexió del sistema urbà espanyol amb l’europeu, conegut com a arc mediterrani. (Exemple: Barcelona).
• Central: Àrea metropolitana de Madrid. Basa la seva importància en la centralització de les vies de comunicació d’Espanya, el desenvolupament econòmic i la concentració del poder polític i financer.
• Meridional: Format per ciutats petites i mitjanes, ben integrat. (Exemples: Sevilla, Màlaga).
• Cantàbric: Correspon a la cornisa cantàbrica, sent el principal centre econòmic i demogràfic. (Exemple: Bilbao).
• Atlàntic: No té un dinamisme econòmic ni demogràfic destacat. (Exemples: La Corunya, Vigo).
• Canari: Situat enfront de la costa africana, a 1400 km de la península, amb un cert aïllament territorial. (Exemple: Las Palmas).

4.2. Les Àrees Metropolitanes

L'origen del creixement urbà és el desenvolupament econòmic i la industrialització. Aquest creixement urbà va beneficiar les ciutats més importants i el seu entorn urbà, però també les capitals de província o petites ciutats comarcals que van rebre emigració rural del seu entorn.

Conseqüències de les transformacions urbanes dels darrers 50 anys:

• La consolidació d’uns eixos territorials en els quals tendeixen a concentrar-se la població i les activitats econòmiques.
• El reforçament de la preeminència de les set àrees metropolitanes principals.
• La bicefàlia del sistema urbà espanyol (Madrid com a centre econòmic, polític i financer, i Barcelona com a gran centre econòmic i geogràfic).

4.3. Impacte de la Urbanització Difusa i Residència Secundària

Les transformacions que són compartides per la majoria de les àrees metropolitanes europees són:

• Expansió de la seva superfície (integració de nous municipis, etc.).
• La tendència de la població i de les activitats econòmiques i comercials a dispersar-se pel territori de l’àrea metropolitana.
• L’especialització de funcions dels espais dins l’àrea metropolitana (grans centres comercials, àrees logístiques, etc.).

Un altre fenomen que incrementa el consum de sòl per a usos urbans és la residència secundària (urbanitzacions destinades als caps de setmana, usos turístics, etc.). La residència secundària que no consumeix sòl és la rehabilitació i ús d’habitatges rurals o de cases de poblets que van ser abandonats per l’emigració del camp a la ciutat fa 40 o 50 anys.

5. Dinàmica Urbana i Societat

5.1. Especialització Funcional de la Ciutat

Les quatre funcions bàsiques d’una ciutat són:

• Funció administrativa i de serveis.
• Funció comercial.
• Funció residencial.
• Funció industrial.

Les ciutats, actualment, tendeixen a convertir-se en centres d’activitats terciàries i aquestes ocupen gran part de la població urbana de les ciutats espanyoles. Trobem una gran varietat de serveis i moltes ciutats són centres de serveis comercials, culturals, educatius, empresarials, etc.

5.2. La Segregació Espacial

La funció residencial d'una ciutat es desenvolupa en zones que tenen característiques molt diverses. Dins de les ciutats es produeixen diferències econòmiques entre els seus habitants i fenòmens de pobresa. Aquest fet dóna lloc a la separació de la població en barris o zones urbanes diferenciades segons la seva capacitat adquisitiva o cultural; això és el que es coneix com a segregació espacial.

Les àrees centrals de les ciutats, sobretot el seu nucli antic o centre històric, poden patir una important degradació urbana per l’envelliment d’edificis i infraestructures. Això provoca que la població amb poca capacitat econòmica s’hi quedi (sovint població d’edat avançada). Si no intervenen les administracions públiques, es poden consolidar uns centres urbans amb una població autòctona vella i pobra i una població immigrada nouvinguda.

Desequilibris Productius i Econòmics Regionals

6. Contrastos Regionals en el Desenvolupament Econòmic

A l’any 2007, globalment, l’economia espanyola era la cinquena economia de la Unió Europea i l’onzena del món quant al volum del seu PIB. Catalunya (18,7%) i la Comunitat de Madrid (17,4%) destacaven en la contribució al PIB.

7. Les Finances de les Comunitats Autònomes

Existeixen dos models bàsics de finançament de les comunitats autònomes:

• El règim comú: És el sistema de finançament en què les comunitats autònomes reben de l’Administració central de l’Estat dos tipus de recursos: els recursos tributaris i els no tributaris.
• El règim foral: S’aplica exclusivament a Navarra i al País Basc, anomenats territoris forals històrics.

8. La Redistribució dels Recursos

Les comunitats de règim comú depenen d’impostos cedits per l’Estat. Aquelles que tenen un desenvolupament econòmic més petit i generen menys riquesa podrien quedar en situació desfavorida. Per això, la Constitució va preveure la creació d’un Fons de Compensació Interterritorial per corregir desequilibris i fer efectiu l’anomenat principi de solidaritat. Perquè la solidaritat interterritorial funcioni, les comunitats més riques reben de l’Estat menys diners dels que hi aporten en impostos; això s’anomena dèficit fiscal.