Geologia de la Península Ibèrica: Orogènies, Relleu i Glaciacions

1. Desintegració de Pangea i l'orogènesi herciniana

Fa 300 - 250 milions d'anys (Ma) — Permià: existeix el supercontinent Pangea. El «cor» de la futura península és el Massís Hespèric (o Ibèric), un bloc de granit i pissarres aixecat durant l'orogènesi herciniana anterior.

Fa 250 - 200 Ma — Triàsic: comença la fragmentació de Pangea. S'obre l'oceà de Tetis a l'est. El Massís Hespèric s'erosiona i queda convertit en una gran plana (peniplà) coberta parcialment per mars poc profunds on es dipositen sediments (argiles, sal, guixos).

2. L'etapa del «microcontinent» Ibèric

Fa 200 - 145 Ma — Juràssic: l'obertura de l'oceà Atlàntic Nord comença a separar Ibèria de Nord-amèrica. Ibèria queda com una placa tectònica independent (la Placa Ibèrica), aïllada entre la placa Euroasiàtica i l'Africana. Grans zones de la península actual estan inundades per mars tropicals càlids, acumulant grans capes de roca calcària.

Fa 145 - 66 Ma — Cretaci: s'obre el golf de Biscaia. La Placa Ibèrica realitza un moviment de rotació en sentit antihorari respecte a Europa, desplaçant-se cap al sud-est. Al final d'aquest període, l'oceà Atlàntic ja s'ha connectat amb el Tetis, i el continent africà comença a empènyer cap al nord.

3. L'orogènesi alpina: el xoc i la forma definitiva

Fa 66 - 23 Ma — Paleogen: l'embranzida de la placa Africana comprimeix la Placa Ibèrica contra la placa Euroasiàtica. Aquest xoc brutal provoca:

• La formació dels Pirineus (en col·lidir el nord d'Ibèria amb Europa).
• La formació de les Serralades Bètiques (en col·lidir la microplaca d'Alborán al sud).
• La fractura i reajustament del vell Massís Hespèric central, aixecant el Sistema Central i els Montes de Toledo.

Fa 23 - 2,5 Ma — Neogen: el relleu es consolida. Entre les noves muntanyes s'instal·len grans conques tancades (conques sedimentàries de l'Ebre, del Duero i del Tajo) que s'omplen amb els sediments erosionats dels relleus joves. Ibèria es fusiona definitivament amb el continent europeu i es tanca la connexió amb l'Atlàntic a l'est (crisi de salinitat del Messinià, fa uns 6-5 Ma, en què la Mediterrània es va assecar temporalment).

4. L'era quaternària i el modelat glacial

Fa 2,5 Ma - 11.700 anys — Plistocè (glaciacions): la península ja té la seva silueta actual, però el clima canvia radicalment amb cicles de períodes glacials i interglacials.

Fa 20.000 anys — Darrer Màxim Glacial (glaciació de Würm):

• Les grans glaceres no cobreixen tota la península com al nord d'Europa, sinó que es concentren a les serralades més altes (Pirineus, Serralada Cantàbrica, Sistema Central i Sierra Nevada).
• Es formen glaceres de vall i circs glacials que modelen el paisatge (creant llacs com el de Sanabria o valls en forma de «U»).
• El nivell del mar baixa fins a 120 metres respecte a l'actual, deixant al descobert àmplies zones de la plataforma continental a l'Atlàntic i la Mediterrània.

Fa 11.700 anys — Holocè: finalitza la darrera glaciació. El clima s'escalfa, els gels es fonen, el nivell del mar puja fins a la línia de costa actual i es configuren els rius i els deltes moderns.

Glossari i unitats del relleu

DEF

Serralades costaneres: a la costa, estan formades per la serralada prelitoral i litoral, que separa l'interior de la costa.

Depressió central: una àmplia plana interior.

Plana litoral: ubicada vora la costa de la Mediterrània.

Meridià: semicercle imaginari que uneix el pol nord i el pol sud. Tots tenen la mateixa longitud i travessen perpendicularment l'equador.

Latitud: la latitud geogràfica és la distància angular entre un punt de la superfície terrestre i l'equador, mesurada sobre el meridià que passa per aquell punt.

Longitud: la longitud geogràfica és la distància angular entre el meridià de Greenwich i el meridià que passa per aquell punt de la superfície terrestre.