Geologia de la Terra: Estructura, Formació i Tectònica de Plaques
Estructura Interna de la Terra
L'estructura de la Terra es compon de diverses capes concèntriques:
- Escorça: És la capa més externa. El seu gruix varia:
- Aproximadament 10 km sota els oceans.
- Uns 33 km sota els continents.
- Fins a 65 km sota les grans serralades.
- Mantell: Situat sota l'escorça, separat per la discontinuïtat de Mohorovičić. Es divideix en:
- Mantell superior.
- Mantell inferior.
- Nucli: Separat del mantell per la discontinuïtat de Gutenberg. Té un radi d'aproximadament 3500 km i es subdivideix en:
- Nucli extern (líquid).
- Nucli intern (sòlid).
Formació i Evolució de la Terra
La Terra es va formar fa uns 4600 milions d'anys (Ma) a partir d'un núvol de gas i pols còsmica. Durant aquest procés, la temperatura va arribar a uns 1600ºC. L'escorça terrestre es va solidificar fa aproximadament 3900 Ma. Quan la temperatura es va estabilitzar i les condicions van ser adequades, van aparèixer els primers éssers vius.
La Teoria de la Deriva Continental i la Tectònica de Plaques
La Teoria de la Deriva Continental
La Teoria de la Deriva Continental va ser formulada per Alfred Wegener l'any 1912. Segons aquesta teoria, fa uns 200 Ma, els continents actuals estaven units en un únic supercontinent anomenat Pangea.
Aquesta teoria es fonamenta en diverses proves:
- Proves Geogràfiques: L'encaix de les costes dels continents.
- Proves Estratigràfiques: La continuïtat de formacions rocoses i estructures geològiques entre continents separats.
- Proves Paleontològiques: La presència de fòssils de les mateixes espècies en continents avui molt distants.
- Proves Paleoclimàtiques: Evidències de climes antics (glaceres, deserts) en llocs on avui no serien possibles.
- Proves Biogeogràfiques: La distribució actual d'espècies animals i vegetals.
La Litosfera i les Plaques Tectòniques
La litosfera és la capa sòlida més externa de la Terra, construïda per:
- Escorça:
- Escorça Continental: Correspon als continents, les plataformes continentals que els envolten i moltes illes. Té un gruix mitjà de 35 km, superant els 60 km en serralades.
- Escorça Oceànica: Correspon al fons oceànic, amb un gruix mitjà de 7 km.
- Mantell Litosfèric: És la part superficial del mantell superior.
La litosfera està fragmentada en diverses grans peces, anomenades plaques litosfèriques, que són blocs sòlids amb un gruix que varia entre 70 i 150 km.
La Tectònica de Plaques és la teoria que explica el moviment d'aquestes plaques litosfèriques. Segons aquesta teoria, les plaques suren sobre l'astenosfera, una capa del mantell superior que es comporta de manera plàstica.
Tipus de Límits de Plaques
El moviment relatiu entre les plaques defineix tres tipus principals de límits:
Límits Convergents
Són zones on una placa s'enfonsa sota una altra (subducció) i es va fonent. La convecció de l'astenosfera en aquestes zones és descendent i convergent. Es formen diferents relleus segons el tipus de plaques que col·lideixen:
- Placa Continental - Placa Continental: Es formen grans serralades (orogènesi).
- Placa Continental - Placa Oceànica: Es formen serralades amb volcans i fosses oceàniques.
- Placa Oceànica - Placa Oceànica: Es formen fosses oceàniques i arcs d'illes volcàniques.
Les fosses oceàniques són depressions abissals de 5 a 11 km de profunditat. Són zones on es destrueix material litosfèric, per la qual cosa també s'anomenen vores destructives.
Límits Divergents
Són zones on les plaques se separen. Es caracteritzen per la formació de nova litosfera a partir dels materials fosos del mantell que ascendeixen. Aquests límits es formen on els corrents de convecció són ascendents i divergents. Es formen dos tipus de relleus principals:
- Dorsals Oceàniques: Amples esquerdes a l'escorça oceànica per on emergeix magma. Quan es forma nova litosfera, s'anomenen vores constructives.
- Zones de Rift: Grans valls de fractura en continents.
Límits Transformants
Són zones on les plaques es mouen lateralment l'una respecte a l'altra, sense que hi hagi creació ni destrucció significativa de litosfera. Són zones d'intensa activitat sísmica.
La formació de serralades i muntanyes s'anomena orogènesi, i es produeix per la compressió i l'elevació dels materials a les vores de les plaques litosfèriques.