Glossari de Sociolingüística: Conceptes Clau i Termes

Bilingüisme unilateral

També conegut com unidireccional. És aquell que va en una sola direcció, és a dir, els parlants de la llengua dominada han après i usen també la llengua dominant, mentre que els parlants de la llengua dominant poden usar, sense problemes, la seva llengua exclusivament, la que gaudeix de privilegis, l’única que és considerada realment necessària i imprescindible.

Codificació

Fixació, feta per tècnics, d’una normativa ortogràfica, gramatical i lèxica (d’un codi) d’una llengua.

Comunitat lingüística

Grup els membres del qual tenen en comú una llengua, o almenys una varietat lingüística, i que comparteixen consensos, regles, normes i actituds per a l’ús correcte i normal de la llengua comuna.

Conflicte lingüístic

Situació en la qual dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen la invasió o el desplaçament d’una d’elles dels àmbits d’ús de l’altra. Apareixerà quan una llengua forana (dominant expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que li correspondrien ocupar a la llengua pròpia d’una comunitat (dominada minoritzada). La noció de conflicte lingüístic està absolutament lligada a la de substitució lingüística, per assimilació de la cultura dominant, o bé la normalització lingüística i cultural dels grups en desavantatge.

Dialectalització

Procés de substitució d’una llengua que es produeix quan una llengua dominada és progressivament acostada (introducció de lèxic, formes morfològiques, etc.) a una altra llengua dominant, de manera que, sense desplaçament geogràfic, els parlants de la llengua dominada perden consciència de la seva identitat lingüística, passant a ser parlants d’una modalitat nova de la llengua dominant.

Dialecte

Cadascuna de les modalitats que presenta una llengua, i sobretot les que presenta en les diverses regions del seu domini. Aquestes són delimitades per diverses isoglosses. Sovint un dels dialectes d’un domini adquireix, per factors polítics, culturals i econòmics, un predomini sobre els altres i es converteix en llengua comuna o estàndard.

Dialecte consecutiu

Aquell que se situa geogràficament dins de l’àrea d’origen de la llengua.

Dialecte constitutiu

L’originat pel trasplantament d’una llengua, bàsicament per motius de conquestes territorials. Són producte de l’expansió de la llengua.

Dialectes catalans

El rossellonès, el català central, el balear, l’alguerès, el català nord-occidental i el valencià.

Diglòssia

Terme aplicat per caracteritzar una situació sociolingüística en què un idioma o parlar alt (A) és usat per a funcions formals (educació, literatura, religió, etc.) i predominantment en l’ús escrit, enfront d’un idioma o parlar baix (B), utilitzat per a funcions informals (temes familiars, comunicació íntima o espontània, etc.), generalment orals.

Exemples de diglòssia:

• Comunitat suïssa alemanya (Llengua A: alemany comú; Llengua B: suís alemany).
• Societats àrabs (Llengua A: àrab clàssic; Llengua B: àrab col·loquial).

Estandardització

És el procés que porta a la fixació d’una varietat estàndard. Suposa una mena de pacte social on es neutralitzen les diferents varietats dialectals d’un idioma per afavorir la seva funcionalitat. El procés comportaria diferents fases entre les quals caldria incloure la codificació i la posterior publicació i extensió de les normes fixades, perquè els parlants les segueixin en els seus usos lingüístics.

Glotofàgia

És el procés a través del qual una llengua se’n menja (la fa desaparèixer, l’assimila) una altra.

Interferència lingüística

Canvi lingüístic en qualsevol nivell d’una llengua (fonològic, morfosintàctic, lèxic) per innovació, pèrdua o substitució d’algun dels seus elements, motivat directament per l’influx d’una altra llengua, particularment si aquesta darrera és utilitzada sovint pels parlants de la primera. Hom pot també parlar d’interferència lingüística quan, dins una mateixa llengua, es produeix un canvi lingüístic en algun dialecte o algun registre de llenguatge per influx d’algun altre.

Llengua franca

També coneguda com interllengua. És aquella que és usada com a vehicle de comunicació internacional, al costat de la llengua pròpia (dominada), per evitar l’ús de la llengua forana (dominant) i arribar a la superació de la dominació lingüística de la llengua forana.

Llengua majoritària

Aquella que té un gran nombre de parlants: xinès, anglès, francès, castellà, etc.

Llengua minoritària

Aquella que té un nombre reduït de parlants. A Europa se’n consideren (amb xifres aproximades):

• 8 milions: el suec i el búlgar.
• 7 milions: el català.
• 5 milions: el danès.
• 4 milions: el noruec i el finès.
• 3 milions: l’albanès i l’eslovac.
• 2 milions: el lituà, el letó, el macedoni, el tàrtar i l’occità.
• Altres: el bretó, el sard, l’èuscar, l’eslovè, el gaèlic, etc.

Llengua minoritzada

Aquella que pateix un procés de retracció, fins i tot amb perill de desaparèixer, en els territoris on es parla, per no gaudir d’un estatus oficial en tots els àmbits d’ús. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per satisfer totes les seves necessitats comunicatives.

Distinció entre minoritària i minoritzada

No existeix paral·lelisme entre la condició de minoritària i de minoritzada:

• N'hi ha de minoritàries no minoritzades (exemples: suec, albanès).
• N'hi ha de majoritàries minoritzades (exemples: l’alemany a Alsàcia, o el castellà a Puerto Rico).

Llengua mixta

Llengua producte de la combinació lèxica, gramatical, fonètica, etc., de dues o més llengües, amb una finalitat bàsica de comunicació en l’àmbit del comerç. Són llengües mixtes: el crioll, la lingua franca i el pidgin.