La Gran Depressió i el New Deal: Crisi, Recuperació i Impacte Global
Els inversors adquirien accions no pas per obtenir-ne dividends a mitjà o a llarg termini, sinó per vendre-les en uns quants dies. Va ser tan llarg el desfici inversor, que molts compradors van demanar crèdits per poder comprar accions.
La Crisi de Superproducció (Anys 20)
La prosperitat no va beneficiar a tothom per igual. Els pagesos van ser els primers perjudicats, perquè durant la guerra s'havien endeutat per comprar noves terres i màquines i augmentar amb això la producció, que venien als països bel·ligerants.
Acabat el conflicte, les exportacions van minvar i el mercat americà no podia absorbir tota la producció. Davant l'augment de l'oferta, els estocs es van acumular, els preus van baixar de manera accelerada, i els pagesos no van poder tornar els préstecs. Va ser la ruïna per milers de persones que van perdre les terres, les màquines i les cases. Molts van emigrar a les ciutats, on la manca de treball els va enfonsar en la marginalitat.
En la indústria va passar alguna cosa semblant. La producció va créixer més de pressa que el mercat i les fàbriques produïen més del que podien vendre. L'acumulació d'estocs va fer abaixar els preus, i moltes empreses van fallar i van tancar les portes. L'atur obrer es va estendre i, com que la població tenia una capacitat de compra menor, el consum va minvar. Els Feliços Anys Vint eren a punt d'acabar-se.
Del Crac Borsari a la Gran Depressió
Molts accionistes eren conscients que la cotització de les accions era molt superior al valor real i que no continuarien pujant. La desconfiança es va estendre entre els inversors i el 24 d'octubre del 1929 (Dijous Negre), una gran onada venedora va afectar la Borsa de Nova York. De sobte, tothom volia vendre les seves accions i ningú volia comprar-les. La gran oferta d'accions va fer que el seu valor s'esfondrés i va desencadenar el Crac Borsari del 1929. Molts inversors es van arruïnar i el pànic es va estendre entre els ciutadans, que van acudir als bancs per retirar-ne els seus diners. Els bancs van haver de tancar per falta de fons, perquè al seu torn, no van poder cobrar els préstecs fets a particulars i a empreses arruïnades. El crac de la borsa va precipitar la fallida de molts bancs.
En pocs anys, la crisi borsària es va estendre a gran part de la indústria, el comerç i l'agricultura, i va provocar una recessió econòmica generalitzada (Gran Depressió). Davant el convenciment que s'apropaven temps difícils, el consum va minvar i moltes fàbriques van tancar perquè no van poder vendre la seva producció. El nombre d'aturats va augmentar a 13 milions el 1932, i moltes famílies van caure en la misèria i van haver de viure de la caritat pública.
Des dels Estats Units, la crisi es va propagar a la resta del món, perquè els bancs nord-americans van retirar els capitals dipositats als bancs europeus i les empreses americanes van reduir les seves inversions en aquests països. A més, les importacions americanes van caure en picat, i això va comportar que el comerç mundial patís una gran recessió, cosa que va contribuir a la difusió mundial de la crisi.
La Lluita contra la Crisi: El New Deal
El 1932, un dels pitjors anys de la Gran Depressió, va guanyar les eleccions un demòcrata, Franklin D. Roosevelt, que proposava un nou programa per afavorir la recuperació econòmica i treure el país de la crisi. Fou l'anomenat New Deal (Nou Repartiment), que defensava la intervenció de l'Estat per reactivar l'economia.
Les Reformes Econòmiques i Socials
Per frenar la caiguda dels preus i rellançar l'activitat de les empreses, el New Deal va proposar un seguit de mesures econòmiques: ajudes a les empreses en dificultats, creació d'empreses públiques en els sectors on no hi havia inversió privada, i destrucció dels estocs agrícoles acumulats. A més, l'Estat va establir un control sobre els bancs, amb l'obligació de facilitar préstecs amb interessos baixos, perquè els empresaris es decidissin a ampliar els seus negocis o a crear-ne de nous. Aquestes reformes econòmiques van anar acompanyades d'un conjunt de reformes socials. Per lluitar contra l'atur, l'Estat va impulsar la realització d'un pla d'obres públiques de gran abast. A més, per augmentar la capacitat adquisitiva dels treballadors, va afavorir una política de suport als preus agrícoles i l'augment dels salaris, alhora que es reduïa la jornada laboral a 40 hores setmanals.
Totes aquestes mesures van provocar un rellançament de l'economia nord-americana i un descens important dels aturats. El 1934, la productivitat va assolir el nivell del 1929 i la renda nacional va començar a remuntar després de quatre anys d'un descens continuat. Malgrat aquestes mesures, la crisi no es va superar fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, quan les noves necessitats de rearmament i d'aprovisionament dels països contendents van convertir novament els Estats Units en el proveïdor principal dels aliats en guerra.
Itàlia en la Postguerra (1918-1922)
La fi de la Gran Guerra va deixar a Itàlia seqüeles humanes i econòmiques molt greus: hi havien mort 700.000 homes; moltes indústries havien quedat inutilitzades, i el deute extern, ja molt elevat, havia augmentat la inflació. A més, els acords de pau van suposar una gran decepció perquè els aliats van acordar el lliurament a Itàlia del Trentino, Trieste i Ístria, però no pas de la Dalmàcia i el Fiume, com havia estat acordat en el Tractat de Londres (1915). Així va començar a difondre's la idea que la participació italiana en la guerra havia estat un engany, i l'irredemptisme (reivindicació de territoris habitats per italians) va anar guanyant adeptes. A la crisi econòmica s'hi afegí la inestabilitat política: els governs de la monarquia no aconseguien una majoria suficient, i entre el 1919 i el 1922 es van succeir cinc governs diferents.
La crisi econòmica va generar una forta tensió social. Al nord d'Itàlia es va desenvolupar un moviment vaguístic que sovint va presentar objectius revolucionaris. Alguns pagesos van ocupar les terres dels grans propietaris i els obrers es van apoderar de les fàbriques. Tots aquests moviments van ser reprimits, però la por a l'esclat d'una revolta social va començar a espantar les classes més conservadores.