Les Grans Crisis dels 70 i la Resposta del Sector Públic
Les Tres Crisis Econòmiques dels Anys 70
1. Crisi Energètica: L'Encariment del Petroli
La Primera Crisi (anys 70) es va iniciar amb l'encariment del petroli. L'OPEP va decidir apujar dràsticament el preu del petroli els anys 1973 i 1979. Tots els costos es van disparar, ja que el petroli era un recurs essencial. La resposta va ser la millora de l'estalvi d'energia i una gran diversificació de les fonts energètiques.
El preu del petroli no va baixar en cap moment. És un mercat lligat pel factor terra, la limitació de recursos, de producció i la mobilitat difícil. El petroli se situa en un mercat que, per definició, demana regulació i interrelació, buscant disminuir el consum. Els preus no van disminuir.
2. Crisi Monetària i Financera
La Segona Crisi dels anys 70 va ser de caràcter monetari i financer, marcada per la devaluació del dòlar (sota la direcció del Fons Monetari Internacional, FMI). L'excés de dòlars va fer que la moneda perdés competitivitat. Això va anar acompanyat d'una desregulació del sistema financer.
Entre mig, hi ha un factor positiu que és la creació de l'euro (que substitueix la pesseta, creada el 1869, a Espanya). La crisi monetària i financera dels anys 70 va marcar el pas d'un canvi fix a un de variable. El FMI es va desplaçar relativament del centre d'atenció, però va seguir exercint una tutela, mentre la desregulació dels bancs acabava portant el cas.
3. Crisi Fiscal de l'Estat (Segons James O'Connor)
La Tercera Crisi és la crisi fiscal de l'Estat, analitzada per James O'Connor. Aquesta es relaciona amb la idea obsoleta de la divisió de sectors (primari, secundari i terciari). Antigament, la major part de l'economia era agrària, amb alguns sectors industrials.
Es produeix una escletxa entre el que es demana (una oferta de béns i serveis millor i més gran) i la resistència a pagar impostos. L'Estat, en conjunt, manté un volum similar de despesa, però la seva capacitat d'intervenir és dinàmica i creativa. Això es va veure, per exemple, en els Jocs Olímpics de Barcelona 1992. El volum de despesa no disminueix, sinó que el seu caràcter és dinàmic i creatiu.
El Paper del Sector Públic per Sortir de les Crisis (1975-2005)
El caràcter dinàmic i creatiu de l'Estat augmenta en la resposta a les crisis:
Crisi Energètica
La sortida es va basar en polítiques d'estalvi i de diversificació de les fonts, impulsades pel sector públic mitjançant estímuls, recomanacions i, fins i tot, ordres.
Crisi Monetària i Financera
La devaluació del dòlar per part de Nixon (1971) va ser una decisió política. La desregulació del sistema financer va ser impulsada per governs com el de Margaret Thatcher (Regne Unit, 1979) i Ronald Reagan (EUA, 1980). En el seu programa, hi havia menys pes del FMI i la desregulació de la Reserva Federal. Això demostra la influència del govern i la política.
Crisi Fiscal de l'Estat
Es manté l'escletxa entre la demanda de més i millor oferta de béns i serveis i la resistència a pagar impostos. L'Estat, en conjunt, manté un volum similar de despesa, però amb una capacitat d'intervenció dinàmica (Exemple: Jocs Olímpics BCN 1992).
Crisi de Consens
El sector públic va acompanyar la necessitat d'un pacte social per arribar a acords. Els països que van recuperar els acords van tenir èxit. Els Pactes de la Moncloa (Espanya) van ser firmats directament pels polítics, impulsats i duts a terme. La intervenció del sector públic en la desaparició de fàbriques va ser més aviat escassa, un procés donat pel canvi tecnològic.
Crisi Educativa (Anys 60-70)
La Societat Universitària, exemplificada pel Maig del 68 francès, va ser una protesta d'una elit privilegiada que estava a punt de deixar de ser-ho. Els universitaris veien que ja no tindrien la vida tan"arreglad". La causa subjacent, darrere de tanta poesia "prohibir, prohibi"), era aquesta. La sortida va ser fer més universitaris, sense"rebobina" i tornar a un sistema molt elitista i difícil.