Dos Grans Poetes Catalans: Estellés i Espriu

Vicent Andrés Estellés: El Poeta del Poble

Biografia i Context

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) va començar a escriure poesia a la postguerra, però va ser conegut sobretot a partir dels anys 70. Va escriure des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).

Una Obra Prolífica i Apassionada

L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d'encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia va ser per a ell una necessitat gairebé biològica. Va ser un poeta apassionat que va retratar admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble.

Dignitat, Detallisme i Llenguatge

La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que va ser periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l'essència de València i la seua gent. Estellés va forjar el seu llenguatge literari sobre:

• La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la d'Ausiàs March.
• La llengua de les obres contemporànies de la literatura catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.
• La llengua col·loquial que va aprendre a l'Horta durant la infantesa i que va mantenir viva durant tota la vida.

Salvador Espriu: Poesia, Simbolisme i Compromís

Biografia i Reconeixement Internacional

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) és, possiblement, el més internacional dels nostres escriptors. Va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1972 i va ser proposat més d'una vegada per al Nobel. La seua obra s'ha traduït a nombroses llengües.

Trajectòria Literària i Evolució Poètica

La seua trajectòria literària ha estat vinculada amb les dues estètiques poètiques més importants del segle XX: el Simbolisme, durant les primeres dues dècades de la postguerra, i la poesia adscrita al Realisme social a partir dels anys 60. Es va llicenciar en dret i en història antiga per la Universitat de Barcelona. Va iniciar l'activitat literària com a narrador, abans de la Guerra Civil, amb obres com Laia (1932). Després de la guerra, es va quedar a Barcelona, on va dur una vida retirada i discreta. No va tornar a escriure narrativa. Es va dedicar quasi exclusivament al conreu de la poesia d'estètica clarament simbolista fins a la dècada dels seixanta.

Temàtica: La Mort i el Compromís

En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu poble, sotmès a la repressió política i al silenci. Els sis primers poemaris de Salvador Espriu tracten de manera obsessiva el tema de la mort, de vegades amb un to melangiós i elegíac i d'altres satíricament, sarcàsticament. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible: la vida de l'ésser humà (el laberint) acaba amb una fi grotesca, la mort, el no-res; l'única vida veritable és la de les persones sobre la terra.

Evolució cap al Realisme Social

A La pell de brau (1960), un llarg poema de caire social i de compromís polític, tot i que hi continua tractant el tema de la mort, hi analitza la Guerra Civil Espanyola: el que representa la lluita entre germans i les conseqüències que se'n deriven. Espriu hi defensa la concòrdia entre tots. A Llibre de Sinera (1963) persisteix el to de poesia civil, però ara centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa (1971) reflecteix de nou una preocupació més metafísica.

Conclusió

Podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l'evolució des del Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l'evolució pròpia de la poesia europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències de la Guerra Civil i de la dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.