Guerra Civil Espanyola: Cop d Estat, Revolució i Fets de Maig del 1937
1. El cop d'estat a Gènova: el 17 de juliol de 1936, a Melilla, el coronel Yagüe va encapçalar la revolta, i la insurrecció (l'anomenat Alzamiento Nacional) es va estendre al protectorat marroquí. Entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de guarnicions militars de tot Espanya es van sumar al cop d'estat, amb sectors civils falangistes i carlins. El govern de la República va trigar a reaccionar i, en dos dies, els insurrectes es van fer forts a Pamplona, Sevilla, Castella la Vella i Aragó. El 19 de juliol, Casares Quiroga va ser substituït per José Giral, que va decidir dissoldre l'exèrcit i lliurar armes a les milícies dels sindicats (socialistes i anarquistes) i dels partits del Front Popular. La insurrecció va triomfar a l'interior d'Espanya, Galícia, Andalusia, Sevilla i Saragossa. Va fracassar al País Basc, Catalunya, Madrid, València, Astúries, Santander, Castella i Extremadura. El país va quedar dividit en dos bàndols que s'enfrontaven en la Guerra Civil.
Fracàs de la insurrecció a Catalunya: l'encarregat del cop militar a Catalunya era el general Goded. Els militars confiaven en la festa de l'efemèride del 6 d'octubre de 1934. Però entre el 18 i el 19 de juliol, la mobilització al carrer dels partits i sindicats desferra un paper important en la derrota de la rebel·lió. Goded es va rendir, i la victòria es va viure com un triomf popular.
Consolidació dels bàndols: els insurrectes, dirigits per militars, tenien el suport de les classes altes i de sectors més conservadors. Tenien el suport del feixisme italià i del nazisme alemany, i s'anomenaven "nacionals". Els militars tenien la intenció d'instaurar una dictadura militar per obtenir el poder. Els lleials a la República estaven format per classes populars, anomenats "rojos" per la dreta. Els republicans estaven formats per classes mitjanes, sectors de la burgesia i intel·lectuals i artistes, i defensaven la legitimitat republicana i les reformes dutes a terme durant el bienni de guerra i el Front Popular.
Internacionalització de la Guerra Civil: la guerra va tenir repercussió internacional, vista com un enfrontament entre forces democràtiques i règims feixistes. França va impulsar la creació del Comitè de No-Intervenció, format per 27 països, que va constituir una immensa injustícia per a la República i per a les causes de la seva derrota, perquè negava a un estat sobirà i legítim el dret a adquirir armes per defensar-se d'una insurrecció.
Ajuda exterior: els insurrectes van ser afavorits per rebre armes d'Alemanya i Itàlia. Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació, la Legió Còndor, i Itàlia, una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i armes. El bàndol republicà també va tenir tropes de voluntaris de les Brigades Internacionals.
Ajuda exterior: els insurrectes van ser afavorits per rebre armes d'Alemanya i Itàlia. Alemanya va enviar a Espanya la seva aviació, la Legió Còndor, i Itàlia, una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i armes. El bàndol republicà també va tenir tropes de voluntaris de les Brigades Internacionals.
Desencadenament de la revolució social: la insurrecció militar va provocar l'extensió d'un clima revolucionari als territoris on es van mantenir fidels a la República. També al territori republicà es va crear una estructura de poder popular, al voltant dels sindicats i partits de les esquerres, que constituïen l'única força militar. Entre l'estiu i la tardor del 36, l'Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars, i van sorgir llavors consells, comitès i juntes que organitzaven columnes de voluntaris per anar al front. A Catalunya, el 20 de juliol, Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d'un Comitè Central de Milícies Antifeixistes que agrupés les diferents forces fidels a la República. També els primers mesos de guerra es va desencadenar a la zona republicana una repressió contra tots els que tinguessin alguna relació amb els insurrectes. L'Església, la burgesia i el proletariat van ser perseguits, i es van produir assassinats, passejades, cremes d'esglésies i requises de béns, així com assassinats de presos polítics de dretes com Primo de Rivera.
Govern de Largo Caballero (setembre del 36 - maig del 37): les forces polítiques reclamaven un poder estatal fort i un pacte antifeixista. Quan Largo Caballero va formar a Madrid un govern amb republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes, Largo pretenia crear una gran aliança entre forces republicanes burgeses i obreres per guanyar la guerra gràcies a la reorganització de l'Estat. A Catalunya es va dissoldre el CMA i es va formar un govern d'unitat. Es va procedir a la militarització de les milícies amb la creació de l'Exèrcit Popular de Catalunya.
Rerefons dels Fets de Maig del 37: fracassos militars i enfrontaments entre forces republicanes. Un sector, format per republicans, comunistes i part dels socialistes partidaris de posar ordre a la reraguarda i organitzar un exèrcit potent. Un altre sector, els anarquistes, es resistia a integrar les seves milícies a l'exèrcit. El 3 de maig del 37, les tensions van esclatar violentament a Barcelona: els anarquistes van ocupar la Telefònica i van tenir el control de les comunicacions, i les forces de la Generalitat van anar a desallotjar els anarquistes. La lluita es va estendre durant llarga estona per la ciutat. Dos problemes van quedar al descobert amb els Fets de Maig: dins del bàndol republicà, les tensions entre forces antifeixistes per la direcció política i militar de la guerra, i les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic, i les reticències del Govern Central.