Guerra Civil Espanyola: Organització, Revolució i Repressió (1936-1939)

L'Organització de la Guerra Republicana

Col·lapse Governamental i Resposta Popular

El caos i la fragmentació regnaven pel cop d'estat. Els republicans es van quedar incomunicats per l'exèrcit rebel, provocant un col·lapse de l'autoritat governamental. El govern liberal de la República de Quiroga, en desmantellar-se els quadres, l'exèrcit i la policia, no va tenir força per instaurar un control centralitzat. Es va produir una confusió i dissolució territorial: funcionaris, oficials administratius de ministeri i el govern local van desaparèixer.

On van ser possibles, els partits obrers i sindicats es van encarregar de la vaga general, que representava el primer pas per a la mobilització contra el cop militar, el segon poder. Les primeres mesures de Casares van ser tímides: decrets dissolent unitats militars relacionades amb el cop d'estat. Azaña va nomenar nou primer ministre el 19 de juliol a José Giral. Les autoritats de Madrid no podien ni controlar Madrid. Giral va aprovar donar armes als sindicats i partits populars.

El col·lapse del govern provocat pel cop va facilitar la violència política en els primers mesos de la guerra per part de les classes populars. La "cinquena columna" va generar violència popular (paseos, sacas), dificultant el consens interclassista. El cop va destruir l'aliança del Front Popular entre classes populars i mitjanes, donant lloc a una crisi de l'Estat sense precedents.

Formació de Governs i Milícies

L'Estat central es trobava amb dificultats de comunicació per saber què passava arreu. El poder estava al carrer amb els sectors populars mobilitzats a través de sindicats i partits amb tendència particularista dels territoris i, sobretot, de les comunitats històriques (Catalunya i País Basc).

Va tenir gran importància en l'organització de la guerra l'aliança entre el PSOE i les JSU (Joventuts Socialistes Unificades, que estaven dominades pels comunistes). El PCE i les JSU van formar les MAOC (Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles) i a partir d'aquí es va crear el Cinquè Regiment (model en el qual es basaria l'Exèrcit Popular).

Al setembre, Azaña va nomenar un nou govern liderat per Francisco Largo Caballero (coalició de forces republicanes). Va escollir Largo Caballero perquè tenia una bona relació amb els partits i sindicats d'esquerra. Aquest va recolzar la militarització de les milícies i la implementació dels decrets d'octubre que limitaven les col·lectivitzacions de terres i indústries. Va mantenir les ja fetes i també va restablir formalment els governs municipals desapareguts després del cop (amb conflictes amb els comitès populars, més visibles amb Negrín).

A finals de setembre, la CNT va entrar en el Govern de la Generalitat (maniobra de Companys, que no va saber aturar el cop). Companys va agrair a la CNT que, gràcies a ells, s'aturés el cop d'estat i els va oferir el govern, però no van voler, preferint ser un govern paral·lel. Al novembre, al govern central van entrar 4 ministres (García Oliver i Federica Montseny).

El 6 de novembre, el govern es va traslladar a València perquè hi havia forces rebels als afores de la capital des de finals d'octubre, i perquè pensaven que el govern de Madrid cauria d'un moment a l'altre. Madrid va quedar sota la protecció de Miaja, encarregat de la resistència de la capital (cap de la Junta de Defensa de Madrid). Per sota, el tinent coronel Vicente Rojo va crear el pla de defensa per a la capital, i més tard també l'ofensiva de la Batalla de l'Ebre.

Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

Largo Caballero va dimitir després dels Fets de Maig de 1937 i va ser substituït per Juan Negrín (del Partit Socialista). Aquests fets es van donar sobretot a l'edifici de Telefónica de la plaça Catalunya a Barcelona. Hi va haver un enfrontament dins de les forces republicanes. En aquest edifici hi havia els de la CNT i alguns del POUM que deien que per guanyar la guerra hi havia d'haver al mateix temps una revolució. Els altres (els comunistes del PSUC a Catalunya i ERC) estaven en contra de la revolució, argumentant que s'havia de guanyar la guerra primer.

En el rerefons hi havia:

• Companys volia tornar a controlar el Govern de la Generalitat sense compartir el poder.
• Els comunistes volien tenir més poder i tenien ordres de perseguir els trotsquistes. Deien que els trotsquistes i els anarquistes eren traïdors que estaven treballant per l'exèrcit rebel.

Els Fets de Maig van ser guanyats pels comunistes i ERC. Els trotsquistes van ser perseguits i els comunistes van matar Andreu Nin. També van torturar gent del POUM i anarquistes. A partir d'aquí es va produir una divisió entre els que recolzaven la República.

Quan Negrín va estar al poder, va intentar aturar els incontrolats, aconseguir aliats internacionals a part de la URSS (per no dependre d'ella) i restablir les garanties constitucionals.

L'Exili i les Conseqüències Humanitàries

Durant el temps que va durar la guerra, l'exèrcit rebel va anar avançant (intentant exterminar els "rojos"), però la gent fugia abans que arribessin. Molts van anar a Catalunya com a refugiats i aquest augment de població va significar un problema a l'hora de mantenir l'organització de la distribució d'aliments en una situació de guerra. Hi va haver un esforç molt important de recursos.

També hi va haver molts bombardejos (sobretot de l'aviació italiana a Catalunya) que van destruir la ciutat molt més que a Guernica. Van provocar que la gent s'associés per construir refugis antiaeris. A Barcelona van habilitar els túnels del metro i van tenir alarmes (que si fallaven eren mortals). Algunes tècniques després es van exiliar a Anglaterra i es van utilitzar a Londres durant la Segona Guerra Mundial.

Molta gent va haver d'exiliar-se (sobretot les dones i nens) i a vegades eren bombardejats per l'aviació rebel. L'exili va ser una experiència traumàtica. Moltes persones van fugir de l'Estat espanyol i van anar a camps de refugiats a França, amb condicions terribles. Amb la Segona Guerra Mundial, no els volien a França i molts van anar a Mèxic i Argentina. Els que es van quedar al sud de França se'ls va obligar a anar a l'exèrcit, a la Resistència francesa o a tornar al seu país d'origen. Alguns que van tornar, els van afusellar, portar a camps de concentració, etc. (van sobreviure 200 persones).

La Revolució i Col·lectivitzacions (1936-1937)

El Poder Paral·lel i les Milícies Antifeixistes

A partir del cop d'estat, hi va haver la revolució a les zones on hi havia anarquistes. A Catalunya, va afectar les zones d'Aragó, València, etc. Després del cop d'estat, hi havia un poder paral·lel al govern central o de la Generalitat de Catalunya. A Catalunya i les zones d'Aragó es va donar el procés revolucionari (col·lectivitzacions agrícoles i industrials, és a dir, els treballadors es van fer càrrec de les empreses; totes les terres eren de tots).

Hi va haver un intent de revolució on els anarquistes van intentar posar en pràctica les seves idees. En un principi, la Generalitat va haver d'acceptar el poder de la CNT (poder popular paral·lel) i Companys els va oferir el govern, que no van acceptar (el 20 de juliol). Va funcionar una dualitat de poders. Companys va aconseguir que la CNT acceptés la formació d'un Comitè Central de Milícies Antifeixistes amb la sanció de la Generalitat.

Decret de Col·lectivitzacions i Conflictes

A finals de setembre, el comitè aniria a treure-li el poder i influència a la CNT i tornaria a ser l'únic centre de poder a Catalunya. La Generalitat va acceptar les col·lectivitzacions dutes a terme fins llavors amb el Decret de Col·lectivitzacions (24-10-1936). Aquest va posar limitacions i va classificar les empreses col·lectivitzades en: a) més de 100 treballadors o abandonades; b) entre 50 i 100 treballadors amb acord. Va sancionar i aturar els fets. Els Fets de Maig de 1937 van significar que la CNT perdés el seu poder.

La Zona Rebel: Organització i Repressió

Lideratge i Estructura del Bàndol Nacional

El cop va ser liderat per Mola amb altres generals com Queipo de Llano i Cabanellas. Es va establir la unitat del bàndol rebel amb la Junta de Defensa Nacional de Burgos (24 de juliol de 1936), presidida per Cabanellas. La divisió inicial era en 3 zones:

1. Mola (Navarra i Burgos)
2. Queipo de Llano (des de Sevilla, la resta d'Andalusia)
3. Franco (des del nord d'Àfrica, salta a la península fins a Madrid)

A l'octubre de 1936, hi va haver la reunió de Salamanca on es va decidir el comandament, que va recaure en Franco (cap de l'exèrcit i de l'estat). Dins del govern hi havia: falangistes (amb un paper destacat), CEDA, altres partits de la dreta, carlins (importants a la zona de Navarra) i alfonsins.

L'objectiu comú de tots ells era establir la monarquia autoritària, un estat autoritari i corporatiu, eliminar i reprimir les associacions polítiques i sindicals de la classe obrera, desmantellar la democràcia, i van acceptar que el seu futur depenia de l'èxit de la sublevació. Franco va saber manipular aquests grups per tenir el control.

Joan de Borbó, que era hereu de la corona i fill d'Alfons XIII, era el candidat monàrquic dels alfonsins i volia restablir una monarquia, contràriament a les idees de Franco. Així doncs, Franco va fer creure als falangistes que havia apartat Joan de Borbó per evitar la revolució. El control de la Falange es va fer gràcies a un conseller de Franco: Ramón Serrano Suñer, el cuñadísimo, que volia un partit únic.

Dins la Falange hi havia el grup liderat per Hedilla (designat per Primo de Rivera) i els legitimistes, com Agustín Aznar. Suñer va proposar a Hedilla que si acceptava la unificació amb els carlins, Hedilla seria el nou cap del partit, però havia de col·laborar per desfer-se dels legitimistes. Hi va haver un enfrontament entre els dos grups i Aznar va ser detingut.

A l'abril de 1937, es va promulgar el Decret d'Unificació de les forces dels grups rebels al FET (Tradicionalista) i de les JONS. Aquestes formarien el Movimiento Nacional. Es va nomenar cap de partit a Franco. Hedilla només era cap de la junta política i es va negar, sent detingut i condemnat a mort, pena que després va passar a ser cadena perpètua. Als carlins tampoc els agradava el decret, però no es van queixar; qui ho va fer va acabar a la presó.

A la zona rebel es va formar l'estat corporatiu, que tenia control de l'economia i la vida social. Es van promulgar una sèrie de lleis com:

• El Fuero del Trabajo: similar a la Carta del Lavoro de Mussolini. Organitzava el sistema laboral amb sindicats verticals feixistes, formats per empresaris i treballadors, afavorint els empresaris.
• Es van reinstaurar privilegis de l'Església, establint un estat nacionalcatòlic.

La Repressió Franquista: Terror i Violència

Franco volia una guerra lenta per aniquilar l'altre bàndol, els "rojos". Deia que s'havia de "netejar l'Espanya de rojos". Es va imposar un règim de temor i massacre a la major part d'Espanya del bàndol rebel. Membres del Front Popular i sindicats eren odiats i fàcilment liquidats a mesura que es conqueria territori. Bàsic per a la victòria: imposar un règim de terror i por.

Al final de la Batalla de l'Ebre, el General Yagüe, conegut com el "Carnisser de Badajoz", va matar només a Badajoz més de 2.000 persones portades a la plaça de toros (camp de concentració). A les dones els donaven oli de ricí i les feien passejar pels carrers. Les dones eren violades en arribar les tropes i a les presons, sobretot a les de monges, les condicions de vida eren terribles.

La Guerra Civil en l'Escena Internacional

Política de No-Intervenció i Brigades Internacionals

França i Anglaterra van acordar un pacte de no-intervenció. En realitat, va ser una política contra la República, ja que no es deixaven arribar subministraments cap a la República. Hi va haver les Brigades Internacionals a partir de 1936. A Barcelona, al juliol, s'havien de celebrar els Jocs Olímpics alternatius antifeixistes, que no es van dur a terme a causa del cop d'estat. Venien milicians d'altres llocs, idealistes sense coneixements d'armes. Van lluitar fins a 1938, marxant perquè els van dir que ho tenien tot perdut.

Evolució de la Guerra: Batalles Clau

La Batalla de Barcelona (19 de juliol de 1936)

Liderats pels generals Mola i Sanjurjo, i seguint l'exemple dels fets del dia anterior, la gran majoria de les unitats militars, amb el suport de feixistes civils, es revolten contra la República, amb un èxit desigual. Als Països Catalans fracassen a tot arreu, excepte a Mallorca. Les organitzacions obreres de signe anarquista assaltaren la caserna de Sant Andreu de Palomar el matí del dia 20 de juliol, on aconseguiren gran quantitat d'armes i material de guerra. Les armes i la determinació a l'hora d'enfrontar-se als militars insurrectes feren de la CNT-FAI l'autèntica força del poder a la Barcelona de l'endemà del cop d'Estat. El mateix 20 de juliol a la tarda, Joan García Oliver i Buenaventura Durruti, entre altres dirigents anarquistes, es presentaren armats al despatx del president Companys, el qual, en un intent controvertit de mantenir la legalitat democràtica, acceptà la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que seria l'autèntic òrgan de poder a Catalunya fins a la seva dissolució el mes de setembre.

Paral·lelament a l'eclosió de personalitats dins l'anarcosindicalisme que eren partidaris de col·laborar amb les autoritats republicanes en la victòria sobre els militars revoltats i la necessitat del manteniment de l'ordre i la legalitat (Joan Peiró, Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán), van aparèixer altres dirigents —majoritàriament de la FAI— que proclamaren la revolució i promogueren les Patrulles de Control del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya o d'incontrolats, que sembraren el terror per tot el país (Manuel Escorza del Val o Dionís Eroles i Batlló).

La Batalla i el Setge de Madrid (Octubre 1936 - Març 1939)

La Batalla de Madrid foren els combats entre les forces lleials al Govern de la República Espanyola i els militars revoltats durant el mes de novembre de 1936 per aconseguir el control de la ciutat a l'inici de la Guerra Civil Espanyola. La batalla acabà amb la victòria republicana, els quals es feren forts a la ciutat i aconseguiren mantenir la comunicació per via terrestre amb els territoris que encara es mantenien lleials al govern democràtic, bàsicament Catalunya i la zona oriental de la península. Aquesta situació perdurà i donà lloc a l'anomenat Setge de Madrid, una situació de bloqueig sota la pressió militar, que durà fins a la caiguda de la ciutat en mans dels franquistes el 28 de març de 1939.