Guia de "La filla del mar" i Resum de Gramàtica Catalana

Estructura de l'obra

L'obra s'organitza en tres actes que permeten la comprensió progressiva de la trama:

• Primer acte: Introdueix les afirmacions clau per a la posterior comprensió de l'argument, com el passat de la Caterina, el futur de la Rosa, la relació entre la Salvadora i en Claudi, i la fugida d'aquest últim a Amèrica. Es presenten tots els personatges: en Bernat, l'Artista i en Valent.
• Segon acte: Es defineix el conflicte central. Apareix en Bernat, un pretendent adinerat però repulsiu que el pare busca per a la filla contra la seva voluntat. Davant les esperances d'un aspirant jove, s'instaura el triangle sentimental i el joc de tensions dramàtiques.
• Tercer acte: Representa la sortida del túnel. En Bernat retira l'oferta matrimonial a causa de la mala fama de la noia i s'obre el camí cap al final feliç, on s'ajunten finalment la Caterina i en Claudi.

Estereotips i clixés literaris

El teatre d'Àngel Guimerà i l'ús de clixés són una constant remarcable. El binomi entre en Bernat i en Claudi representa el tòpic amorós típic entre un vell i un jove, que equival a la disputa entre l'amor fals i la passió autèntica. El llenguatge utilitzat dona a entendre que el matrimoni d'en Bernat i la Caterina seria de conveniència, ja que en Bernat ho entén com una transacció comercial. En Lívori respon al prototip de pare que vol un casament avantatjós, mentre que la Salvadora és el model de mare sacrificada que rep el cor d'un fill desagraït. La protagonista es converteix en el model de pecadora corrompuda i penedida; és una víctima maltractada per la vida que ho aguanta tot per obediència filial, la qual l'obliga a callar.

Morfologia verbal

Les tres conjugacions

• Primera conjugació: Verbs acabats en -ar (com "cantar"). Són majoritàriament regulars, a excepció d'anar i estar. Porten dièresi en les terminacions del present de subjuntiu i de l'imperatiu (per exemple: estudiï, estudiïs...).
• Segona conjugació: Verbs acabats en -re o -er (com "perdre" o "témer"). Són més irregulars. Els verbs dir i dur pertanyen a aquest grup perquè el seu gerundi es forma amb la vocal e.
• Tercera conjugació: Verbs acabats en -ir (com "dormir" o "servir"). Presenten alternança vocàlica entre la o àtona i la u tònica.

Verbs irregulars i especials

• Verbs defectius: Designen fenòmens meteorològics. Són verbs impersonals que es conjuguen només en la 3a persona del singular.
• Verb "haver-hi": Es conjuga sempre en la 3a persona del singular (evitant l'ús del plural).
• Verbs de radical velar: Verbs de la segona conjugació que en la 1a persona del present d'indicatiu acaben en -c.

Pronoms febles i funcions sintàctiques

• CD determinat: (el, la, els, les + demostratiu/possessiu + nom). Es substitueix pels pronoms el, la, els, les.
• CD indeterminat: (un, una, uns, unes / numeral / indefinit + nom). Es substitueix pel pronom en.
• CD neutre: (això, allò). Es substitueix pel pronom ho.
• CI: S'utilitza li per al singular i els per al plural.
• CRV: S'usa en si el complement comença per la preposició "de", i hi per a la resta de preposicions.
• CC: Generalment se substitueix pel pronom hi.

Construccions adverbials

Les oracions adverbials presenten les següents característiques:

1. Tipologia àmplia: Es diferencien entre pròpies (temps, lloc, mode) i impròpies (la resta: causa, finalitat, etc.).
2. Modes verbals: L'indicatiu s'usa per a contextos reals, mentre que el subjuntiu s'utilitza per a contextos hipotètics.
3. Funció sintàctica: Actuen com a adjunts de l'oració.
4. Nexes: S'enllacen mitjançant preposicions, conjuncions i locucions conjuntives o prepositives.

Les pròpies inclouen lloc (on) i temps (quan). Les impròpies inclouen la causa (perquè) i la finalitat (propòsit). En les oracions de finalitat, si la subordinada apareix al principi de la frase, s'ha de separar amb una coma.