Guia de Geografia Física d'Espanya: Conceptes Clau

Unitat 1: Coordenades i conceptes bàsics

Coordenades geogràfiques

Sistema de referències espacials format per línies imaginàries (meridians i paral·lels) distribuïdes a una distància regular, que constitueixen un entramat i ens permeten la localització de qualsevol punt del planeta. Per a això, necessitem conèixer la seva latitud i la seva longitud.
Exemple: Menorca es troba a 40º de latitud nord i 4º de longitud est.

Determinisme geogràfic

Corrent predominant als estudis geogràfics durant la segona meitat del segle XIX, on els factors físics condicionen directament les activitats humanes fins al punt que les societats s'han desenvolupat de manera diferent en funció de les característiques dels seus respectius entorns. El màxim representant és Friedrich Ratzel.
Exemple: Comerç i comunicacions condicionats pel relleu peninsular.

Equador

Paral·lel 0º o cercle màxim imaginari, equidistant dels pols, perpendicular a l'eix de la Terra. Divideix la Terra en dos hemisferis, nord i sud. Punt de referència per a les coordenades geogràfiques.

Escala cartogràfica

Proporció numèrica que ens diu el nombre de vegades que es redueix la realitat per poder ser representada en un mapa. Ens permet efectuar mesures i conèixer la distància exacta entre punts del terreny, efectuant les mesures sobre el mapa.
Pot ser: numèrica (es representa mitjançant un trencat amb un 1 en el numerador i en el denominador la proporció de realitat que li correspon en el mapa) o gràfica (consisteix en un segment dibuixat amb diverses parts iguals on apareixen els quilòmetres de realitat que correspon a cada tram del segment i obtenim la distància corresponent sobre el terreny).
Per representar espais reduïts, amb molt de detall, s'utilitza una petita escala (el denominador és molt petit i s'aproxima més a la realitat, oscil·len entre 1/500 i 1/10.000). Per representar espais molt extensos, com per exemple un estat o un continent, s'usen denominadors més grans, gran escala, superior a 1/1.000.000.
Exemple: Mapa Topogràfic Nacional, escala 1/50.000, significa que una unitat representada en el mapa equival a 50.000 de la realitat. 1 cm = 50.000 cm = 500 m.

Geografia física

Part de la geografia que s'ocupa de localitzar, representar, descriure, analitzar, explicar, relacionar i interpretar els elements i els fenòmens físics i naturals que constitueixen el medi natural.
Exemple: Relleu, clima, aigües, sòls.

Geografia humana

Part de la geografia que s'ocupa de localitzar, representar, descriure, analitzar, explicar, relacionar i interpretar els fenòmens humans o provocats per l'acció de l'ésser humà. La interacció entre la natura i les activitats humanes ha estat tan intensa que cap element del paisatge es pot entendre sense tenir en compte la influència dels restants.
Exemple: Població, activitats econòmiques, espai urbà.

Latitud

Coordenada geogràfica que indica la distància angular (mesurada en graus) des de qualsevol punt de la Terra a l'equador. Pot ser latitud nord o latitud sud (des dels 0º de l'equador als 90º del pol nord o als 90º del pol sud).

Longitud

Coordenada geogràfica que ens indica la distància angular des de qualsevol punt de la Terra al meridià de Greenwich. Pot ser longitud est o longitud oest (des del meridià 0º als 180º est o oest).

Portolà

Mapes temàtics de l'època medieval que representaven amb gran precisió el perfil de la costa i els rius navegables amb indicació de rumbs i distàncies entre punts determinats, molt útils per als navegants. Substitueixen els mapes simbòlics d'inspiració cristiana, encara que hi romanien algunes característiques medievals com representar accidents geogràfics inexistents o incloure relats de llegendes de personatges mítics als continents. Combinaven la fidelitat amb la qualitat estètica i decorativa.
Exemple: Escola cartogràfica mallorquina. Jafudà Cresques.

Unitat 2: El relleu i la seva formació

Depressió

Sector de la superfície de la terra que és enfonsat respecte als relleus del voltant, situada a l'interior dels continents. Hi ha depressions: tancades, litorals i sota el nivell del mar. A la península Ibèrica són de dos tipus: les formades per l'enfonsament d'un bloc d'un sòcol degut a les pressions orogèniques de l'era terciària (Duero, Tajo, Guadiana) i les existents abans de l'orogènia alpina (Ebre i Guadalquivir). Aquestes conques sedimentàries són relleus majoritàriament horitzontals.
Exemple: Depressió de l'Ebre.

Ibèria argilosa

Correspon a la part central de les depressions dels grans rius: Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir i Ebre. També són d'aquesta naturalesa els materials de les planes litorals mediterrànies i les conques intramontanes. Són sediments formats en temps geològicament moderns, en concret el Terciari i Quaternari. Està formada per materials sedimentaris com l'argila i les margues, fortament erosionades per la pèrdua de sòls. L'erosió de les aigües, en els casos d'absència de vegetació, disgrega els materials, en general poc compactes, i origina un paisatge amb abundants incisions conegut amb el terme anglès de badlands.

Ibèria calcària

Dibuixa una Z invertida sobre el mapa. Correspon a les serralades alpines (Pirineus, Serralada Basca-Cantàbrica, Serralada Ibèrica, gran part de les Bètiques incloses les Balears, deixant el nord de Menorca, sectors de Serra Morena i el sud de les Serres Catalanes). Dins de les grans depressions terciàries del Massís Ibèric o Sistema Central, també es troben materials calcaris terciaris sense plegaments, com és el cas dels pàramos. La majoria dels materials calcaris de la Península i les Balears pertanyen al Mesozoic i parcialment al Cenozoic. Està configurada per roques carbonatades com arenisques, margues i guixos. Sofreix l'erosió càrstica, atac químic de l'aigua sobre els carbonats que es converteixen en solubles i són transportats per l'aigua, presenta escassa circulació superficial i la infiltració de l'aigua genera una xarxa subterrània.

Ibèria silícica

Ocupa l'occident peninsular (Galícia, Extremadura, Sierra Morena, el Sistema Central) i els eixos de les serralades com els Pirineus, Ibèrica, o Cadena Costero-Catalana, ramificacions de la Serralada Cantàbrica, Montes de Toledo i també Penibètic i el nord de l'illa de Menorca. És la zona que correspon a les arrels dels plegaments més antics i a terrenys de l'era primària i precàmbrica. Predominen les roques de tipus silici, els granits i les roques metamòrfiques. L'erosió sobre silícica acostuma a ser el resultat de processos com la hidròlisi. Aquests materials quedaren coberts de dipòsits i ressorgiren degut a l'erosió. L'acció de l'aigua els descompon i dóna lloc a formes arrodonides i suaus. En les zones de muntanya amb clima fred, l'acció del gel en les escletxes de les roques les romp disgregant els fragments, i dóna lloc a la formació d'arestes. Al peu de les vessants s'acumulen gran quantitat de fragments que poden arribar a ser de grans dimensions.

Meseta

Unitat morfològica fonamental del relleu espanyol per la seva posició central i per l'extensió que ocupa, representa el 45% de la superfície de la Península. Es tracta d'un altiplà en forma de bloc quadrangular envoltat de muntanyes i dividit en dues parts pel Sistema Central: la Submeseta Nord i la Submeseta Sud. La seva gènesi es va iniciar a l'era paleozoica, en la qual es va constituir una serralada. Durant l'era mesozoica els processos d'erosió van fer aflorar l'antic basament; a partir de l'orogènia alpina es va fracturar el basament donant lloc a zones elevades (Sistema Central i Montes de Toledo) i fosses tectòniques omplides durant el terciari i ocupades avui per les conques del Duero, Tajo i Guadiana. També aquesta orogènia va afectar la zona sud i va constituir l'esglaó de Sierra Morena. Està constituïda per materials antics, precàmbrics i paleozoics, i coincideix amb la Ibèria silícica. L'altitud mitjana de les terres de la Meseta és d'uns 660 m, encara que el conjunt està inclinat cap a l'oest.

Modelat càrstic

Nom derivat de la regió de Karst, a l'antiga Iugoslàvia, que indica el modelat sobre roques calcàries produït per l'atac químic de l'aigua amb un alt contingut en CO₂ sobre els carbonats que, una vegada es converteixen en solubles, són transportats per l'aigua (dissolució de la calç en bicarbonats càlcics) creant formes peculiars com dolines, coves, etc. Els paratges caracteritzats per aquest tipus de modelat destaquen per una escassa circulació superficial de l'aigua i extensions rocoses solcades per canals. Igualment és característic d'aquestes zones el desenvolupament de formes subterrànies.
Exemple: Ciutat Encantada de Conca.

Modelat glacial

Respon a circumstàncies climàtiques bastant especials i, fins a cert punt, independents dels materials sobre els quals actua. Està provocat per l'acció de les acumulacions perpètues de gel. Durant les glaciacions, grans extensions de la península quedaren afectades per l'acció del gel. Aquesta acció es reflecteix en l'excavació de valls en forma d'U, en l'aparició de grans quantitats de materials disgregats que foren arrossegats pel gel, i els cims foren transformats en circs. Totes aquestes formes estan presents a les parts altes de les serralades i altiplans.
Exemple: Actualment queden petits glacials als Pirineus. A la darrera glaciació de Würm, l'augment del fred va produir glacials al Massís Galaic, Serralada Cantàbrica, Pirineus, Sistema Central, Serralada Ibèrica i Serralada Bètica.

Modelat litoral

Afecta a les costes. A les costes altes, el modelat es produeix per efecte de les ones (retrocés de la línia de costa), a les costes baixes s'hi produeix un procés de sedimentació i deposició que provoca la formació de platges amb dunes. La combinació de les accions fluvial i marítima afavoreix la proliferació d'entorns de gran originalitat geomorfològica.
Exemple: Albufera, ria, cala, estuari, delta.

Orogènia alpina

Segon període de formació del relleu a finals de l'era mesozoica i culminació durant l'era cenozoica, degut al progressiu apropament de la placa africana i euroasiàtica. Durant aquesta orogènia és quan es configurà l'actual distribució de terres i oceans. La conseqüència fou que els materials tous i plàstics del secundari que havien estat dipositats a les vores del massís o a les fosses es plegaren i elevaren (Serralada Bètica, etc.). Els materials dels sòcols, durs i rígids, es fracturaren degut a la pressió, alguns sectors s'elevaren i d'altres s'enfonsaren (Sistema Central, etc.). Com a resultat dels dos processos es formà la major part del relleu peninsular.

Orogènia herciniana

Període important de formació del relleu, es va donar durant l'era paleozoica a conseqüència de l'aproximació de les plaques tectòniques euroasiàtica i africana. Aquesta orogènia va plegar i elevar materials precambrics i primaris que havien estat dipositats en els mars i geosinclinals. La massa principal d'aquestes terres emergides la formava l'anomenada Serralada Herciniana, que ocuparia gran part de la meitat occidental de la Península. Després començà un procés d'erosió que la convertí en un massís rígid, que s'ha denominat Massís Hespèric, base de la Meseta. També es van aixecar l'eix central dels Pirineus, el Massís de l'Ebre, el Massís Catalano-Balear i el Bètic-Rifeny.

Planes litorals

Són franges costaneres formades per roques sedimentàries procedents dels al·luvions dipositats pels rius en perdre força erosiva, a prop de la desembocadura, o per l'acció combinada del mar i dels rius. Provoquen la formació de platges amb dunes. També cal dir que, en contraposició a aquestes planures litorals, es troben les costes altes, definides pel retrocés de la línia de la costa a causa de l'acció de les onades. Tot i que l'extensió de les costes de la Península Ibèrica és gran, estan vorejades per elevades muntanyes que deixen una estreta planura litoral.
Exemple: Planes del Túria, Xúquer.

Relleu volcànic

Conformació de la superfície terrestre com a resultat de les erupcions volcàniques. Correspon a les Illes Canàries, formades durant l'era terciària (cenozoica), quan l'orogènia alpina va rompre la placa i, a través de les fractures, van ascendir grans masses volcàniques que donaren lloc a les illes. Altres zones de tipologia volcànica són les Illes Columbretes, els volcans de la comarca catalana de la Garrotxa, els Camps de Calatrava, els del Cap de Gata i Cofrents. En aquests darrers casos, les falles donaren lloc a l'activitat volcànica. Predominen les roques magmàtiques derivades de les laves de les erupcions.