Hisenda pública i reforma fiscal espanyola del segle XIX

La hisenda pública i la reforma fiscal del segle XIX

La hisenda pública fa referència a allò que gasta l'estat. Durant el segle XIX la hisenda pública va patir una crisi deguda al dèficit i això va ser el motiu per dur a terme una reforma fiscal. La crisi es va produir per tres raons fonamentals: l'augment de les despeses públiques, la caiguda dels ingressos i la pèrdua dels ingressos d'Amèrica. També va influir la dificultat d'acabar amb els privilegis de l'Antic Règim de l'església i dels nobles.

Causes de la crisi

• Augment de les despeses públiques: increment de les necessitats de despesa de l'estat.
• Caiguda dels ingressos: disminució dels ingressos fiscals disponibles.
• Pèrdua dels ingressos d'Amèrica: reducció de recursos vinguts de les colònies.
• Privilegis de l'Antic Règim: dificultat per eliminar privilegis fiscals de l'església i l'aristocràcia.

Consequences i endeutament

Aquesta crisi va provocar un endeutament molt elevat, tant pel deute públic com pel deute amb altres països. A més, no podíem demanar finançament exterior perquè els altres països no confiaven que Espanya els retornés els diners, ja que Ferran VII havia repudiat el deute; era impossible així acabar amb el dèficit.

Reformes i autors destacats

Per fer front a aquests problemes es va impulsar una reforma fiscal i tributària precedida per Mon i Santillán (1845). Posteriorment, el 1900 la va fer Fernández Villaverde i la definitiva —segons algunes interpretacions— la va portar Ordoñez el 1977.

Principis de la reforma de 1845

La reforma de 1845 es va basar en diversos principis fonamentals:

• Exclusivitat fiscal: l'estat és l'únic que pot establir impostos i recaptar-los.
• Universalitat: tothom ha de contribuir amb el pagament d'impostos.
• Equitat (pressió proporcional): els impostos han de gravar més els més rics.
• Legalitat: els impostos deriven de les lleis aprovades per l'estat.
• Suficiència: els impostos han de ser suficients per cobrir les despeses públiques.
• Sistematicitat: el sistema ha de ser estable en el temps, no només d'un any.

Característiques del nou sistema impositiu

a) Impostos directes del producte: impost per cada hectàrea del producte; el llaurador pagarà més com més hectàrees tingui.

b) Impostos indirectes: són considerats menys justos. Afecten els aliments de primera necessitat i són iguals per a rics i pobres.

Distribució de la càrrega

• Gran pes dels impostos indirectes.
• Impostos directes: representen també una part important de la càrrega fiscal.
• Impostos sobre les terres: elevada ocultació per part dels poderosos a causa del sistema de fixació de l'impost. Mitjançant el sistema de quotes l'estat distribuïa el que es tenia previst recaudar i s'havia de complir. Als ajuntaments manaven els terratinents, i per tant acudien al frau: declaraven menys terres de les que tenien o afirmaven que no eren productives; d'aquesta manera ocultaven riquesa i pagaven menys.

Balanç

En conjunt, la reforma va millorar l'equitat respecte a l'Antic Règim, però la forma d'aplicar aquestes mesures va generar altres injustícies. La recaptació va augmentar, però no de manera suficient, i el dèficit i l'endeutament van persistir.