Història de l'Art: Neoclassicisme, Romanticisme i Realisme

Context Històric i Revolucions del Segle XIX

La història de l'art del segle XIX està marcada per grans transformacions polítiques, socials i econòmiques. La Revolució Francesa (triomf de la burgesia i fi de l'Antic Règim) i la Revolució Industrial (sorgiment del proletariat) van capgirar les estructures econòmiques i productives. Aquest període va veure tres revolucions burgeses (1820, 1830) i l'obrera de 1848, acompanyades de noves doctrines socials (*socialisme*, *anarquisme*) i moviments reivindicatius i revolucionaris.

Els nuclis artístics principals d'aquest període van ser Roma i París. Anglaterra (amb el Prerrafaelisme) i Alemanya van tenir una evolució pròpia i singular del Romanticisme.

El Neoclassicisme va ser paral·lel a la Il·lustració, basat en la desconfiança envers els sentiments i la fe absoluta en la raó. El terme *Romanticisme* es va començar a utilitzar per referir-se a la pintura i oposar-lo a la pintura neoclàssica.

El Neoclassicisme: Raó i Harmonia Clàssica

Característiques Generals

L'objectiu del Neoclassicisme era la recerca del “bon gust”, derivat de l'art grec i romà. Era un estil intel·lectualista, academicista i impersonal. Va sorgir com una reacció contra els excessos del Barroc i del Rococó, sotmetent l’art al predomini de la raó i buscant l'equilibri i l'harmonia ideal de les formes clàssiques. Aquest moviment va suposar una revisió del model grec i romà al món del segle XIX.

La bellesa és raonada intel·lectualment, cosa que confereix a l'obra un aspecte fred i poc emotiu. L'academicisme (imposició de normes establertes per les acadèmies) és un tret fonamental. Aquesta tendència coincideix amb l'esperit racionalista dels homes de la Il·lustració, que reflecteix el rebuig al decorativisme rococó, considerat una manifestació del gust decadent de l’aristocràcia. El Barroc i el Rococó eren considerats “art de mal gust”.

Arquitectura Neoclàssica

Es rebutgen les ornamentacions supèrflues i es busquen versions simplificades dels models grecs, etruscos, romans i egipcis. Les columnes substitueixen els pilars i els murs es deixen llisos. Es produeix la desaparició progressiva de l'arquitectura religiosa i la construcció d'un gran nombre d'edificis públics. Va ser important l'aportació de Napoleó, que va potenciar l’arquitectura civil.

Escultura Neoclàssica

La transició de l'escultura barroca a la neoclàssica va ser lenta. El resultat és una escultura basada en models de l'antiguitat clàssica, que es copiaven perquè la seva perfecció era considerada insuperable. La temàtica era mitològica i religiosa, amb gran idealització. Els materials principals eren el marbre i el bronze. Les tipologies incloïen el retrat (la burgesia esdevé client d'art), el monument públic i el funerari.

La irrupció de la burgesia en el mercat de l’art va comportar un canvi substancial. La bellesa en les obres escultòriques es caracteritza per la fredor i la manca de transmissió d'emoció.

El Romanticisme: Sentiment i Exaltació Vitalista

El Romanticisme és un estil artístic i una actitud vital que afecta l'art, la literatura i la música com a manera de viure. Les arrels ideològiques del moviment s’enfonsen en grans pensadors del segle XVIII, com Rousseau, i en la filosofia alemanya vinculada al nacionalisme.

El terme"Romànti" s'utilitza en contraposició a les encotillades normes neoclàssiques. Proposa un ordre ideològic basat en l'exaltació vitalista i la necessitat d’explorar camps nous.

Característiques Pictòriques

La contraposició romàntica es manifesta en el predomini del color i el dinamisme de la composició sobre el dibuix i la forma. Artistes com Delacroix i Géricault accentuen els efectes lumínics i els gestos dramàtics dels personatges. Hi ha un gran interès pel moviment i la complexitat compositiva, utilitzant:

• Diagonals
• Escorços
• Gestos violents

La pinzellada sol ser solta i pastosa.

El Realisme: La Denúncia Social Després del 1848

El Realisme sorgeix després de la Revolució Francesa de 1848. El desencant pels fracassos revolucionaris va fer que l'art abandonés els temes polítics per concentrar-se en els temes socials.

La industrialització va determinar la desaparició de l'artesanat i la formació d'una nombrosa població obrera acumulada als centres urbans. Les condicions de vida econòmiques i socials van patir una alteració profundíssima, que es va reflectir en les ideologies. Els artistes prenen consciència dels problemes socials (treball de nens i dones, horaris excessius, habitatges insalubres) i consideren que el seu deure és denunciar aquestes xacres.

La característica principal és la reflexió sobre la realitat, sense idealitzar ni la societat, ni la naturalesa, ni el passat, a diferència del Romanticisme.

Artistes Clau del Segle XIX

Jacques-Louis David (1748-1825)

Figura central del Neoclassicisme. L’any 1776 va viatjar a Itàlia, on va admirar l'antiguitat clàssica, fet que va marcar l’estil de la seva obra. El 1780 va tornar a París i es va erigir com el millor representant contra la frivolitat del Rococó, sent nomenat acadèmic el 1784. Va participar activament en la Revolució de 1789, esdevenint artista oficial. Més tard, va ser nomenat pintor de cambra per Napoleó.

Després de ser empresonat el 1794, va recuperar el prestigi pintant un nombre important de quadres que se situen en l’estil Imperi. Després de la caiguda i el desterrament de Napoleó, es va exiliar a Brussel·les, on va pintar petites teles de temàtica mitològica i retrats d'altres exiliats napoleònics.

Eugène Delacroix (1798-1863)

Pintor francès més destacat del moviment romàntic. Deixeble de Géricault, va centrar la seva formació en la còpia dels vells mestres del Louvre i de l’escola veneciana. El 1825 va viatjar a Anglaterra, on va quedar entusiasmat per la pintura anglesa. El 1832 va visitar el Marroc, on va adquirir una rica i variada imatgeria visual que apareix a la seva pintura. En tornar a França, va rebre encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics, i va arribar a ser el pintor de murals més conegut del país.

Francisco de Goya (1746-1828)

Pintor, gravador i un dels creadors més grans de tots els temps. Representa el canvi a Espanya i pot ser considerat el primer pintor modern, ja que inicia la pintura contemporània. Va viatjar a Itàlia, on es va formar en l’estil pictòric del Barroc italià tardà, que posteriorment va abandonar per un academicisme personal. En tornar a Espanya, va pintar els Frescos de la basílica del Pilar de Saragossa. Després, tutelat per Bayeu, es va traslladar a Madrid i va ingressar a la Real Fábrica de Tapices. Va ser un gran retratista, amb ideologia il·lustrada i una visió crítica. També va tractar la temàtica religiosa. La seva obra anticipa l'Expressionisme i l’Impressionisme. Al final de la seva vida, va realitzar quadres de curses de braus i una sèrie de gravats amb una nova tècnica: la litografia.

Gustave Courbet (1819-1877)

Neix a Ornans el 1819 i comença a estudiar amb artistes menors. El 1839 es trasllada a París, on copia obres mestres exposades al Louvre. Contrari a l'academicisme de l’època, va escollir un art que reflectís la realitat del segle XIX. El 1850 va presentar tres obres de gran format al Saló de París que van provocar un gran impacte per la seva lletjor i cruesa. Quan l’Exposició Universal de París del 1855 va rebutjar algunes de les seves obres, va crear una exposició individual que va anomenar Pavelló del Realisme. Amb una gran activitat política, es va convertir en director de Belles Arts de La Commune del 1871. Es va exiliar a Suïssa en acabar el període revolucionari, on finalment va morir el 1877.

Marià Fortuny (1838-1874)

Naixement: 1838 a Reus (Tarragona). Venia d’una família humil. És considerat el millor pintor espanyol del segle XIX després de Goya. Va estudiar Belles Arts a l’Escola de Llotja de Barcelona. El 1858 es va traslladar a Roma, on va obtenir gran èxit amb escenes costumistes ambientades al segle XVIII. El 1860 va viatjar al Marroc amb el general Prim com a pintor de guerra, fet que li va permetre realitzar quadres de temàtica bèl·lica.

Allà va descobrir la lluminositat vibrant del Nord d'Àfrica i els grans espais plans i buits. La seva pintura es va tornar dinàmica, original i plena de matisos formals i coloristes. El 1867 va contraure matrimoni amb Cecília Madrazo. Les seves obres van adquirir un gran èxit comercial. El 1870 es va traslladar a París. Va morir a Roma (Itàlia) el 1874.