La Corona d'Aragó va orientar la seva expansió territorial cap al sud peninsular i cap a la Mediterrània pels motius següents:
Després de la derrota a la batalla de Muret (1213), els camins del nord dels Pirineus estaven barrats.
Els regnes de taifes havien entrat en decadència.
Hi havia interessos de la burgesia catalana, que volia expandir el comerç cap al Mediterrània, i de la noblesa aragonesa, que volia adquirir terres.
Jaume I va conquerir Mallorca el 1229 i Eivissa el 1235; el 1287 Alfons III conquerí Menorca.
La conquesta del regne de València va ser una iniciativa dels nobles aragonesos i els ordes militars. Primer es van ocupar el Maestrat i part de la costa (Morella, Peníscola). El 1238 Jaume I va aconseguir la capitulació de la ciutat de València i va arribar fins a Biar (1245). Al segle XIV, Jaume II va ocupar Alacant, Elx i Oriola.
La repoblació de Mallorca, on bona part de la població musulmana va morir en la conquesta o va emigrar, es va fer amb emigrants catalans, sobretot de l'Empordà. A València els musulmans es van quedar i es van convertir en vassalls, i la costa es va repoblar amb catalans i l'interior amb aragonesos.
Expansió mediterrània de la Corona d'Aragó
Els successors de Jaume I, que disposaven d'una bona flota marítima i d'un exèrcit de mercenaris (almogàvers) van començar l'expansió militar i comercial per la Mediterrània:
Pere el Gran conquerí Sicília (1282), un punt estratègic en les rutes comercials mediterrànies.
Jaume II va iniciar la conquesta de Sardenya (1323).
S'ocuparen els ducats d'Atenes i Neopàtria (Grècia).
Alfons V va conquerir el regne de Nàpols (s. XV).
Els mercaders catalans, mallorquins i valencians van proporcionar naus i diners als reis per establir rutes comercials amb Itàlia, el nord d'Àfrica i Orient Pròxim. Adquirien productes orientals (espècies, seda...) que després venien a Europa, obtenint-ne grans beneficis.
Per impulsar aquest comerç es van crear consolats de mar a les ciutats principals. Eren tribunals amb un cònsol al capdavant que tenia poder per resoldre els problemes comercials que poguessin sorgir. Al final del segle XIV n'hi havia 42 per tota la Mediterrània.
Economia i societat a la Corona d'Aragó
A partir del segle XIII, l'agricultura va expandir-se per l'ampliació de la superfície conreada i per la introducció de millores tècniques i de noves plantes de conreu.
Al mateix temps, l'activitat artesana de les ciutats, on els oficis s'agrupaven en gremis (fusters, sabaters...), va augmentar. També va créixer la producció manufacturera de draps dedicada a l'exportació.
La base de la prosperitat econòmica era el comerç. Entre els anys 1250 i 1350 Catalunya fou un centre important d'exportació de productes cap a la Mediterrània Oriental.
La societat catalana era feudal. Hi havia el grup dels privilegiats (noblesa i clero), que eren grans propietaris de terres, i els no privilegiats (pagesos i burgesos), a més d'altres grups amb pocs drets (esclaus, mudèjars i jueus).
El 90% de la població la formaven els pagesos, la majoria vinculats a la terra (pagesos de remença).
A les ciutats la població era força heterogènia:
Mà major: burgesos més rics (ciutadans honrats).
Mà mitjana: mercaders, artistes i artesans de prestigi.
Mà menor: artesans, obrers i pobres.
Organització política de la Corona d'Aragó
La Corona d'Aragó s'organitzava com una confederació d'estats. Cadascun conservava les estructures de poder, els costums, les lleis i la llengua propis. Estava formada pels comtats catalans (aplegats sota el nom de Principat) i els regnes de València, Aragó i Mallorca.
L'única institució comuna de tots aquests regnes era la monarquia. El rei, abans d'ocupar el càrrec, es comprometia a respectar les lleis, les institucions i els costums propis de cada regne (pactisme).
El sistema de govern es basava en l'equilibri entre les atribucions del rei i les de les institucions. Així, el rei compartia el poder amb els grups privilegiats (noblesa i clero) i els burgesos rics de les ciutats.
El rei estava envoltat per la cort reial (familiars, nobles, clergues i funcionaris). També l'ajudaven el Consell Reial (òrgan consultiu), la Cúria (tribunal de justícia), la Cancelleria (centre d'administració) i la Tresoreria (finances).
Institucions de govern a la Corona d'Aragó
Les Corts eren les reunions dels representants dels privilegiats. S'agrupaven en dos braços, la noblesa i el clero, i un tercer grup, el braç reial, format per la burgesia rica de les ciutats.
El monarca convocava i presidia les Corts. Aquestes tenien la facultat de plantejar greuges i fer peticions al rei, d'aprovar lleis i nous impostos i de concedir donatius (serveis) al rei per les seves empreses.
A partir del segle XIV, es va crear a Catalunya una delegació permanent de les Corts, la Diputació del General de Catalunya o Generalitat. S'encarregava de recaptar impostos, mantenir l'exèrcit i la flota i vigilar l'acompliment de les lleis o constitucions.
El poder municipal l'ostentaven, des del segle XIII, els consells municipals, formats per representants escollits pels habitants de les ciutats. A Barcelona el formaven cinc consellers i una assemblea constituïda per cent ciutadans (Consell de Cent).
Tots aquests càrrecs van ser acaparats per la burgesia més rica, que va formar una oligarquia municipal.
La crisi a la Corona d'Aragó (s. XIV-XV)
Als segles XIV i XV, Catalunya va conèixer una profunda crisi econòmica, social i política que va derivar en una llarga guerra civil. Els problemes es van iniciar el 1348, quan la Pesta Negra va arribar a Catalunya i va provocar la mort de quasi la meitat de la població catalana.
El camp es va despoblar i molts masos van quedar deshabitats i moltes terres sense conrear (masos rònecs). Els senyors, en disminuir els seus ingressos, van augmentar els impostos i van endurir les condicions de vida al camp (mals usos).
La crisi econòmica va coincidir amb la fi de la dinastia catalanoaragonesa després de la mort sense hereus del rei Martí I l'Humà; amb el Compromís de Casp (1412) es va elegir el pretendent Ferran d'Antequera (Trastàmara) com a nou rei.
Al segle XV es van produir enfrontaments socials i polítics:
La revolta dels remences: revolta antisenyorial entre els camperols (remences), que reivindicaven la fi dels mals usos, i els nobles. Es va finalitzar amb la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486).
La Biga i la Busca: enfrontament entre el patriciat ric i poderós (agrupat en la Biga) i la resta de ciutadans (Busca) per controlar el govern de Barcelona.
