Història de la llengua catalana: de la romanització a la normalització

Romanització

Romanització: els romans arriben a Empúries l'any 218 aC. Cauen l'any 476 (invasions germàniques). Això provoca la fragmentació del llatí en llengües romàniques (llatí vulgar). El substrat prerromà són les llengües indoeuropees, el grec, el fenici i l'ibèric.

Formació de la llengua catalana: tres fets: arribada dels visigots, invasió àrab i dominació franca (superstrat). L'adstrat és el contacte entre llengües. El català preliterari: s. VII-VIII, el català es diferencia del llatí; primeres manifestacions escrites en català (XII, Forum Iudicum, codi d'els visigots; XIII, Usatges de Barcelona, fonament del dret català; XII/XIII, Homilies d'Organyà, el text més antic que es conserva). Ramon Llull: fixa les bases de la prosa culta catalana; naixement de la literatura catalana; coneixia el provençal, l'àrab i el llatí.

La normalització

• 1906: es celebra a Barcelona el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que posa les bases per a la futura normalització de la llengua.
• 1907: Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, crea l'Institut d'Estudis Catalans. Pompeu Fabra fa del català una llengua moderna: Normes ortogràfiques (1913), Gramàtica catalana (1918), Diccionari general de la llengua catalana (1932).
• 1923-1930: dictadura de Primo de Rivera.
• 1931-1936: Segona República (Francesc Macià i Lluís Companys).
• 1936-1939: Guerra Civil.
• 1939-1975: període franquista. Repressió brutal de la llengua i diglòssia.
• Mort del dictador: restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977), de la Generalitat Valenciana (1982) i del Consell Insular de Mallorca (1983).

Plenitud (s. XIII-XV)

Edat mitjana: el català és una entitat pròpia.

Factors historicopolítics: independència dels comtats de la Catalunya Vella i campanyes militars a la Mediterrània occidental.

Factors culturals i literaris:

• Segle XIII: quatre cròniques: Llibre dels fets de Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Metge (Lo Somni) i Pere III el Cerimoniós.
• Segle XIV: Cancelleria Reial (encarregada de l'arxiu i la correspondència de l'Estat) i els escrivans de la Cancelleria, primers professionals de la prosa culta catalana, que van normalitzar la varietat dialectal.
• Segle XV: 1410, mort de Martí l'Humà sense descendència. 1412, Compromís de Casp: el successor és Ferran d'Antequera, de la família castellana dels Trastàmara, que introdueix el castellà a Catalunya. Ausiàs March (poeta) i Joanot Martorell (Tirant lo Blanc).

Decadència (s. XVI-XVIII)

S. XVI-XVII: comença el procés de castellanització de l'aristocràcia i de certs intel·lectuals, i la literatura se'n ressent. Continuen parlant català les classes populars, la burgesia, la burocràcia i part de la noblesa. Cal destacar en literatura Cristòfor Despuig i Francesc Vicent García.

Derrota a la Guerra de Successió: Felip V promulga el Decret de Nova Planta (1716) i obliga a ensenyar en castellà. Durant el segle XVIII i principis del XIX, la reacció contra la imposició d'una llengua forastera és manifesta (resistència a l'ús i declaracions en defensa del català).

Renaixença (s. XIX)

La primera part del s. XIX prolonga els sentiments anteriors. Hi ha predomini del castellà en la burgesia, i el poble és fidel a l'idioma. A mitjan s. XIX sorgeix un moviment literari i cultural romàntic que reivindica l'ús literari del català i que coincideix amb la Revolució Industrial. Aquests fets són la base d'un moviment polític i cultural, amb l'Oda a la pàtria de Carles Aribau. Al darrer terç del s. XIX es reivindica l'ús normalitzat de la llengua catalana. Es fan els Jocs Florals. Autors: Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Àngel Guimerà. Diaris: La Renaixença. La revista Avenç modernitza l'ortografia catalana i era un sistema ortogràfic cooperatiu.

Sociolingüística

La sociolingüística és la disciplina que estudia la llengua en relació amb el seu ús en la societat. S'ocupa de la variació de la llengua en funció de l'ús que en fan els parlants, i de l'ús de llengües diferents en una mateixa societat.

• Conflicte lingüístic: és una situació de pugna entre dues llengües per ocupar àmbits d'ús en la societat.
• Bilingüisme: l'ús alternatiu de dues llengües. Pot ser individual (domina dues llengües), territorial (quan un espai polític té dues zones clarament diferenciades des del punt de vista lingüístic) o social (dues llengües coexisteixen en el si d'una societat determinada, en la qual una d'aquestes llengües és la pròpia del territori i l'altra és la llengua instal·lada).
• Diglòssia: és la situació de dues llengües en contacte en què els parlants en fan servir una per a usos formals i l'altra per a usos informals.
• Minorització: procés de disminució de l'ús de la llengua en el seu territori propi, que pot acabar conduint a la substitució lingüística. Llengua minoritzada: està discriminada al seu propi territori per la pressió d'una llengua dominant. Llengua minoritària: té un nombre reduït de parlants.
• Normalització: procés de reorganització social que té com a objectiu estendre el coneixement, l'ús i les actituds favorables a la llengua minoritzada, per tal d'evitar la substitució lingüística. Comprèn tres aspectes: normativització (l'establiment i la difusió de la normativa oficial de la llengua), normalització (la presa de consciència per part de la comunitat i el canvi d'actituds lingüístiques que afavoreixen la substitució) i planificació lingüística (l'actuació organitzada de l'administració pública a favor de la normalització de la llengua).