Història de la Reconquesta i la Literatura Renacentista

Covadonga: batalla que va tenir lloc al 722 en Covadonga (Espanya), entre l'exèrcit de Pelagi (primer monarca del regne d'Astúries) i les tropes musulmanes, que resultaren derrotades. Aquesta acció bèl·lica es considera com el principi de la Reconquesta.
Repoblament: moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble densitat de població. Va tenir lloc a les terres conquerides pels regnes cristians de la península Ibèrica al llarg de l'Edat Mitjana.
Marca hispànica: és el nom que durant el segle XI alguns cronistes de la cort carolíngia designaven globalment als territoris i comtats creats per Carlemany des de l'any 795 per tal de procurar la defensa al sud dels Pirineus enfront les invasions i ràtzies de cabdills i tropes musulmanes provinents del califat de Còrdova. És l'origen dels regnes i comtats cristians situats a la zona oriental de la península Ibèrica.
Alous: és el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual el propietari (l'aloer) té el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant el domini directe (la propietat), com el domini útil (el dret d'ús).
Pàries: tribut anual que pagaven alguns taifes serraïns als comtats catalans i als reis castellans durant els segles XI-XII, amb la finalitat de no ser atacats. També obtenien protecció dels reis cristians en cas d'atac d'un tercer.
Aprisió: és l'ocupació d'una terra erma sense cap propietat per tal de cultivar-la. Aquest fenomen es va donar a la península Ibèrica entre el segle VII i el segle X en les terres que quedaren despoblades enmig dels territoris cristians i musulmans.
Fur: norma jurídica que recull el dret visigot en una localitat o regió. Constitueix una de les formes de repoblament que es varen generalitzar a la península Ibèrica a partir del segle XII.
Carta de poblament: era un privilegi en què el sobirà o un senyor feudal otorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, a fi d'obtenir la repoblació de certes zones despoblades o poc habitades, però d'interès econòmic o estratègic durant la Reconquesta. S'hi establiren les obligacions dels nous pobladors envers el senyor.
Ordres militars: congregacions de monjos soldats que van col·laborar amb els reis cristians en la conquesta i el repoblament d'Al-Andalus. A Castella hi va destacar els d'Alcàntara, Santiago i Calatrava.
Mals usos: certs costums feudals, generalment prestacions a què estaven obligats els pagesos encomanats a algun senyor feudal. Eren molt variats i incloïen l'anomenat ius maletractandi (dret del senyor a maltractar el seu serf).
Corregidor: corregidor reial en Castella, la seva missió era representar la Corona Espanyola en l'àmbit municipal. Les seves funcions eren: representar la monarquia a nivell local, gestionar el desenvolupament econòmic i administratiu dels municipis, etc.
Jaume I: fou rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. Va conquerir Mallorca el 1231, el regne de València entre el 1235 i el 1245, i el de Múrcia que va ser finalment lliurat al seu gendre Alfons X de Castella en el 1266. Tant ell com Pere el Gran caracteritzaren el segle XIII pel gran nombre de conquestes.

La estructura de los reinos hispánicos.
Institucions polítiques.
Els tres grans regnes peninsulars: Castella, Aragó i Navarra, a pesar de tenir una estructura política similar, basada en tres institucions: la monarquia, les Corts i els municipis, presentaven algunes diferències notables.
En Castella, la monarquia va tenir un caràcter menys feudal que en la corona d'Aragó i el rei gaudia de poders més extensos. La unificació de Castella i Lleó comportà un procés de centralització administrativa i la creació d'un dret general, el codi de les Partides que es va aprovar l'any 1348, en les Corts d'Alcalà.
En la Corona d'Aragó, l'arraig de les estructures feudals i el major poder nobiliari va imposar el pactisme pel qual el monarca es veia sotmès al control de la nobleza a través de les Corts. Havia de respectar el dret i les costums del país fixades en un codi anomenat usatges i a Aragó eren els Furs.
En Navarra, les Corts també tenien una capacitat limitada d'elaborar lleis. Els municipis gaudien de certa autonomia i jurisdicció pròpies. Amb els Consells municipals es regularitzà la representació de les classes dirigents en els governs de les ciutats i també les seves normes de govern. Castella sofria la figura del corregidor.
La organització econòmica i social.
En Castella, la ramaderia va passar a convertir-se en el factor fonamental del desenvolupament econòmic. La ramaderia ovina va impulsar l'enriquiment dels grans propietaris de bestiar. La llana castellana procedent de l'aclimatació de la ovella merina era de gran qualitat i tenia una gran demanda procedent d'Europa.
La corona de Castella va mantenir una economia exterior basada en la importació de productes manufacturats i en l'exportació de matèries primeres.
En Aragó es consolidà una societat agrària amb grans propietaris nobiliàries, incrementant-se la dependència de l'estat camperol i l'augment del pagament de rendes de diners. La seva força cristal·litzà en la formació de la Unió Aragonesa, que va veure reconegut el seu Privilegi General pel rei.
En Catalunya no es produí la dinàmica latifundista anterior i l'equilibri en el desenvolupament agrari va impedir la preeminència ramadera. El creixement de les ciutats, en especial els centres artesanals i mercantils, facilità el desenvolupament d'una economia vinculada al mercat, tant urbà com al comerç internacional.
Des del segle XII, es consolidà un gran comerç exterior cap al Mediterrani, que es va veure afavorit per l'expansió territorial de la corona cap a aquesta zona. Barcelona va créixer com una pròspera artesania tèxtil, metal·lúrgica i de construcció naval.

Comptats pirinencs.
Carlemany, emperador franc, volia protegir el seu imperi dels musulmans i va establir una franja fortificada al sud dels Pirineus (marca hispànica), que va ser dividida en comtats i governada per comtes que depenien de l'emperador. Al segle IX, els navarresos i els aragonesos es van independitzar simultàniament. Cap al 817, els hispans de Jaca van crear el Comtat d'Aragó, i cap al 830, van ser expulsats els governadors francs de les terres navarreses i es va crear el regne de Pamplona.
El domini carolingi en terres catalanes va ser més durador. L'any 897, el comte Guifré el Pelós va convertir els seus càrrecs en hereditaris i l'any 987, el comte Borrell II es va negar a renovar el tractament de fidelitat al rei franc. D'aquesta manera, van néixer els comtats catalans, entre ells, el de Barcelona.
La consolidació dels regnes
Al segle XI, sota el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), el regne de Pamplona va aconseguir la seva màxima expansió quan es van annexionar els comtats de Sobrarb, Ribagorça, Aragó i també de Castella. A la seva mort, l'any 1033, el regne es va dividir entre els seus fills: Ramir I es va proclamar rei d'Aragó; Ferran I, rei de Castella i García Sánchez III es va convertir en monarca del territori de Navarra.
Jaume I conquista Mallorca.
L'any 1228, Jaume I decidí conquerir les Illes Balears. Causes de major pes que aconsellaren la conquesta, com ara les ànsies expansionistes dels feudals, àvids de terres i botí, i els interessos comercials de la burgesia mercantil de Barcelona, consolidar la seva expansió comercial per la Mediterrània. Es cimentava amb la ideologia de croada contra l'infidel, cosa que va fer que comptés amb el ple suport de l'església.
Els detalls de l'expedició es concretaren a les Corts de Barcelona. L'exèrcit feudal desembarca a Santa Ponça la nit del 9 al 10 de setembre de 1229. La capital mallorquina fou assetjada. El setge es perllongà fins al 31 de desembre, quan la ciutat va caure en poder dels cristians. Durant els dies següents, milers de musulmans foren morts o esclavitzats i la ciutat saquejada.
La presa de Madina Mayurqa no significa la caiguda de tota l'illa en poder de Jaume I, els últims focus muntanyencs es varen retre al rei l'any 1231.
Organització.
Passa d'una societat basada en els grups clànics, de religió i cultura islàmiques, a una societat feudal cristiana. Mallorca fou repartida entre el rei i els magnats, ordes militars i ciutats que havien participat en la conquesta, els majors beneficiaris el comte de Rosselló, el viscomte de Bearn, el comte d'Empúries i el bisbe de Barcelona.
Els nous pobladors transplantaven a Mallorca la llengua catalana, la religió cristiana i els costums i usos de les seves terres d'origen. La societat s'organitzava d'acord amb la divisió en estaments i si bé la població cristiana es constituïa en grup dominant, a la Mallorca del segle XIII també hi hagué una potent comunitat jueva, un important nombre de musulmans, entre els quals n'hi havia de lliures i esclaus.
Jaume I dóna a Mallorca el rang de regne i li atorga la Carta de Franquesa en la qual s'expressaven els drets i privilegis dels seus habitants.

Covadonga: batalla que va tenir lloc al 722 en Covadonga (Espanya), entre l'exèrcit de Pelagi (primer monarca del regne d'Astúries) i les tropes musulmanes, que resultaren derrotades. Aquesta acció bèl·lica es considera com el principi de la Reconquesta.
Repoblament: moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble densitat de població. Va tenir lloc a les terres conquerides pels regnes cristians de la península Ibèrica al llarg de l'Edat Mitjana.
Marca hispànica: és el nom que durant el segle XI alguns cronistes de la cort carolíngia designaven globalment als territoris i comtats creats per Carlemany des de l'any 795 per tal de procurar la defensa al sud dels Pirineus enfront les invasions i ràtzies de cabdills i tropes musulmanes provinents del califat de Còrdova. És l'origen dels regnes i comtats cristians situats a la zona oriental de la península Ibèrica.
Alous: és el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual el propietari (l'aloer) té el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant el domini directe (la propietat), com el domini útil (el dret d'ús).
Pàries: tribut anual que pagaven alguns taifes serraïns als comtats catalans i als reis castellans durant els segles XI-XII, amb la finalitat de no ser atacats. També obtenien protecció dels reis cristians en cas d'atac d'un tercer.
Aprisió: és l'ocupació d'una terra erma sense cap propietat per tal de cultivar-la. Aquest fenomen es va donar a la península Ibèrica entre el segle VII i el segle X en les terres que quedaren despoblades enmig dels territoris cristians i musulmans.
Fur: norma jurídica que recull el dret visigot en una localitat o regió. Constitueix una de les formes de repoblament que es varen generalitzar a la península Ibèrica a partir del segle XII.
Carta de poblament: era un privilegi en què el sobirà o un senyor feudal otorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, a fi d'obtenir la repoblació de certes zones despoblades o poc habitades, però d'interès econòmic o estratègic durant la Reconquesta. S'hi establiren les obligacions dels nous pobladors envers el senyor.
Ordres militars: congregacions de monjos soldats que van col·laborar amb els reis cristians en la conquesta i el repoblament d'Al-Andalus. A Castella hi va destacar els d'Alcàntara, Santiago i Calatrava.
Mals usos: certs costums feudals, generalment prestacions a què estaven obligats els pagesos encomanats a algun senyor feudal. Eren molt variats i incloïen l'anomenat ius maletractandi (dret del senyor a maltractar el seu serf).
Corregidor: corregidor reial en Castella, la seva missió era representar la Corona Espanyola en l'àmbit municipal. Les seves funcions eren: representar la monarquia a nivell local, gestionar el desenvolupament econòmic i administratiu dels municipis, etc.
Jaume I: fou rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. Va conquerir Mallorca el 1231, el regne de València entre el 1235 i el 1245, i el de Múrcia que va ser finalment lliurat al seu gendre Alfons X de Castella en el 1266. Tant ell com Pere el Gran caracteritzaren el segle XIII pel gran nombre de conquestes.

La estructura de los reinos hispánicos.
Institucions polítiques.
Els tres grans regnes peninsulars: Castella, Aragó i Navarra, a pesar de tenir una estructura política similar, basada en tres institucions: la monarquia, les Corts i els municipis, presentaven algunes diferències notables.
En Castella, la monarquia va tenir un caràcter menys feudal que en la corona d'Aragó i el rei gaudia de poders més extensos. La unificació de Castella i Lleó comportà un procés de centralització administrativa i la creació d'un dret general, el codi de les Partides que es va aprovar l'any 1348, en les Corts d'Alcalà.
En la Corona d'Aragó, l'arraig de les estructures feudals i el major poder nobiliari va imposar el pactisme pel qual el monarca es veia sotmès al control de la nobleza a través de les Corts. Havia de respectar el dret i les costums del país fixades en un codi anomenat usatges i a Aragó eren els Furs.
En Navarra, les Corts també tenien una capacitat limitada d'elaborar lleis. Els municipis gaudien de certa autonomia i jurisdicció pròpies. Amb els Consells municipals es regularitzà la representació de les classes dirigents en els governs de les ciutats i també les seves normes de govern. Castella sofria la figura del corregidor.
La organització econòmica i social.
En Castella, la ramaderia va passar a convertir-se en el factor fonamental del desenvolupament econòmic. La ramaderia ovina va impulsar l'enriquiment dels grans propietaris de bestiar. La llana castellana procedent de l'aclimatació de la ovella merina era de gran qualitat i tenia una gran demanda procedent d'Europa.
La corona de Castella va mantenir una economia exterior basada en la importació de productes manufacturats i en l'exportació de matèries primeres.
En Aragó es consolidà una societat agrària amb grans propietaris nobiliàries, incrementant-se la dependència de l'estat camperol i l'augment del pagament de rendes de diners. La seva força cristal·litzà en la formació de la Unió Aragonesa, que va veure reconegut el seu Privilegi General pel rei.
En Catalunya no es produí la dinàmica latifundista anterior i l'equilibri en el desenvolupament agrari va impedir la preeminència ramadera. El creixement de les ciutats, en especial els centres artesanals i mercantils, facilità el desenvolupament d'una economia vinculada al mercat, tant urbà com al comerç internacional.
Des del segle XII, es consolidà un gran comerç exterior cap al Mediterrani, que es va veure afavorit per l'expansió territorial de la corona cap a aquesta zona. Barcelona va créixer com una pròspera artesania tèxtil, metal·lúrgica i de construcció naval.

Comptats pirinencs.
Carlemany, emperador franc, volia protegir el seu imperi dels musulmans i va establir una franja fortificada al sud dels Pirineus (marca hispànica), que va ser dividida en comtats i governada per comtes que depenien de l'emperador. Al segle IX, els navarresos i els aragonesos es van independitzar simultàniament. Cap al 817, els hispans de Jaca van crear el Comtat d'Aragó, i cap al 830, van ser expulsats els governadors francs de les terres navarreses i es va crear el regne de Pamplona.
El domini carolingi en terres catalanes va ser més durador. L'any 897, el comte Guifré el Pelós va convertir els seus càrrecs en hereditaris i l'any 987, el comte Borrell II es va negar a renovar el tractament de fidelitat al rei franc. D'aquesta manera, van néixer els comtats catalans, entre ells, el de Barcelona.
La consolidació dels regnes
Al segle XI, sota el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), el regne de Pamplona va aconseguir la seva màxima expansió quan es van annexionar els comtats de Sobrarb, Ribagorça, Aragó i també de Castella. A la seva mort, l'any 1033, el regne es va dividir entre els seus fills: Ramir I es va proclamar rei d'Aragó; Ferran I, rei de Castella i García Sánchez III es va convertir en monarca del territori de Navarra.
Jaume I conquista Mallorca.
L'any 1228, Jaume I decidí conquerir les Illes Balears. Causes de major pes que aconsellaren la conquesta, com ara les ànsies expansionistes dels feudals, àvids de terres i botí, i els interessos comercials de la burgesia mercantil de Barcelona, consolidar la seva expansió comercial per la Mediterrània. Es cimentava amb la ideologia de croada contra l'infidel, cosa que va fer que comptés amb el ple suport de l'església.
Els detalls de l'expedició es concretaren a les Corts de Barcelona. L'exèrcit feudal desembarca a Santa Ponça la nit del 9 al 10 de setembre de 1229. La capital mallorquina fou assetjada. El setge es perllongà fins al 31 de desembre, quan la ciutat va caure en poder dels cristians. Durant els dies següents, milers de musulmans foren morts o esclavitzats i la ciutat saquejada.
La presa de Madina Mayurqa no significa la caiguda de tota l'illa en poder de Jaume I, els últims focus muntanyencs es varen retre al rei l'any 1231.
Organització.
Passa d'una societat basada en els grups clànics, de religió i cultura islàmiques, a una societat feudal cristiana. Mallorca fou repartida entre el rei i els magnats, ordes militars i ciutats que havien participat en la conquesta, els majors beneficiaris el comte de Rosselló, el viscomte de Bearn, el comte d'Empúries i el bisbe de Barcelona.
Els nous pobladors transplantaven a Mallorca la llengua catalana, la religió cristiana i els costums i usos de les seves terres d'origen. La societat s'organitzava d'acord amb la divisió en estaments i si bé la població cristiana es constituïa en grup dominant, a la Mallorca del segle XIII també hi hagué una potent comunitat jueva, un important nombre de musulmans, entre els quals n'hi havia de lliures i esclaus.
Jaume I dóna a Mallorca el rang de regne i li atorga la Carta de Franquesa en la qual s'expressaven els drets i privilegis dels seus habitants.

Covadonga: batalla que va tenir lloc al 722 en Covadonga (Espanya), entre l'exèrcit de Pelagi (primer monarca del regne d'Astúries) i les tropes musulmanes, que resultaren derrotades. Aquesta acció bèl·lica es considera com el principi de la Reconquesta.
Repoblament: moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble densitat de població. Va tenir lloc a les terres conquerides pels regnes cristians de la península Ibèrica al llarg de l'Edat Mitjana.
Marca hispànica: és el nom que durant el segle XI alguns cronistes de la cort carolíngia designaven globalment als territoris i comtats creats per Carlemany des de l'any 795 per tal de procurar la defensa al sud dels Pirineus enfront les invasions i ràtzies de cabdills i tropes musulmanes provinents del califat de Còrdova. És l'origen dels regnes i comtats cristians situats a la zona oriental de la península Ibèrica.
Alous: és el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual el propietari (l'aloer) té el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant el domini directe (la propietat), com el domini útil (el dret d'ús).
Pàries: tribut anual que pagaven alguns taifes serraïns als comtats catalans i als reis castellans durant els segles XI-XII, amb la finalitat de no ser atacats. També obtenien protecció dels reis cristians en cas d'atac d'un tercer.
Aprisió: és l'ocupació d'una terra erma sense cap propietat per tal de cultivar-la. Aquest fenomen es va donar a la península Ibèrica entre el segle VII i el segle X en les terres que quedaren despoblades enmig dels territoris cristians i musulmans.
Fur: norma jurídica que recull el dret visigot en una localitat o regió. Constitueix una de les formes de repoblament que es varen generalitzar a la península Ibèrica a partir del segle XII.
Carta de poblament: era un privilegi en què el sobirà o un senyor feudal otorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, a fi d'obtenir la repoblació de certes zones despoblades o poc habitades, però d'interès econòmic o estratègic durant la Reconquesta. S'hi establiren les obligacions dels nous pobladors envers el senyor.
Ordres militars: congregacions de monjos soldats que van col·laborar amb els reis cristians en la conquesta i el repoblament d'Al-Andalus. A Castella hi va destacar els d'Alcàntara, Santiago i Calatrava.
Mals usos: certs costums feudals, generalment prestacions a què estaven obligats els pagesos encomanats a algun senyor feudal. Eren molt variats i incloïen l'anomenat ius maletractandi (dret del senyor a maltractar el seu serf).
Corregidor: corregidor reial en Castella, la seva missió era representar la Corona Espanyola en l'àmbit municipal. Les seves funcions eren: representar la monarquia a nivell local, gestionar el desenvolupament econòmic i administratiu dels municipis, etc.
Jaume I: fou rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. Va conquerir Mallorca el 1231, el regne de València entre el 1235 i el 1245, i el de Múrcia que va ser finalment lliurat al seu gendre Alfons X de Castella en el 1266. Tant ell com Pere el Gran caracteritzaren el segle XIII pel gran nombre de conquestes.

La estructura de los reinos hispánicos.
Institucions polítiques.
Els tres grans regnes peninsulars: Castella, Aragó i Navarra, a pesar de tenir una estructura política similar, basada en tres institucions: la monarquia, les Corts i els municipis, presentaven algunes diferències notables.
En Castella, la monarquia va tenir un caràcter menys feudal que en la corona d'Aragó i el rei gaudia de poders més extensos. La unificació de Castella i Lleó comportà un procés de centralització administrativa i la creació d'un dret general, el codi de les Partides que es va aprovar l'any 1348, en les Corts d'Alcalà.
En la Corona d'Aragó, l'arraig de les estructures feudals i el major poder nobiliari va imposar el pactisme pel qual el monarca es veia sotmès al control de la nobleza a través de les Corts. Havia de respectar el dret i les costums del país fixades en un codi anomenat usatges i a Aragó eren els Furs.
En Navarra, les Corts també tenien una capacitat limitada d'elaborar lleis. Els municipis gaudien de certa autonomia i jurisdicció pròpies. Amb els Consells municipals es regularitzà la representació de les classes dirigents en els governs de les ciutats i també les seves normes de govern. Castella sofria la figura del corregidor.
La organització econòmica i social.
En Castella, la ramaderia va passar a convertir-se en el factor fonamental del desenvolupament econòmic. La ramaderia ovina va impulsar l'enriquiment dels grans propietaris de bestiar. La llana castellana procedent de l'aclimatació de la ovella merina era de gran qualitat i tenia una gran demanda procedent d'Europa.
La corona de Castella va mantenir una economia exterior basada en la importació de productes manufacturats i en l'exportació de matèries primeres.
En Aragó es consolidà una societat agrària amb grans propietaris nobiliàries, incrementant-se la dependència de l'estat camperol i l'augment del pagament de rendes de diners. La seva força cristal·litzà en la formació de la Unió Aragonesa, que va veure reconegut el seu Privilegi General pel rei.
En Catalunya no es produí la dinàmica latifundista anterior i l'equilibri en el desenvolupament agrari va impedir la preeminència ramadera. El creixement de les ciutats, en especial els centres artesanals i mercantils, facilità el desenvolupament d'una economia vinculada al mercat, tant urbà com al comerç internacional.
Des del segle XII, es consolidà un gran comerç exterior cap al Mediterrani, que es va veure afavorit per l'expansió territorial de la corona cap a aquesta zona. Barcelona va créixer com una pròspera artesania tèxtil, metal·lúrgica i de construcció naval.

Comptats pirinencs.
Carlemany, emperador franc, volia protegir el seu imperi dels musulmans i va establir una franja fortificada al sud dels Pirineus (marca hispànica), que va ser dividida en comtats i governada per comtes que depenien de l'emperador. Al segle IX, els navarresos i els aragonesos es van independitzar simultàniament. Cap al 817, els hispans de Jaca van crear el Comtat d'Aragó, i cap al 830, van ser expulsats els governadors francs de les terres navarreses i es va crear el regne de Pamplona.
El domini carolingi en terres catalanes va ser més durador. L'any 897, el comte Guifré el Pelós va convertir els seus càrrecs en hereditaris i l'any 987, el comte Borrell II es va negar a renovar el tractament de fidelitat al rei franc. D'aquesta manera, van néixer els comtats catalans, entre ells, el de Barcelona.
La consolidació dels regnes
Al segle XI, sota el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), el regne de Pamplona va aconseguir la seva màxima expansió quan es van annexionar els comtats de Sobrarb, Ribagorça, Aragó i també de Castella. A la seva mort, l'any 1033, el regne es va dividir entre els seus fills: Ramir I es va proclamar rei d'Aragó; Ferran I, rei de Castella i García Sánchez III es va convertir en monarca del territori de Navarra.
Jaume I conquista Mallorca.
L'any 1228, Jaume I decidí conquerir les Illes Balears. Causes de major pes que aconsellaren la conquesta, com ara les ànsies expansionistes dels feudals, àvids de terres i botí, i els interessos comercials de la burgesia mercantil de Barcelona, consolidar la seva expansió comercial per la Mediterrània. Es cimentava amb la ideologia de croada contra l'infidel, cosa que va fer que comptés amb el ple suport de l'església.
Els detalls de l'expedició es concretaren a les Corts de Barcelona. L'exèrcit feudal desembarca a Santa Ponça la nit del 9 al 10 de setembre de 1229. La capital mallorquina fou assetjada. El setge es perllongà fins al 31 de desembre, quan la ciutat va caure en poder dels cristians. Durant els dies següents, milers de musulmans foren morts o esclavitzats i la ciutat saquejada.
La presa de Madina Mayurqa no significa la caiguda de tota l'illa en poder de Jaume I, els últims focus muntanyencs es varen retre al rei l'any 1231.
Organització.
Passa d'una societat basada en els grups clànics, de religió i cultura islàmiques, a una societat feudal cristiana. Mallorca fou repartida entre el rei i els magnats, ordes militars i ciutats que havien participat en la conquesta, els majors beneficiaris el comte de Rosselló, el viscomte de Bearn, el comte d'Empúries i el bisbe de Barcelona.
Els nous pobladors transplantaven a Mallorca la llengua catalana, la religió cristiana i els costums i usos de les seves terres d'origen. La societat s'organitzava d'acord amb la divisió en estaments i si bé la població cristiana es constituïa en grup dominant, a la Mallorca del segle XIII també hi hagué una potent comunitat jueva, un important nombre de musulmans, entre els quals n'hi havia de lliures i esclaus.
Jaume I dóna a Mallorca el rang de regne i li atorga la Carta de Franquesa en la qual s'expressaven els drets i privilegis dels seus habitants.

Covadonga: batalla que va tenir lloc al 722 en Covadonga (Espanya), entre l'exèrcit de Pelagi (primer monarca del regne d'Astúries) i les tropes musulmanes, que resultaren derrotades. Aquesta acció bèl·lica es considera com el principi de la Reconquesta.
Repoblament: moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble densitat de població. Va tenir lloc a les terres conquerides pels regnes cristians de la península Ibèrica al llarg de l'Edat Mitjana.
Marca hispànica: és el nom que durant el segle XI alguns cronistes de la cort carolíngia designaven globalment als territoris i comtats creats per Carlemany des de l'any 795 per tal de procurar la defensa al sud dels Pirineus enfront les invasions i ràtzies de cabdills i tropes musulmanes provinents del califat de Còrdova. És l'origen dels regnes i comtats cristians situats a la zona oriental de la península Ibèrica.
Alous: és el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual el propietari (l'aloer) té el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant el domini directe (la propietat), com el domini útil (el dret d'ús).
Pàries: tribut anual que pagaven alguns taifes serraïns als comtats catalans i als reis castellans durant els segles XI-XII, amb la finalitat de no ser atacats. També obtenien protecció dels reis cristians en cas d'atac d'un tercer.
Aprisió: és l'ocupació d'una terra erma sense cap propietat per tal de cultivar-la. Aquest fenomen es va donar a la península Ibèrica entre el segle VII i el segle X en les terres que quedaren despoblades enmig dels territoris cristians i musulmans.
Fur: norma jurídica que recull el dret visigot en una localitat o regió. Constitueix una de les formes de repoblament que es varen generalitzar a la península Ibèrica a partir del segle XII.
Carta de poblament: era un privilegi en què el sobirà o un senyor feudal otorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, a fi d'obtenir la repoblació de certes zones despoblades o poc habitades, però d'interès econòmic o estratègic durant la Reconquesta. S'hi establiren les obligacions dels nous pobladors envers el senyor.
Ordres militars: congregacions de monjos soldats que van col·laborar amb els reis cristians en la conquesta i el repoblament d'Al-Andalus. A Castella hi va destacar els d'Alcàntara, Santiago i Calatrava.
Mals usos: certs costums feudals, generalment prestacions a què estaven obligats els pagesos encomanats a algun senyor feudal. Eren molt variats i incloïen l'anomenat ius maletractandi (dret del senyor a maltractar el seu serf).
Corregidor: corregidor reial en Castella, la seva missió era representar la Corona Espanyola en l'àmbit municipal. Les seves funcions eren: representar la monarquia a nivell local, gestionar el desenvolupament econòmic i administratiu dels municipis, etc.
Jaume I: fou rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. Va conquerir Mallorca el 1231, el regne de València entre el 1235 i el 1245, i el de Múrcia que va ser finalment lliurat al seu gendre Alfons X de Castella en el 1266. Tant ell com Pere el Gran caracteritzaren el segle XIII pel gran nombre de conquestes.

La estructura de los reinos hispánicos.
Institucions polítiques.
Els tres grans regnes peninsulars: Castella, Aragó i Navarra, a pesar de tenir una estructura política similar, basada en tres institucions: la monarquia, les Corts i els municipis, presentaven algunes diferències notables.
En Castella, la monarquia va tenir un caràcter menys feudal que en la corona d'Aragó i el rei gaudia de poders més extensos. La unificació de Castella i Lleó comportà un procés de centralització administrativa i la creació d'un dret general, el codi de les Partides que es va aprovar l'any 1348, en les Corts d'Alcalà.
En la Corona d'Aragó, l'arraig de les estructures feudals i el major poder nobiliari va imposar el pactisme pel qual el monarca es veia sotmès al control de la nobleza a través de les Corts. Havia de respectar el dret i les costums del país fixades en un codi anomenat usatges i a Aragó eren els Furs.
En Navarra, les Corts també tenien una capacitat limitada d'elaborar lleis. Els municipis gaudien de certa autonomia i jurisdicció pròpies. Amb els Consells municipals es regularitzà la representació de les classes dirigents en els governs de les ciutats i també les seves normes de govern. Castella sofria la figura del corregidor.
La organització econòmica i social.
En Castella, la ramaderia va passar a convertir-se en el factor fonamental del desenvolupament econòmic. La ramaderia ovina va impulsar l'enriquiment dels grans propietaris de bestiar. La llana castellana procedent de l'aclimatació de la ovella merina era de gran qualitat i tenia una gran demanda procedent d'Europa.
La corona de Castella va mantenir una economia exterior basada en la importació de productes manufacturats i en l'exportació de matèries primeres.
En Aragó es consolidà una societat agrària amb grans propietaris nobiliàries, incrementant-se la dependència de l'estat camperol i l'augment del pagament de rendes de diners. La seva força cristal·litzà en la formació de la Unió Aragonesa, que va veure reconegut el seu Privilegi General pel rei.
En Catalunya no es produí la dinàmica latifundista anterior i l'equilibri en el desenvolupament agrari va impedir la preeminència ramadera. El creixement de les ciutats, en especial els centres artesanals i mercantils, facilità el desenvolupament d'una economia vinculada al mercat, tant urbà com al comerç internacional.
Des del segle XII, es consolidà un gran comerç exterior cap al Mediterrani, que es va veure afavorit per l'expansió territorial de la corona cap a aquesta zona. Barcelona va créixer com una pròspera artesania tèxtil, metal·lúrgica i de construcció naval.

Comptats pirinencs.
Carlemany, emperador franc, volia protegir el seu imperi dels musulmans i va establir una franja fortificada al sud dels Pirineus (marca hispànica), que va ser dividida en comtats i governada per comtes que depenien de l'emperador. Al segle IX, els navarresos i els aragonesos es van independitzar simultàniament. Cap al 817, els hispans de Jaca van crear el Comtat d'Aragó, i cap al 830, van ser expulsats els governadors francs de les terres navarreses i es va crear el regne de Pamplona.
El domini carolingi en terres catalanes va ser més durador. L'any 897, el comte Guifré el Pelós va convertir els seus càrrecs en hereditaris i l'any 987, el comte Borrell II es va negar a renovar el tractament de fidelitat al rei franc. D'aquesta manera, van néixer els comtats catalans, entre ells, el de Barcelona.
La consolidació dels regnes
Al segle XI, sota el regnat de Sanç III el Gran (1000-1035), el regne de Pamplona va aconseguir la seva màxima expansió quan es van annexionar els comtats de Sobrarb, Ribagorça, Aragó i també de Castella. A la seva mort, l'any 1033, el regne es va dividir entre els seus fills: Ramir I es va proclamar rei d'Aragó; Ferran I, rei de Castella i García Sánchez III es va convertir en monarca del territori de Navarra.
Jaume I conquista Mallorca.
L'any 1228, Jaume I decidí conquerir les Illes Balears. Causes de major pes que aconsellaren la conquesta, com ara les ànsies expansionistes dels feudals, àvids de terres i botí, i els interessos comercials de la burgesia mercantil de Barcelona, consolidar la seva expansió comercial per la Mediterrània. Es cimentava amb la ideologia de croada contra l'infidel, cosa que va fer que comptés amb el ple suport de l'església.
Els detalls de l'expedició es concretaren a les Corts de Barcelona. L'exèrcit feudal desembarca a Santa Ponça la nit del 9 al 10 de setembre de 1229. La capital mallorquina fou assetjada. El setge es perllongà fins al 31 de desembre, quan la ciutat va caure en poder dels cristians. Durant els dies següents, milers de musulmans foren morts o esclavitzats i la ciutat saquejada.
La presa de Madina Mayurqa no significa la caiguda de tota l'illa en poder de Jaume I, els últims focus muntanyencs es varen retre al rei l'any 1231.
Organització.
Passa d'una societat basada en els grups clànics, de religió i cultura islàmiques, a una societat feudal cristiana. Mallorca fou repartida entre el rei i els magnats, ordes militars i ciutats que havien participat en la conquesta, els majors beneficiaris el comte de Rosselló, el viscomte de Bearn, el comte d'Empúries i el bisbe de Barcelona.
Els nous pobladors transplantaven a Mallorca la llengua catalana, la religió cristiana i els costums i usos de les seves terres d'origen. La societat s'organitzava d'acord amb la divisió en estaments i si bé la població cristiana es constituïa en grup dominant, a la Mallorca del segle XIII també hi hagué una potent comunitat jueva, un important nombre de musulmans, entre els quals n'hi havia de lliures i esclaus.
Jaume I dóna a Mallorca el rang de regne i li atorga la Carta de Franquesa en la qual s'expressaven els drets i privilegis dels seus habitants.

Covadonga: batalla que va tenir lloc al 722 en Covadonga (Espanya), entre l'exèrcit de Pelagi (primer monarca del regne d'Astúries) i les tropes musulmanes, que resultaren derrotades. Aquesta acció bèl·lica es considera com el principi de la Reconquesta.
Repoblament: moviment de població tendent a poblar i colonitzar territoris despoblats o amb feble densitat de població. Va tenir lloc a les terres conquerides pels regnes cristians de la península Ibèrica al llarg de l'Edat Mitjana.
Marca hispànica: és el nom que durant el segle XI alguns cronistes de la cort carolíngia designaven globalment als territoris i comtats creats per Carlemany des de l'any 795 per tal de procurar la defensa al sud dels Pirineus enfront les invasions i ràtzies de cabdills i tropes musulmanes provinents del califat de Còrdova. És l'origen dels regnes i comtats cristians situats a la zona oriental de la península Ibèrica.
Alous: és el règim de propietat de béns immobles, generalment terres, en el qual el propietari (l'aloer) té el domini complet, absolut i lliure sobre les terres, és a dir, tant el domini directe (la propietat), com el domini útil (el dret d'ús).
Pàries: tribut anual que pagaven alguns taifes serraïns als comtats catalans i als reis castellans durant els segles XI-XII, amb la finalitat de no ser atacats. També obtenien protecció dels reis cristians en cas d'atac d'un tercer.
Aprisió: és l'ocupació d'una terra erma sense cap propietat per tal de cultivar-la. Aquest fenomen es va donar a la península Ibèrica entre el segle VII i el segle X en les terres que quedaren despoblades enmig dels territoris cristians i musulmans.
Fur: norma jurídica que recull el dret visigot en una localitat o regió. Constitueix una de les formes de repoblament que es varen generalitzar a la península Ibèrica a partir del segle XII.
Carta de poblament: era un privilegi en què el sobirà o un senyor feudal otorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, a fi d'obtenir la repoblació de certes zones despoblades o poc habitades, però d'interès econòmic o estratègic durant la Reconquesta. S'hi establiren les obligacions dels nous pobladors envers el senyor.
Ordres militars: congregacions de monjos soldats que van col·laborar amb els reis cristians en la conquesta i el repoblament d'Al-Andalus. A Castella hi va destacar els d'Alcàntara, Santiago i Calatrava.
Mals usos: certs costums feudals, generalment prestacions a què estaven obligats els pagesos encomanats a algun senyor feudal. Eren molt variats i incloïen l'anomenat ius maletractandi (dret del senyor a maltractar el seu serf).
Corregidor: corregidor reial en Castella, la seva missió era representar la Corona Espanyola en l'àmbit municipal. Les seves funcions eren: representar la monarquia a nivell local, gestionar el desenvolupament econòmic i administratiu dels municipis, etc.
Jaume I: fou rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. Va conquerir Mallorca el 1231, el regne de València entre el 1235 i el 1245, i el de Múrcia que va ser finalment lliurat al seu gendre Alfons X de Castella en el 1266. Tant ell com Pere el Gran caracteritzaren el segle XIII pel gran nombre de conquestes.