Història de la Primera República Espanyola: Proclamació, Cantonalisme i Fi
La Primera República Espanyola (1873-1874)
La Proclamació de la República
La proclamació de la Primera República va ser la sortida més fàcil davant la renúncia d'Amadeu I de Savoia. Per presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras. Gran part de la cambra era monàrquica, però van votar la república per guanyar temps i organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol. Cap potència no va reconèixer la República Espanyola perquè no tenia futur.
La República va ser rebuda amb entusiasme pels sectors més populars. Els federals van ocupar en molts llocs les corporacions municipals i van constituir juntes revolucionàries. A Catalunya, es van generalitzar ràpidament les reivindicacions, fins a la proclamació, el 8 de març, de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola.
L'interès dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de les juntes i en la repressió de les revoltes populars. Pacificat el panorama, es van convocar eleccions a Corts Constituents.
Les eleccions van ser guanyades pels republicans federals.
La Insurrecció Cantonal
A l'esclat de la insurrecció carlina i a la Guerra de Cuba s'hi va afegir la sublevació cantonal. El cantonalisme fou un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades pels republicans federals intransigents amb les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes. La proclamació dels cantons independents, amb els seus governs autònoms i la seva legislació particular, va ser la conseqüència d'aplicar de manera radical i directa l'estructura federal des de baix, impulsada, alhora, pel desig d'avançar en les reformes socials.
A les zones amb una forta implantació republicana, es van revoltar i van formar cantons independents (Cartagena, Cadis, Bailèn, València...). Els protagonistes de les insurreccions cantonalistes eren un conglomerat social format per artesans, petits comerciants i assalariats, i van ser dirigits en general pels federals intransigents, decebuts pel rumb dels esdeveniments de la República.
Canvis de Presidència i Gir Conservador
El president Pi i Margall va dimitir i va ser substituït per Nicolás Salmerón, que va iniciar una acció militar contra el moviment cantonalista. L'exèrcit va representar-se com l'única força capaç de contenir la revolució social.
Salmerón va dimitir. La presidència va recaure sobre Emilio Castelar. La República va iniciar a partir d'aquest moment un desplaçament progressiu cap a la dreta. El nou executiu va intentar aplicar una política d'autoritat i de força per controlar els problemes que patia el país. Castelar va aconseguir poders plens de les Corts, la reorganització de l'exèrcit i governar amb el Parlament tancat.
La Fi de l'Experiència Republicana
El Cop d'Estat de Pavía (Gener de 1874)
Castelar comptava amb escassos suports a les Corts, i per no ser destituït va fer costat als sectors més conservadors i va atorgar àmplies atribucions als caps militars perquè mantinguessin l'ordre públic. Aquell mateix any, un sector important dels diputats van arribar a l'acord de plantejar una moció de censura al govern de Castelar per forçar-ne la dimissió, quan es reprenguessin les sessions de Corts.
El 1874 es van obrir les Corts i el govern de Castelar va ser derrotat. Era imminent la formació d'un govern d'esquerra; però, en assabentar-se'n, el Capità General de Madrid, Manuel Pavía, va exigir la dissolució de les Corts republicanes i va envair l'hemicicle amb la Guàrdia Civil. Els republicans van abandonar la cambra.
La Transició i la Restauració Borbònica
Els mesos següents, el poder va passar a mans d'una coalició d'unionistes i progressistes encapçalada pel general Serrano, que va intentar estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador. Però la base social que podia donar suport a un projecte d'aquest tipus ja havia optat per la solució alfonsina, és a dir, el retorn del fill d'Isabel II, Alfons XII.
El desembre de 1874, el pronunciament militar de Martínez Campos va proclamar rei d'Espanya Alfons XII. Alfons va signar el Manifest de Sandhurst, que sintetitzava el programa de la nova monarquia alfonsina:
- Un règim de signe conservador i catòlic.
- Garantia del funcionament del sistema polític liberal.
- Establiment de l'estabilitat política i l'ordre social.