L'Home com Espectador: Reflexions de Montaigne i l'Existencialisme
L'Home com Espectador en Reflexió de Montaigne
El pensador francès Michel de Montaigne considera que només podem conèixer poques coses. Allò que acceptem com a real és solament un petit sector d'un regne molt més ampli del qual quasi res podem saber. El món se'ns presenta, de fet, com a desconegut, meravellós si es vol, però indesxifrable. Davant d'aquest món desconegut, a l'home només li queda un refugi: ell mateix, la seva pròpia vida. I què és ell? Un individu que viu i que un dia morirà, que té moments d'alegria i de pena, que viu, i això se li converteix en un record més o menys fugisser. L'home ja no sap per a què ni per què viu, només sap que viu. Tot el que experimenta ho veu amb els ulls de curiositat; tot és motiu d'atenció i d'estudi.
La Concepció de l'Home en el Món Modern i Contemporani
A partir del segle XVII, la interrupció de la ciència en l'explicació de la realitat farà que la reflexió sobre l'individu humà quedi emmarcada sota les condicions del mètode científic i les seves possibilitats i limitacions. A partir de René Descartes, l'home quedarà dividit entre el jo o l'ànima i el cos. I de sobte, les reflexions antropològiques aniran minvant o traspassaran l'àmbit estrictament filosòfic al de la literatura en general. Per això, el moviment literari romàntic es pot considerar com a una protesta contra una concepció de l'home que la ciència del moment considera quasi una màquina.
L'Elecció Existencialista i l'Accent en la Individualitat Compromesa
Al segle XX, el moviment existencialista serà una nova manifestació de rebuig davant la concepció que considera l'home com un simple resultat de forces biològiques i socials. De nou tornen a primer pla les preocupacions sobre el paper de l'individu humà en el món i en la història. Un altre cop es planteja el sentit de l'existència humana. L'existencialisme, que inclou pensadors com el danès Søren Kierkegaard, l'alemany Martin Heidegger i el francès Jean-Paul Sartre, posa l'èmfasi en l'existència fonamental de l'individu. Aquest se sent sol, allunyat de Déu i abandonat a una imperativa existència personal i humana. Els temes al voltant dels quals es reflexiona ara són la llibertat personal, la realitat individual i l'existència quotidiana.