L'Ésser Humà: Naturalesa, Cultura, Llibertat i Ètica Filosòfica
L'Ésser Humà: Naturalesa, Cultura i Llibertat
Definint l'Ésser Humà
Què és un ésser humà, o què és ser humà?
Visions Filosòfiques de l'Ésser Humà
La Perspectiva d'Aristòtil
Segons Aristòtil, l'home és l'animal racional, que parla i que raona. La definició grega el descriu com l'animal que posseeix logos, entès com a lògica, raó, coneixement i llenguatge.
La Visió de Marx
Marx defineix l'ésser humà pel treball; és l'ésser que treballa, transformant la naturalesa artificialment amb la seva energia física i mental. Aquesta transformació es realitza cooperant amb els altres, en un treball social.
La Proposta de Sartre
Al segle XX, Sartre defineix l'ésser humà per la llibertat, entenent-lo com un ésser lliure amb una llibertat interna. Argumenta que la conducta humana no està prefixada abans de néixer, ja que cada individu va decidint el seu propi camí. A diferència dels animals, que segueixen els seus instints, l'ésser humà té la capacitat de triar.
Un ésser viu és un sistema obert que intercanvia informació i energia amb el seu medi o entorn. La seva finalitat és mantenir-se viu, tant individualment (alimentant-se) com col·lectivament (reproduint-se).
La Teoria de l'Evolució
Fins al segle XVIII, es creia que totes les formes de vida havien existit sempre i es reproduïen de la mateixa manera.
Al segle XIX, va sorgir la idea que la vida va evolucionar a partir d'éssers vius simples, fent-se progressivament més complexa i donant lloc a noves formes de vida. Aquest procés es coneix com a evolució, i la seva explicació teòrica és la teoria de l'evolució o evolucionisme.
Lamarck i Darwin: Dues Visions de l'Evolució
La primera teoria de l'evolució fou la de Lamarck, que postulava que els canvis en el medi obliguen els éssers vius a adaptar-se. Per exemple, les girafes amb el coll curt, per la necessitat d'aconseguir menjar, l'anirien allargant a mesura que es reproduïen. Aquesta teoria va ser ràpidament abandonada.
La que va triomfar fou la de Darwin. Darwin defensava que només sobreviuen aquells individus que s'adapten millor als canvis, un concepte conegut com la «supervivència dels més aptes».
Els humans provenen dels primats. Els primats es divideixen en dues branques principals: una que inclou goril·les, ximpanzés i orangutans, i una altra on apareixen els homínids. D'aquesta última branca, finalment, sorgeix l'Homo sapiens sapiens (l'home que sap que sap).
Procés d'Hominització: Canvis Orgànics
El procés d'hominització es refereix als canvis orgànics que van des dels primers homínids fins a l'Homo sapiens sapiens. Aquests canvis inclouen:
- Passar de la locomoció quadrúpeda a la bípede, alliberant les mans per a altres activitats.
- Augment del camp de visió gràcies a la postura bípeda, millorant la supervivència.
- Augment de la capacitat cranial, ja que el cap s'aguanta sobre la columna vertebral, permetent un major desenvolupament cerebral i, amb ell, noves funcions com el llenguatge i l'autoconsciència.
- Augment de la capacitat tècnica i altres habilitats cognitives, fruit de l'increment de la mida cerebral.
Estímul → resposta → Éssers vius
Estímul → pensament → resposta → Éssers humans
La capacitat de parlar facilita la comunicació i la vida en societat.
Procés d'Humanització: Canvis Culturals
El procés d'humanització es refereix als canvis culturals que s'han produït des de l'aparició de l'Homo sapiens sapiens fins a l'actualitat, transformant la nostra manera de viure i la nostra cultura.
Natura i Cultura: Fonaments de l'Ésser Humà
La Natura Humana
Natura és allò amb què naixem, allò innat, el que tenim per naturalesa. Es refereix a la informació genèticament heretada. Els humans també posseïm un sistema nerviós preparat per aprendre. En néixer, som molt vulnerables i necessitem una protecció parental elevada.
La Neotènia
La Neotènia és la característica humana de néixer amb un sistema nerviós preparat per aprendre. Aquesta immaduresa inicial, combinada amb la protecció parental, ens permet adquirir un vast coneixement. És com si l'ésser humà nasqués «a mig fer».
Per aprendre, els humans necessitem d'altres persones. Tot i que també s'aprèn per imitació i per experiència pròpia, la principal font d'aprenentatge és la societat. Això dona lloc a la cultura, que és tota la informació que s'adquireix per mediació dels altres.
Així doncs, disposem de dues fonts d'informació: la genètica (heretada des del naixement) i la social (aportada per la societat).
Allò que tenim per naturalesa es desenvolupa culturalment. Per exemple, el nostre sistema nerviós, innat, només pot aprendre gràcies a la societat. Per a aquest aprenentatge, el llenguatge és essencial.
El llenguatge és una de les bases fonamentals per a la comunicació humana. La capacitat de parlar és natural, però l'aprenentatge d'un llenguatge específic és cultural. La naturalesa ens dona la necessitat de menjar, mentre que la cultura ens dicta com ho fem.
Característiques Essencials dels Humans (segons Bochenski)
La tècnica és la capacitat de fabricar i manipular el medi per crear nous artefactes. Amb la tècnica, es creen instruments que, al seu torn, serveixen per fabricar altres objectes.
- La tradició és tot allò que rebem dels avantpassats de manera cultural.
- El progrés inclou totes les innovacions que es produeixen a la societat: descobriments, invents, etc.
- La capacitat de pensar abstractament: Aquesta habilitat permet als humans anar més enllà de la realitat concreta. Un experiment amb un ximpanzé, realitzat per Vatsuro, va intentar demostrar la seva capacitat d'aprenentatge. En una situació on un plàtan estava tapat sota un foc, el ximpanzé va apagar el foc amb aigua, però ho va fer per imitació del que havia vist, sense comprendre que l'aigua era el mitjà per apagar el foc. Això suggereix que, a diferència dels humans, els ximpanzés aprenen per associació i imitació, no per raonament abstracte sobre les propietats de l'aigua i el foc.
- Pensar mitjançant idees generals i conceptes.
- Autoconsciència: La capacitat de les persones d'identificar-se a si mateixes i diferenciar-se de la resta.
- Capacitat de comprendre el món: Els humans podem entendre conceptes i relacions que van més enllà de la simple resposta a un estímul immediat (a diferència dels animals, que beuen aigua només per la set).
- Consciència de la mort: Els humans som conscients de la nostra pròpia mortalitat, una comprensió que no requereix la proximitat de la mort per ser present.
L'Acció Racional i el Problema de la Llibertat
Tot el que fem és una conducta: passejar, menjar...
Una acció és un tipus de conducta conscient i voluntària.
Si mentre dormim ens movem, és una conducta, però involuntària, per tant, no és una acció.
No fer una cosa també pot ser una acció. Deixar de fer una cosa és una omissió, ja que es pot decidir de forma conscient i voluntària. Per exemple: l'acció de no ajudar algú en cas de veure un accident.
Per explicar qualsevol acció, sempre hi ha motius (la finalitat de l'acció, a vegades un desig) i creences (allò que pensem que són els mitjans adequats per aconseguir aquella finalitat).
Exemple: Veure aigua. Motiu: Tenir set. Creença: Saber o pensar que l'aigua servirà per treure la set.
Una acció racional és una acció intel·ligent, on hem fet servir la intel·ligència per dur-la a terme. Quan escollim, realitzem una acció racional, ja que hem de raonar per triar la millor opció, tot i que no sempre sigui la més òptima. Allò racional és escollir allò que té més valor per a un mateix.
No és racional ser incoherent. Per exemple, si es dona prioritat a estudiar però a l'hora dels exàmens es decideix participar en un campionat de futbol, aquesta acció no és racional per la seva incoherència.
Pot passar que els motius siguin racionals però la creença no ho sigui, o a la inversa; en aquests casos, l'acció no és racional, sinó irracional.
La raó ha de ser objectiva si els motius i les creences són racionals.
La Racionalitat a Nivell Social
Què és més racional a nivell de la societat?
Kant i la "Insociable Sociabilitat"
Kant va afirmar: «En l'home es dona una insociable sociabilitat» (una frase aparentment contradictòria). Per una banda, hem de conviure amb els altres, però al mateix temps, cadascú té els seus propis objectius i interessos.
Com podem compaginar la necessitat de viure en societat amb la tendència individual a perseguir els propis interessos?
De quina manera s'ha d'establir la relació entre l'individu i la societat?
Teories sobre la Relació Individu-Societat
Dues respostes principals:
- Teories que donen més pes a l'individu:
La Teoria Liberal
La Teoria Liberal defensa la llibertat individual i la capacitat de les persones d'actuar lliurement. Sosté que la llibertat individual, a més de ser positiva per a l'individu, a la llarga beneficia la societat sencera, generant benestar. Un acte que inicialment beneficia un sol individu, si es repeteix, pot beneficiar la comunitat. Per exemple, si algú posa flors al balcó i els veïns l'imiten, el carrer esdevé més agradable. Aquesta teoria proposa que cadascú faci el que vulgui, amb unes lleis mínimes, i que l'Estat intervingui el mínim possible. No obstant això, aquesta visió no sempre resulta positiva.
- Teories que donen més pes a la societat:
La Teoria Socialista
La Teoria Socialista defensa la cooperació com a base per a la vida en societat. Posa l'èmfasi en la societat i la cooperació entre els seus membres, considerant que el bé comú és el més important i que sense aquesta cooperació no hi ha vida social. Proposa l'existència de lleis per aconseguir el bé comú i la necessitat de pagar impostos per garantir les infraestructures i serveis públics.
Crítiques a la Teoria Socialista: La Figura del "Gorrell"
Un dels arguments en contra de la teoria socialista és la figura del «gorrell»: la persona que no fa res, que no participa activament en la societat ni contribueix al progrés col·lectiu. Són individus que no aporten, però reben els beneficis de la societat.
L'Administració de la Societat: La Política
La política és l'encarregada d'administrar la societat. El règim polític més racional és la democràcia, ja que és un sistema obert a la crítica, on es poden variar les lleis i opinar sobre les decisions per trobar la millor solució. És un sistema flexible que permet el canvi periòdic. Popper deia: «En la democràcia es pot destituir el govern sense vessament de sang».
Un sistema tancat i no democràtic només es pot enderrocar o canviar mitjançant la força. El totalitarisme és un règim tancat on qui ostenta el poder té un control absolut, sense repartiment de poder. No hi ha dret a la crítica, ni llibertat d'expressió o de pensament. Els individus perden el seu poder de decisió i esdevenen una peça més de l'engranatge. Exemple: Alemanya (Nazisme).
El Problema de la Llibertat: Externa i Interna
El concepte de llibertat planteja dos tipus principals: la llibertat externa i la llibertat interna.
La llibertat externa és l'absència de coacció, la capacitat d'actuar sense que ningú ens ho impedeixi o ens hi pressioni. En un règim totalitari, aquesta llibertat està molt minvada o inexistent.
La llibertat interna es refereix al lliure albir, la capacitat d'escollir entre diverses opcions i, si s'hagués volgut, haver pogut triar qualsevol de les altres.
Indeterminisme vs. Determinisme
Alguns defensen que som lliures internament, ja que la decisió no està determinada fins al moment de prendre-la; aquesta postura s'anomena indeterminisme. D'altres neguen que siguem lliures en el sentit de decidir, i són els anomenats deterministes.
Indeterminisme
Les nostres decisions no estan determinades fins al moment en què es prenen. Els indeterministes afirmen que sempre escollim i que podríem haver decidit una cosa diferent de la que hem triat.
Argumenten que només podem parlar de moral si som lliures, ja que així podem jutjar una persona per les seves accions, perquè ningú l'ha obligat a fer-les. Si una acció no fos lliure, no es podria jutjar moralment. Per tant, només podem jutjar moralment partint de la premissa que les persones són lliures.
Determinisme
Els deterministes sostenen que la llibertat és una il·lusió. Creuen que la decisió final està determinada abans de dur-la a terme. Afirmen que tot està determinat per la naturalesa, i com que nosaltres en formem part, també estem determinats.
Argumenten que si les lleis de la física estan determinades per les lleis de la naturalesa, i nosaltres som part de la naturalesa, llavors estem determinats.
Els deterministes expliquen que una acció prové d'una decisió, aquesta d'una causa, la causa d'un desig, i el desig de factors genètics i socials.
Sostenen que desconeixem tots aquests factors i per això creiem erròniament que som lliures.
L'Acció Moral i les Teories Ètiques
Moral es refereix al que té a veure amb el bé i el mal, i són les creences sobre el que és correcte i incorrecte. Engloba les creences sobre la bondat o maldat de les accions humanes, jutjant-les des d'aquesta perspectiva. La moral es centra en les accions que realitzem cap als altres, no en habilitats, aptituds o arts.
Ètica seria la reflexió o l'estudi sobre la moral.
La moral representa les creences d'una societat, mentre que l'ètica s'encarrega d'investigar el fonament d'aquestes creences morals.
Cal anar amb compte, ja que a vegades utilitzem les paraules «bo» i «dolent» en un sentit diferent al que es refereix la moral.
Els Valors Morals: Relativisme vs. Universalisme
Els valors morals són universals?
Dues respostes principals:
Relativisme Moral
El Relativisme Moral nega l'existència de valors morals universals. Defensa que els valors morals són relatius, és a dir, que depenen d'una societat determinada i estan en funció de les seves creences. La funció d'aquests valors és integrar els membres d'una societat. Com que les societats són diferents, les creences morals també ho són.
Exemple: En algunes cultures islàmiques, si les dones cometen adulteri, són lapidades. Això, que per a ells pot ser considerat just, per a nosaltres és una barbaritat.
Exemple: A l'època antiga, l'esclavitud era considerada moralment acceptable, mentre que avui dia la considerem moralment dolenta. Malgrat això, ambdós raonaments tenen sentit dins del seu context cultural, ja que depenen de les seves creences i no hi ha un universalisme moral.
Arguments a favor: Les creences morals són relatives a cada lloc i, per tant, cada raonament moral és diferent.
Universalisme Moral
L'Universalisme Moral afirma l'existència del bé i del mal com a conceptes no relatius, sinó vàlids per a tots els humans. Sosté que, mitjançant la raó, els éssers humans poden descobrir què és el bé i què és el mal. Des del punt de vista lògic, una cosa no pot ser alhora veritat i falsedat, ja que seria una contradicció.
Arguments a favor: Quan defensem una idea moral, ho fem amb arguments i raons, implicant que la raó ha de conduir a la veritat. El propi fet de discutir o raonar suggereix l'existència d'una veritat que pot ser debatuda i compartida per tots.
Argument en contra: L'experiència ens mostra que les creences morals són diverses.
Criteris per a l'Acció Moral: Teories Ètiques
En què ens basem per dir quina acció és o no és bona? Quin és el criteri?
Ens centrem en el fenomen que determina si les nostres accions són bones o no.
Dues teories principals:
Teories Teleològiques (Ètiques de les Conseqüències)
Les Teories Teleològiques (del grec telos: finalitat) basen la correcció de les accions en les seves conseqüències o finalitat. Per saber si una acció és bona o dolenta, ens hem de fixar en els seus resultats. Si la conseqüència d'una acció aporta felicitat, plaer o efectes positius, es considera bona; en cas contrari, seria dolenta.
L'Utilitarisme
Un exemple destacat és l'Utilitarisme. Aquesta teoria defensa que la correcció d'una acció depèn únicament de la seva utilitat, entesa com la capacitat de produir el màxim de felicitat al major nombre de persones possible. Si les conseqüències positives superen les negatives, l'acció és considerada bona.
L'utilitarisme ha estat fortament criticat. Exemple: Un tramvia sense frens està a punt d'atropellar cinc persones, però hi ha una bifurcació on només hi ha una persona. Segons l'utilitarisme, s'hauria d'agafar la bifurcació per matar només una persona en comptes de cinc.
Teories Deontològiques (Ètiques del Deure)
Les Teories Deontològiques (del grec deon: deure) basen la correcció de les accions en el deure. Aquestes teories sostenen que s'han de tenir en compte els principis sobre els quals actuem, independentment de les conseqüències, guiant-se pel propi deure.
L'Ètica de Kant
Un exemple és l'ètica de Kant. Kant afirma que per saber si una acció és bona, ens hem de fixar en la intenció de ser bo, de ser una bona persona, la qual cosa no és el mateix que buscar la felicitat o satisfer els nostres desitjos.
Per a Kant, per saber si una acció és bona, només hem de considerar el motiu pel qual s'ha fet. Perquè sigui bona, l'únic motiu acceptable és el deure. El deure és allò que tot ésser humà, fent ús de la seva raó, reconeixeria com una obligació universal per a qualsevol persona.