Hume: Crítica a la Causalitat i Existència de Déu

Crítica al Principi de Causalitat

Totes les qüestions de fet estan fonamentades en la relació causa-efecte. Hume, que no està disposat a deixar sense anàlisi crítica cap principi que entri en joc en els processos de l'enteniment, sotmet a anàlisi la naturalesa última de la relació causal.

Hume reconstrueix el procés amb què l'enteniment estableix la relació causal. Primer apareix una impressió concreta A (foc). A continuació, es fa present una altra impressió concreta B (fum). Constatem que entre A i B hi ha una relació de contigüitat i de successió temporal que "sempre" es dóna. I com a conseqüència de la conjunció constant d'aquestes relacions, en la nostra ment apareix la idea de "connexió necessària": sempre que es dóna A apareix B. De tal manera que amb la sola presència de A la imaginació ja pensa B.

Ara bé, analitzant detingudament el procés, constatem que aquesta idea de connexió necessària no procedeix de cap impressió (aquest és el Criteri de Validesa). Els nostres sentits capten el fenomen A i el B que li succeeix. "Connexió necessària" no és captada per cap sentit en particular. Per tant, si no és donada pels sentits, aleshores és posada per la ment, ja que la ment se sent impulsada a fer aquesta connexió necessària.

Però, què impulsa la ment a tenir aquesta creença, aquest sentiment? La resposta de Hume és clara: són fruit de l'hàbit i del costum. La constant relació de contigüitat espacial i de prioritat temporal entre els fenòmens A i B impulsen l'enteniment a què estableixi aquesta connexió necessària.

Per tant, no té fonament racional, és una ficció de la nostra ment. I si totes les ciències experimentals estan construïdes sobre la relació causal, totes elles estan fonamentades no en la racionalitat sinó en un impuls biològic i irracional.

Ara bé, Hume l'únic que demostra és que aquesta relació causa-efecte no neix de l'experiència, ni de la raó, ni d'una intenció intel·lectual, ni d'una demostració racional, però que en canvi la naturalesa humana ens obliga a creure en ella i que cap home assenyat ha de deixar de creure i d'utilitzar ja que és una ficció útil per a la vida.

Crítica a l'Existència de Déu

Hume analitza les dues classes de demostracions de l'existència de Déu:

a. Argument Ontològic

Hume el refusa immediatament ja que s'està parlant de l'existència i aquesta mai és veritat "a priori", és sempre una qüestió de fet. I essent així, la no existència de cap ser mai implicarà contradicció.

b. Arguments "a posteriori"

Tots els arguments "a posteriori", fonamentats en la visió de la naturalesa com a obra de Déu -cinc vies de Sant Tomàs- estan construïts prenent com a base un esquema causal (un món fet segons un projecte dissenyat i realitzat per un ésser intel·ligent).

Hume objecta aquesta demostració des de diversos angles:

• Existeixen molts sistemes interpretatius de la realitat: el físic dels milesis, el matemàtic dels pitagòrics, però també podria interpretar-se d'altra forma, quin fonament científic ens porta a adoptar-ne un en lloc de l'altre?
• El nostre coneixement del món en què vivim és tan limitat que desautoritza tota generalització referent a la totalitat del que existeix.

A més a més, en tots els arguments "a posteriori" s'aplica l'esquema causa-efecte i s'afirma el coneixement de l'existència de Déu a través dels seus efectes. Fins i tot admetent com a legítim la relació causa-efecte, l'únic que coneix són els efectes, però la causa no l'observem i si no l'observem, com podem formar-nos-en una idea?

Els seus raonaments el podien haver portat a la negació de l'existència de Déu, però igual que amb els altres conceptes metafísics no és això el que Hume pretén: Déu i la religió compleixen un paper moderador; el que nega és la seva justificació racional. Déu doncs no és objecte de la ciència sinó que és una simple creença.