Hume: Crítica a la Causalitat i la Substància
A. Crítica al principi de causalitat
Hume nega la possibilitat de conèixer un procés causal. Diu que <>.
La relació causa-efecte, doncs:
- No és llei de les coses
- És llei de la nostra manera de pensar les coses
- Es desprèn de l'hàbit i de l'experiència acumulats.
Però no és evident per intuïció:
- No la podem demostrar analíticament o deductivament
- Causa i efecte són dues idees diferents
- Una idea no inclou l'altra.
Segons Hume, l'hàbit i el costum inclinen psicològicament a pensar que els fets ocorreguts en el passat es repetiran. El costum crea una propensió que és la que dona caràcter de suposada necessitat a les inferències causals. La idea d'una connexió necessària entre dos fets es forma per la injustificable extensió d'un principi que regeix el funcionament del meu pensament al pla dels fets mateixos. Ningú pot pensar al marge de principis com el de causalitat, però ningú ha d'oblidar que són principis del seu propi pensament i no de la realitat. És el costum el que ha de servir de guia a l'home, per proporcionar-nos un coneixement probable.
B. Crítica a la substància
Per a Hume només existeix allò que podem percebre a través dels sentits, per tant, critica la substància de Descartes, ja que aquesta no deriva ni de les impressions de sensació ni de les de reflexió. Per tant, no es pot afirmar la idea de substància, ja que no tenim cap idea de substància que sigui diferent d'una col·lecció de qualitats particulars (accidents).
La crítica a la substància l'estén també a la substància espiritual. En Descartes, aquella substància espiritual era coneguda per intuïció. Segons Hume, l'existència del ''jo'' com a substància no es pot justificar per una intuïció perquè només hi ha intuïcions d'impressions i idees. La idea del ''jo'' substancial exigiria una impressió constant i invariable, i això no existeix perquè les impressions se succeeixen i tenen una existència discontínua.
Hume critica també la idea de Déu, a la qual considera quelcom imaginari. Si les idees provenen de les impressions i no hi ha cap impressió de Déu, tampoc hi ha idea legítima de Déu. Per això, en opinió de Hume, les nostres facultats no arriben a afirmar l'existència o no existència de Déu.