El dubte metòdic de Descartes: mètode, nivells i arguments clau

El Dubte Metòdic de Descartes

Aquest mètode està format per quatre regles:

1. L’evidència: no s’ha d’admetre allò que pareix vertader, sinó allò evident, i s’ha d’evitar la precipitació i la prevenció.
2. L’anàlisi: cal dividir les qüestions en les parts necessàries.
3. La síntesi o composició/deducció: és un complement de la segona i consisteix a anar d’allò més simple a allò més complex.
4. L’enumeració: s’ha de repassar tot el procés, comprovar l’anàlisi i revisar-la.

Descartes continua dubtant sobre els coneixements ja adquirits: és el que s’anomena dubte metòdic. Trobar el punt de partida per arribar a la veritat és un procés llarg i costós i suposa “un procés de crítica, l’eliminació de tots els coneixements, idees i creences que fins ara es pensava que eren certs, però que no es té la certesa absoluta”.

Nivells del Dubte Cartesià

El dubte de Descartes és metòdic i no escèptic. Els nivells del dubte cartesià poden dividir-se en tres nivells:

1. El dubte de la fiabilitat dels sentits.
2. La dificultat de diferenciació entre el somni i la vigília: dubta de la realitat perquè les persones somien i, per tant, en ocasions poden confondre els somnis amb la realitat.
3. El dubte de la raó i d’un geni malèvol que ens faria dubtar de la informació que obtenim de les nostres capacitats racionals. Una de les conseqüències de l’existència d’aquest geni malèvol, posaria en qüestió l’exercici de la raó, inclosa la veritat matemàtica i la intuïció, així com de la pèrdua d’allò considerat real: el cos, el món, els altres, les veritats racionals.

El Cogito Ergo Sum

“Cogito ergo sum” és la primera evidència o veritat a què arriba Descartes després del primer exercici del dubte. Després diu que no pot pensar que no existeix, ja que està pensant. Després admet que està dubtant i si dubta és perquè pensa que alguna cosa no és veritat i per a pensar és necessari existir. Si pense que tot és fals és necessari que, almenys, el que jo pensava, fóra alguna cosa, és a dir, existira. Per tant, pense, doncs, existisc.

Tot i això, el criteri de la certesa haurà de fonamentar que aquesta veritat és certa i evident. És clara i distinta.

La Demostració de l'Existència de Déu

Ha de provar l’existència d’un Déu que bo, que elimina la hipòtesi del geni maligne, ja que aquest Déu no permetria que els humans s’equivocaren quan perceben una cosa com a clara i evident.

La demostració de l’existència de Déu es basa en tres arguments:

1. La causalitat aplicada a la idea d’Infinit. En segon lloc, aquesta existència ha de tindre una causa real i que siga proporcional. Així mateix, el que Descartes considera és que la idea d’un ser infinit no pot haver sigut creada per ell, ja que ell és finit, per tant, ha d’estar causada per una realitat formal proporcional a la idea d’Infinit. Així és on Descartes dedueix que Déu, un ésser infinit, existeix.
2. Descartes defensa la idea de la perfecció infinita en la seua ment. Dedueix, també, que ell no pot ser la causa de la seua pròpia existència i que, per tant, Déu existeix.
3. Per últim, el tercer argument, el més criticat, és que Descartes prova l’existència de Déu partint de la idea de Déu. Aquest Déu existeix tant en el pensament com en la realitat, perquè si no es podria pensar en un ser major que ell.