Imperatiu i contracte social en Kant

Imperatiu

És el mode en què s'expressen els manaments i les prescripcions morals que ordenen com devem actuar.

Kant distingeix entre mandats i màximes. Els mandats són lleis pràctiques, i aspiren a servir per a tot subjecte racional. Les màximes són els principis subjectius d'actuació moral.

Tipus d'imperatius

Hi ha imperatius de dos tipus: categòrics i hipotètics.

• Imperatiu hipotètic: ordena el que s'ha de fer per aconseguir una determinada meta. El manament que conté està supeditat al fet que es vulgui complir dit manament. Dins d'aquest tipus d'imperatiu hi trobem les regles de l'habilitat i els consells de la prudència.
• Imperatiu categòric: mana l'acció per si mateixa, sense referència a cap fi, de manera universal. Formula un deure incondicionat, una llei moral que ha de ser obeïda sempre i en tot cas. Ens ordena el compliment del deure, mana alguna cosa com a bona absolutament, amb independència de les conseqüències que pugui entranyar. Podem no ajustar-nos-hi, però, llavors, quelcom dins de nosaltres, la nostra consciència ètica, ens reprèn.

L'imperatiu categòric, l'únic pròpiament moral, s'expressa així: «Obra només segons una màxima tal que puguis voler alhora que es torni llei universal». La seva essència consisteix a ordenar-nos com devem voler allò que volem i no allò que devem voler. Així doncs, la moralitat no consisteix en el que es fa, sinó en com es fa el que es faci. Allò primer és propi de les ètiques materials, de les quals Kant es distancia críticament per defensar una ètica formal.

Contracte social

És una hipòtesi que considera que la societat és el resultat d'un pacte o convenció entre els individus, que acorden un sistema de convivència com a mitjà per a la consecució dels seus propis interessos. El contracte social no és un fet històric, sinó que expressa raons que justifiquen la necessitat d'un estat civil a partir d'un estat de naturalesa.

Kant i el contracte originari

Per a Kant, el «contracte originari» significa l'acord pel qual els individus deixen enrere l'estat de naturalesa amb «el desig de tenir garantit legalment el que cadascú considera com a seu». És una idea de la raó que condueix a un estat civil, «que es regeix per unes lleis comunes i públiques», i que determinen com ha de ser administrat l'Estat.

Com en Rousseau, la idea de contracte social va unida a les idees de llibertat i autolegislació: l'ésser humà no sacrifica la seva llibertat, sinó que renuncia a la llibertat semisalvatge per recobrar-la com a membre de l'Estat. D'aquí que Kant vinculi constitució republicana i contracte originari.

A diferència de Rousseau, Kant distingeix entre sobirà i poble. El contracte social, com la voluntat unida del poble, és una idea reguladora que conté un deure del sobirà: actuar en nom d'aquesta voluntat popular i dictar lleis. Se li exigeix que sigui imparcial i que legisli atenent no als interessos particulars, sinó adoptant el punt de vista de la voluntat comuna.