L'Individu, la Societat i la Cultura: Conceptes Clau i Dinàmiques Socials

El Concepte d'Individu

La raó per la qual el terme «individu» s’utilitza així és perquè en segles recents es va difondre la idea que cadascun dels éssers humans és algú únic i irrepetible, que mereix un respecte molt especial. L'Edat Moderna es caracteritza, entre altres coses, per la conquesta dels «drets i llibertats individuals». Avui s'entén, a diferència del que passava en altres èpoques, que tot individu humà és subjecte de drets que no han de ser ignorats ni violats.

L'Individualisme i els seus Límits

La Teoria de l'Individualisme Possessiu

Segons aquesta teoria, cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles. S’afirma que l’individu serà lliure en la mesura que sigui propietari d’ell mateix, de les seves capacitats i del producte d’aquestes, sense dependre de la voluntat dels altres, del seu entorn, la seva societat.

En conseqüència, la societat és vista com un conjunt d’individus propietaris que es relacionen entre ells mitjançant l’intercanvi dels béns i serveis que hagin estat capaços d’acumular.

La teoria suposa que cadascú mirarà de buscar el seu benefici particular en qualsevol relació social, i entén que l’Estat ha de protegir la llibertat de l’individu i la propietat privada dels béns, perquè puguin funcionar els intercanvis.

Per aquest motiu, es parla sovint d’un individualisme altruista o cooperatiu. Perquè, com va afirmar Immanuel Kant, els humans estem dotats d’una «insociable sociabilitat». Així doncs, és necessari trobar l’equilibri entre un individualisme insolidari, que no respon a la realitat humana, i un col·lectivisme que anul·li la individualitat, perquè tampoc respon al que som.

L'Ésser Humà és Sociable per Naturalesa

Aquesta posició té Aristòtil com a primer i principal representant. El filòsof parteix de la base que l’ésser humà és un «animal polític», és a dir, sociable per naturalesa, que necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.

Juntament amb això, Aristòtil afegeix que només l’ésser humà pot viure en societat, ja que només ell està dotat de raó per conèixer el bé i el mal, la justícia i la injustícia, i només ell disposa d’un llenguatge per expressar-los. L'ésser humà és l’únic que té una naturalesa moral, que és la base i condició de la societat.

Viure en Societat: No és una Exigència Natural?

Per als qui defensen aquesta posició, l’ésser humà no és sociable per naturalesa. La societat és una construcció artificial nascuda com un mal menor per fer possible una convivència precària, però inevitable. La societat és fruit d’un acord o contracte entre els éssers humans per evitar la lluita dels uns contra els altres.

• Thomas Hobbes (1588-1679) parteix d’una consideració pessimista dels éssers humans, que expressa quan afirma que «l’home és un llop per a l’home». Suposa que, en un hipotètic estat originari, els éssers humans viuen en una associació caòtica, en la qual cadascun, mogut per l’egoisme propi, està en lluita permanent amb els altres. L’únic impuls natural que obra en ells és la conservació i la satisfacció de les necessitats. Només un cap fort i absolut, escollit lliurement per tots i capaç d’imposar les seves lleis, farà possible una societat on es pugui conviure en pau.
• Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) planteja un model diferent. Parteix de la hipòtesi d’un home natural solitari que, tot i que en principi no necessita la societat per viure, es mou, tanmateix, per una pietat natural o impuls benèvol cap als altres, és a dir, que és bo per naturalesa. Però l’aparició de la propietat privada i l’egoisme que desencadena posen en perill el desenvolupament d’una convivència pacífica, fet que converteix l’ésser humà en malvat quan el fan sociable.

Aportacions de l'Antropologia Cultural

L'antropologia cultural estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que han experimentat. Per fer-ho, no té en compte només aspectes materials, ja que es tracta d’analitzar la cultura, que és necessàriament simbòlica, perquè ens mostra la manera com l’ésser humà interpreta la realitat, la construeix i l’expressa. Els mites, els ritus, les relacions de parentiu, de convivència o de poder expressen allò que els éssers humans valoren, pensen o senten respecte de la realitat concreta en què viuen. L'antropologia interpreta aquestes expressions culturals i intenta comprendre’n el significat.

Les Societats Agrícoles

El pas de la societat caçadora i recol·lectora a l'agrícola, de la qual es troben vestigis rudimentaris des d’aproximadament 8.000 anys aC, respon a canvis mediambientals importants que obliguen aquests pobladors a buscar noves solucions i fer servir nous recursos. L’esgotament de la caça major, la dels grans espais oberts, i el considerable augment demogràfic els empenyen a buscar recursos en el conreu i la domesticació d’algunes espècies animals.

La Identitat Social

Naixem pertanyent a grups socials determinats: família, barri, poble, nació, etc., i adquirim una identitat social a la vegada que adquirim una identitat personal. La identitat personal ens permet mantenir-nos com a persones úniques i singulars, mentre que la identitat social ens permet mantenir uns valors compartits amb altres persones.

Tant la identitat personal com la social s’adquireixen amb els altres i per als altres per mitjà d’un procés de socialització pel qual adoptem els valors, usos i costums de la societat a la qual pertanyem i ens identifiquem amb ells.

La Socialització i les seves Formes

La socialització és el procés pel qual un individu interioritza la cultura de la societat en què viu, desenvolupa la seva identitat i es constitueix com a persona.

Socialització Primària

Té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.

En les societats industrials modernes, l’escola primària i la televisió exerceixen també una funció en aquesta primera etapa, en la qual el nen o la nena s’apropia dels rols, les actituds i els valors de les persones que l’envolten (pares, avis, germans, mestres, figures mediàtiques), aprèn a acceptar i entendre el que fan i s’identifica amb ells i amb el món en què participen.

El procés de socialització primària no és únicament cognoscitiu o intel·lectual, sinó que té una gran càrrega emocional. Per exemple, en el si de la família es creen relacions d’afecte que influeixen de manera decisiva en l’aprenentatge d’aquesta etapa durant la qual construïm el nostre primer món.

Socialització Secundària

És un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el «món de base» adquirit en la socialització primària. Entren en joc nous agents de socialització, com les institucions laborals, polítiques o religioses. La interacció social té una càrrega afectiva menor i els papers socials comporten un alt grau d’anonimat. Ni al centre educatiu, ni al carrer, ni a la feina es produeix o s’exigeix aquell tracte afectiu o familiar que era propi de la infància.

Resocialització

La resocialització és un procés que consisteix en la interiorització dels continguts culturals, és a dir, rols, actituds, valors, etc., d’una societat diferent d’aquella en la qual el subjecte s’ha socialitzat, o bé de continguts nous, fruit d’un canvi radical en la societat a la qual pertany.

Per això, suposen dues coses: en primer lloc, un procés de desmantellament de la perspectiva anterior de la realitat; en segon lloc, una nova identificació fortament afectiva.

La Tradició

Tradició és, doncs, allò que portem de darrere, allò que recollim ja elaborat pels qui ens han precedit. La tradició es compon de coneixements, experiències, creences i normes que comprenen i traspassen tots els afers humans, des del saber fins a la moral, els ritus i el folklore.

Les tradicions són fruit, doncs, d’un procés històric pel qual les generacions anteriors van lliurant a les posteriors maneres de donar sentit a les coses, però també poder i possibilitats. Les persones estem obertes a realitzar múltiples possibilitats, de tal manera que durant la vida ens apropiem d’unes i renunciem a d’altres.

Per això, malgrat que la tradició és una forma d’autoritat que de vegades sembla que ens limita i condiciona, fins al punt que s’ha arribat a considerar com el contrari de la lliure autodeterminació i, per tant, oposada a la raó i al progrés, hem de reconèixer que constitueix també un bagatge inestimable de saber que ens evita començar contínuament de zero i ens ofereix la primera i fonamental ajuda per comprendre el món i desenvolupar-nos en la societat a la qual pertanyem.

Caracteritzacions Antropològiques de la Cultura

Els antropòlegs distingeixen entre cultura material, constituïda per productes materials i artefactes, i el que alguns d’ells anomenen cultura mental, de la qual formen part creences socials, valors i normes.

La primera formulació explícita de cultura la va proporcionar l’antropòleg britànic Edward B. Tylor (1832-1917): «Cultura o civilització, presa en un sentit etnogràfic ampli, és el complex de coneixements, creences, art, moral, dret, costums i altres aptituds i hàbits que l’home adquireix com a membre de la societat».

Així, se la defineix com una classe d’adaptació superior a la biològica, o com el resultat de la tasca històrica dels diversos grups humans, o com un factor d’humanització. És destacable la que descriu la cultura com un sistema de símbols compartits que donen un sentit a la nostra vida, una orientació, una manera de veure el món i d’interpretar la realitat.

Subcultura i Contracultura

Dins de cada cultura existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, la classe social, l’origen ètnic, etc. Així, encara que totes les persones visquin en aquesta cultura, aprofiten les seves possibilitats en graus diferents. Per exemple, existeix una gran diferència entre cultura urbana i cultura rural.

Contracultura

• Les tribus urbanes, com els rockers, punkies, skins, etc. Les formen joves preocupats per descobrir una identitat que ni la família ni la societat els proporcionen. Es reuneixen normalment al voltant d’un ídol o líder i adquireixen un codi d’expressions culturals (argot, roba, música, llocs de reunió, etc.) que els diferencia dels altres.
• Els grups d’atac social. Cal destacar entre aquests grups les bandes de delinqüents, que constitueixen una forma violenta i directa d’atac al sistema establert i als seus components, la resta d’individus.
• Els grups socials alternatius responen al buit que moltes persones senten davant un futur incert i un present efímer. Intenten trobar un sentit a l’existència per diferents mitjans, com ara sortides del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades..., i rebutgen el materialisme social.

Cultura i Civilització

El mot «civilització» procedeix dels termes llatins civis (ciutadà) i civitas (ciutat). Parlar de civilització és parlar del que és propi de la ciutat. En aquest sentit, «civilització» no admet el plural: es tracta del progrés de la humanitat fins a un estat superior al qual es desitja i s’espera confiadament d’arribar.

Per exemple, una persona nascuda a Cadis pot definir-se a ella mateixa, amb graus diferents d’intensitat, com a gaditana, andalusa, espanyola, europea i occidental. La civilització a la qual pertany és el nivell més ampli d’identificació: la civilització occidental.

Actituds més Freqüents envers la Cultura

L'Etnocentrisme

L'etnocentrisme analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres. Aquesta actitud té, com a mínim, dues conseqüències: la manca de comprensió per entendre els qui no comparteixen la manera de viure i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup, que fa que els seus membres se sentin superiors als altres i adoptin una actitud paternalista o d’imposició cap als que són diferents.

L'etnocèntric pot manifestar xenofòbia (odi envers els estrangers), racisme o xovinisme (patriotisme fanàtic). Però la posició més estesa és l'aporofòbia: el rebuig i menyspreu envers el pobre.

El Relativisme Cultural

El relativisme cultural proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

• El racisme: alguns opinen que la millor manera de preservar les cultures és no barrejar-les, és a dir, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura.
• La separació entre cultures que es toleren, però que no tenen interès a establir contacte.
• L’actitud romàntica d’aquells qui, moguts per l’afany de combatre l’etnocentrisme, exageren els aspectes positius de les cultures diferents de la seva.
• La paràlisi cultural, provocada per la defensa d’una visió estàtica de les cultures. S’afirma que el més important és conservar les tradicions. És cert que conservar les tradicions és bo per conservar la memòria històrica, però la cultura és un fet viu que s’adapta a les nostres circumstàncies i els contactes entre cultures són enriquidors.

L'Interculturalisme

L'interculturalisme parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Diàleg entre Cultures: Relativisme o Universalism?

Segons el relativisme, la comunicació entre cultures és gairebé impossible i no gaire desitjable. En canvi, l'universalisme descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. L'universalisme ens condueix a una actitud clarament intercultural que permet un diàleg real entre les cultures i evita que unes cultures s’imposin a unes altres.