Les Intel·ligències Múltiples i la Psicologia Social

La teoria de les intel·ligències múltiples

La teoria de les intel·ligències múltiples és un model de concepció de la ment proposat el 1983 pel psicòleg estatunidenc Howard Gardner, professor de la Universitat de Harvard, per al qual la intel·ligència no és un conjunt unitari que agrupi diferents capacitats específiques, sinó que la intel·ligència és com una xarxa de conjunts autònoms relacionats entre si. Gardner va proposar que per al desenvolupament de la vida un necessita o fa ús de més d'una mena d'intel·ligència. Gardner va proposar que per al desenvolupament de la vida un necessita o fa ús de més d'una mena d'intel·ligència. Així doncs, Gardner no entra en contradicció amb la definició científica de la intel·ligència, com la «capacitat de solucionar problemes o elaborar béns valuosos».

Per a Gardner, la intel·ligència és un potencial biopsicològic de processament d'informació que es pot activar en un o més marcs culturals per a resoldre problemes o crear productes que tenen valor per a aquests marcs. Per tant, la teoria de les intel·ligències múltiples no dubta de l'existència del factor general de la intel·ligència g; el que dubta és l'explicació d'aquesta. Gardner, el seu creador, és neutral en la qüestió de la naturalesa contra la criança respecte a l'herència d'unes certes intel·ligències.

La intel·ligència lingüística-verbal

La capacitat de dominar el llenguatge i poder comunicar-nos amb els altres és universal i transversal en totes les cultures. Des de petits aprenem a usar l'idioma matern per a poder-nos comunicar de manera eficaç. Les persones que dominen més la comunicació són aquelles que compten amb una intel·ligència lingüística superior. La intel·ligència lingüística no sols fa referència a l'habilitat per a la comunicació oral, sinó a altres maneres de comunicar-se com l'escriptura o la gestualitat. Utilitza tots dos hemisferis del cervell, però està situada principalment en el còrtex temporal de l'hemisferi esquerre, en l'anomenada Àrea de Broca.

Implica la capacitat de comprendre l'ordre i el significat de les paraules en la lectura, l'escriptura, en parlar i en escoltar. Per això, és la intel·ligència més reconeguda en l'ensenyament i l'aprenentatge d'una llengua estrangera. Aquesta intel·ligència suposa una sensibilitat al llenguatge oral o escrit i la capacitat d'usar el llenguatge per a aconseguir l'èxit en qualsevol cosa.

La intel·ligència musical

La música és un art universal. Totes les cultures tenen algun tipus de música, més o menys elaborada, la qual cosa porta Gardner i els seus col·laboradors a entendre que existeix una intel·ligència musical latent en totes les persones. La intel·ligència musical és una intel·ligència «object-free», o lliure dels objectes, així com ho és la lingüística. Algunes zones del cervell executen funcions vinculades amb la interpretació i composició de música. La seva ubicació neurològica és principalment en l'hemisferi dret; en el lòbul frontal dret i el lòbul temporal. En uns certs casos de lesions cerebrals, existeix una evidència d'amúsia (pèrdua de capacitat musical). Com qualsevol altra mena d'intel·ligència, pot entrenar-se i perfeccionar-se.

Aquesta intel·ligència inclou la capacitat de percebre les formes musicals. És una facilitat en la composició, la interpretació, la transformació i la valoració de tot tipus de música i sons. Es presenta amb una sensibilitat al ritme, cadències, to i timbre, i als sons de la natura i el medi ambient.

La intel·ligència existencial

És possible que existeixi una novena intel·ligència, l'existencial o de les grans qüestions, però Gardner no ha afirmat que sigui una intel·ligència veritable, perquè satisfà gairebé tots els criteris menys el de l'evidència que hi ha unes certes parts del cervell que tenen a veure amb les qüestions filosòfiques de l'existència. Gardner postula que la clau d'aquesta intel·ligència és la tendència humana de pensar més enllà de les grans qüestions de l'existència. Aquestes persones deliberen sobre preguntes com: Per què existeix la vida? Per què existeix la mort? Per què hi ha guerra? Què passarà en el futur? Què és l'amor? Dins de la intel·ligència existencial s'inclou l'espiritual.

Perspectives de la psicologia social

Dins de la psicologia social, trobem diferents corrents d'estudi:

• Psicologia social psicològica: Accepta que hi ha relació entre els fenòmens psicològics i els socials, però és una relació d’exterioritat. Allò social i allò psicològic són entitats separades. Primer ve la part psicològica (que és innata) i després la social. L’entorn social modela la matèria o entitat bàsica: la metàfora de la plastilina. El socioconductisme postula que la persona respondrà en funció de la situació a la qual se la sotmeti, però té unes pautes de resposta ja establertes.
• Psicologia social sociològica: Allò psicològic i allò social són inseparables. Relació d’interioritat. Són entitats indivisibles. La dimensió social és constitutiva de la dimensió psicològica. El sociocognitivisme defensa que els factors socials repercuteixen en l’activitat cognitiva.
• Psicologia social construccionista: La realitat social que hem anat construint mitjançant les nostres pràctiques i interaccions socials reverteix en nosaltres mateixos; per tant, si canviem les pràctiques podem fer evolucionar la realitat social. Gran importància de la dimensió sociohistòrica: els fenòmens socials són realitats històriques, específics de cada societat i de cada moment històric.

La identitat i la interacció social

La identitat depèn de la interacció amb els altres i del context o la situació en què té lloc aquesta interacció. La identitat és:

• Situada: en un context determinat (casa, escola, camp de futbol, dinar familiar...).
• Emergent: sorgeix en el moment en què s’estableix la relació.
• Múltiple: no sempre actuem amb el mateix rol.
• Recíproca: respon a la visió que tenen els altres sobre nosaltres mateixos.
• Negociada: ajustos entre el que jo crec que soc i com els altres em veuen.

Altruisme i categorització social

L'altruisme és la preocupació pels altres que porta a comportar-se procurant pel bé d’altri, oposant-se a l’egoisme. Es basa en l’empatia: en veure les necessitats alienes sorgeix un sentiment positiu que porta a intentar satisfer-les.

Segons Tajfel, les persones estableixen categories per ordenar, simplificar i comprendre la realitat social que les envolta. Sovint són categories contraposades i acaben conformant dos grups: «nosaltres» vs. «ells» (endogrup vs. exogrup). Conformem la nostra identitat social (en quin grup ens englobem) després de comparar-nos i identificar-nos en una categoria determinada.

• Etnocentrisme: convicció que el grup propi és millor que els altres.
• Estereotips: creences socials derivades de pertànyer a una categoria o a una altra.
• Prejudicis: actituds negatives davant de categories concretes.

Diversitat cultural i identitat

La diversitat cultural és un principi que reconeix i legitima les diferències culturals entre diversos grups humans, així com l'existència, convivència i interacció entre diferents cultures dins d'un mateix espai geogràfic. A través de la diversitat cultural es poden apreciar les diferents expressions culturals pròpies d'un poble, país o regió que, al seu torn, han estat modificades o afectades per les expressions culturals provinents d'altres territoris gràcies a diversos factors.

Per això, es pot afirmar que la diversitat cultural posseeix la qualitat d'acceptar i compartir, de manera recíproca, característiques pròpies d'una o altra cultura en un espai geogràfic en particular. Per tant, el concepte de diversitat cultural està íntimament relacionat amb els significats d'identitat cultural, interculturalitat i multiculturalitat, que impliquen el contacte entre diverses llengües, ètnies, religions, expressions artístiques, valors, gastronomies i cosmovisions, entre d'altres.

Tipologies de la família

La família segons el seu àmbit

• Famílies nuclears: un grup de persones que resideixen en un mateix lloc i que estan unides per vincles de matrimoni i filiació. El matrimoni pot ser heteroparental o homoparental.
• Famílies extenses: formades per les persones que tenen lligams de parentiu amb els membres de la família nuclear (avis, germans, ties, nebots, etc.).
• Famílies monoparentals: aquelles en les quals els fills viuen amb un sol progenitor per defunció, divorci o elecció personal.
• Famílies reconstituïdes: matrimonis entre persones que ja tenen fills d’una relació anterior i conviuen tots junts.

Relació conjugal i sistemes d'autoritat

Segons les formes de relació conjugal:

• Famílies monògames: el vincle uneix dues persones.
• Famílies poligàmiques: pot ser poligínia (un marit, diverses mullers) o poliàndria (una muller, diversos marits).
• Matrimoni grupal: conegut com a comuna, on diversos homes i dones comparteixen la responsabilitat de l'educació dels fills.

Segons el sistema d’autoritat:

• Família patriarcal: l'autoritat recau sobre el marit.
• Família matriarcal: l'autoritat recau en la muller.
• Divisió igualitària: en societats modernes, el poder es reparteix de forma equitativa.

L'etnocentrisme i les seves conseqüències

L'etnocentrisme és l'actitud de descriure i avaluar un altre grup ètnic, cultura o grup social d'acord amb els estàndards, la llengua i els valors de la cultura o grup propis. També sol tenir el significat a priori de considerar el seu grup superior als altres grups. L'etnocentrisme religiós veu la pròpia creença com a superior i les altres com a herètiques. Existeix també un etnocentrisme invertit: considerar la pròpia cultura com a inferior.

Cada poble té tendència a privilegiar la seva pròpia cultura. La paraula «bàrbar», d'origen grec, és una onomatopeia de gent que veia la llengua dels veïns com un soroll lleig, incomparable amb la bellesa de la llengua pròpia. L'etnocentrisme pot crear lleialtat cap al grup, però també pot provocar exclusió, racisme, xenofòbia i prejudicis. En l'atenció sanitària, una actitud etnocèntrica pot malmetre la relació assistencial.

Un exemple històric són els llibres de textos utilitzats per França a les colònies africanes, on es parlava «dels nostres antecessors, els gals». Un altre exemple es troba a Tintín al Congo, on el protagonista ensenya als congolesos la «geografia de llur país» referint-se a Bèlgica, reflectint l'eurocentrisme de l'època.